del passat, destruïm misèries... El març de 1871, quan la ciutat de París era assetjada per l’enemic prussià i el govern francès negociava la rendició de la capital als seus enemics, milers de dones es van posar al capdavant de la protesta. Entre elles, la mestra Louise Michel encapçala un escamot de dones que atura els soldats i evita el desarmament dels resistents, en un gest que precipita la revolució. Louise, ja aleshores un símbol de la determinació femenina en temps de penúria i incertesa, també presidirà diversos comitès del que serà la Comuna, la primera experiència en què són les ciutadanes, ja emancipades del jou de classe, qui decideixen com governar, i com foragitar la crisi tot distribuint la gran propietat. Uns quants carrers més enllà, Eugène Pottier, un artesà paperer, dibuixant, mestre i escriptor, entre les barricades communards, anava escrivint els versos de la Internacional, aquells mots que al llarg dels anys tantes esperances suscitaren per a la majoria, i tants temors per als beneficiaris de l’ordre injust.
no hem estat res i ho serem tot...
Cent quaranta anys després, els prussians que ens bombardegen són els especuladors internacionals, disfressats de mercats, els corbs financers i de les grans companyies. I el nostre govern és el col·laborador necessari que, rendit a l’enemic, facilita l’esquarterament de les nostres vides. En aquestes circumstàncies en què cal omplir el món de places Tahir, hem d’empènyer les nostres Louise Michel, que encara no saben que ho són, a desarmar els nostres enemics, a posar-se al capdavant de la protesta i de la construcció d’una societat més justa. En els darrers mesos, el nostre govern, esclau dels bancs, les multinacionals i de gent de pocs escrúpols i mal viure, ens han robat el sou, la feina, la jubilació, els drets socials, les esperances,... Tot plegat, amb la col·laboració d’aquells que, hipòcritament, afirmen defensar els interessos dels treballadors (dels seus, és clar). Com canta en Raimon, «nosaltres diem no, nosaltres no som d’eixe món». Ja fa temps que hem arrencat del diccionari la plana on hi havia el mot «resignació»
no esperis salvacions supremes de déus, ni reis, ni de tirans...
En els darrers anys, persisteixen les injustícies contra les dones, les diferències salarials inexplicables des del més elemental sentit ètic i racional.
La crisi que han provocat qui es reparteixen bonus, ens ha furtat els recursos per a les llars d’infants o la dependència, tot accentuant la dependència i la solitud de les dones en els inhòspits Països Catalans capitalistes.
L’absència de polítiques laborals, la negligència interessada del govern a l’hora de controlar i vigilar el mercat laboral permet la persistència de gravíssims fets d’assetjament sexual a la feina, de discriminació, de pressions laborals insuportables, d’agreujament de la salut de les treballadores o de qüestionament del dret a la maternitat.
Les estructures organitzatives empresarials, públiques o privades, continuen impedint una adequada representativitat de les dones.
La continuïtat dels prejudicis culturals i empresarials implica sobrerepresentació o infrarepresentació femenina en alguns àmbits i sectors laborals.
Els models publicitaris, uns mitjans de comunicació cada vegada més berlusconitzats representen una terrible involució en el paper públic de les dones, tot sotmetent-les a pressions culturals i estètiques absurdes i injustes. Es potencia un model de dona de porcellana, com ens recorda Pau Riba, «recipient / a punt de ser omplert d’aigua / i posar-hi un lliri quan ve el bon temps».
La flexibilitat laboral, que hauria de permetre que fossin les dones qui administressin el temps de treball de la manera més convenient, és emprada, als Països Catalans, per directius i patrons, com un plus d’explotació, com a sinònim de disponibilitat permanent i incondicional.
El reforç de la presència pública de les religions propicia un procés involutiu que restringeix el dret a la llibertat sexual de les dones. Mentre el Papa de Roma envia les monges a rentar els altars, immams misògins i incultes pressionen les seves comunitats a fi d’assegurar la submissió femenina de les dones musulmanes. Això és un escàndol que no hauríem de permetre.
Finalment, la reforma de les pensions ha estat un crim de lesa humanitat. Per calmar els prussians que ens assetgen, el govern col·laboracionista de Vichy /la Moncloa i els seus escolanets de CCOO-UGT han pactat el sacrifici dels treballadors i treballadores de l’estat. És un crim que no quedarà impune. Els hauria de caure la cara de vergonya! i recordar-los, que la millor reforma laboral d’aquest país la van protagonitzar els revolucionaris catalans el 1936.
Res més que recordar els versos de Pottier, que tant sovint s’han cantat en èpoques d’il·lusió col·lectiva. Sovint la música ens ha fet oblidar la lletra. Tanmateix, en l’estrofa de la Internacional se’ns dóna la clau per sortir d’això que en diuen crisi.
si del cel de la nostra terra
foragitem dels corbs l’estol,
pau ferma seguirà a la guerra
i sempre més brillarà el sol
Xavier Diez
Exposició del 2 al 9 d'abril
Ja tenim aquí el 1r Festival de Cine Anarquista de Barcelona, un lloc on es barrejaran l’activisme cultural i polític, tot oferint-nos un espai d’intercanvi, de complicitat i de lluita.
octaveta mani 26 març 
Altres comunicats
