Futur i tradicionalisme del rol de la dona en base a l’exposició realitzada per la Joana Garcia en el marc de la Conferència de delegades “Com ens afecta a les dones la crisi?”(3/3/2011)
Durant el franquisme estava establert que una dona no podia treballar sense tenir el permís a priori del seu marit. Treballar fora de casa. La definició que històricament s’ha realitzat del concepte de treball és enganyosa i, construïda en les seves entranyes, patriarcal. Per això redefinir aquest concepte és una exigència per a plantejar l’abast i les conseqüències del creixent masclisme institucional.
Joana Garcia- periodista especialitzada en economia feminista i que podem llegir en el diari Diagonal- parteix de la distinció entre treball productiu i treball reproductiu- que no es limita al fet de parir -. La invisibilitat, per la seva manca de remuneració, d’aquest segon fa que obviem el fet que sense ell el primer no es pot sostenir.
El treball productiu és aquell que ocupa el que anomena l’esfera pública del treball, mentre que el reproductiu se situa en l’esfera domèstica, privada. És el que es fa a la llar o a les altres llars, és el que es fa per les persones, fonamentalment, és la cura del que anomenem persones dependents però aquí s’acaba arrossegant la cura de tota la societat.
L’economia feminista inclou el treball reproductiu que tradicionalment han assumit les dones i que, tal i com es concreta en la Reforma laboral i de les pensions, continuaran assumint les dones. Els homes, en general, es mouen en una de les dues esferes mentre que les dones ho fan, i amb molta dificultat, en les dues fet que expressa que el concepte de conciliació, l’exigència de conciliació, només recau sobre les dones. La professora de sociologia de la UAB Sara Moreno en una entrevista recent afirmava:
Les dones que arriben a dalt de tot han hagut de renunciar a acomplir els seus objectius personals, en canvi els homes no ho han hagut de fer: perquè molt sovint tenen una dona al darrere que els ha permès anar construint la seva vida personal i familiar paral·lelament a la seva trajectòria laboral.
La qüestió de la conciliació, en termes pràctics, només està afectant les dones i d’aquesta manera, amb una part de la societat auto exclosa de la qüestió, aquesta no implica un qüestionament del sistema.
Però és que, a més, tal i com explica Moreno, emprem el mot conciliar en casos on el que en realitat fan les dones és acumular. Acumular jornades. La conciliació passa per l’existència en la vida d’una persona del temps personal. Però la realitat de moltes dones és l’encadenament de la jornada laboral i la jornada domèstica i això no és conciliació perquè no inclou aquell temps personal. Per tal que hi hagi conciliació ha de ser tot el gruix de la societat qui se’n conscienciï.
Però això no passa perquè, tal i com explicava Joana Garcia molt gràficament, l’entrada de la dona en el mercat laboral –esfera pública- no ha anat acompanyada, en termes generals, d’una entrada de l’home a l’esfera del treball reproductiu: si l’home no entra a casa –fent-se responsable d’allò domèstic- la dona no en pot sortir. De manera que la conciliació esdevé la lluita èpica de les dones per poder fer-se un lloc al món sense deixar d’ocupar un altre del que l’home acostuma a desentendre’s. La qüestió és, per tant, que fins que els homes no assumeixin les seves responsabilitats reproductives la igualtat continuarà sent una quimera.
És en aquest context en el que s’esdevé la crisi econòmica mundial, les seves conseqüències i les peculiars mesures institucionals per a frenar-les. El sistema de pensions inclou incentius per a motivar les dones al retorn circular a la llar, per fer-los abandonar l’esfera del treball productiu, ja que les pensions contributives de les dones que han treballat més de quinze anys són inferiors a les de les vídues. Les mesures s’erigeixen per a mantenir el grup a costa del treball de la dona, del treball reproductiu i del treball invisibilitzat. La dona paga les conseqüències d’una crisi de naturalesa capitalista –i, per tant, patriarcal -. Les dones són retornades a la llar i això suposa un estalvi per al sistema. La reforma esdevé un sistema de justificacions per al maltractament laboral sobre les dones amb l’objectiu de fer-les desaparèixer d’una esfera i mantenir-les en l’altra per acomplir la segona part del pla que s’explica per causes demogràfiques també d’abast mundial.
En els països del primer món ens trobem davant d’un envelliment progressiu de la població que condueix de manera inevitable a unes xifres on la població dependent es manté per sobre de la població activa, amb la crisi, allò públic es dissol i desapareix d’una forma evident però silenciosa, (curiosament desapareix també el ministeri d’igualtat). L’estat ja no pot fer-se càrrec d’un col·lectiu cada cop més gran. La dona ha de retornar a la llar per a fer-se càrrec d’aquest grup i quan l’ autòctona deixa de fer-ho la immigrada és qui ocupa aquest lloc. La dona és tractada com un instrument per una societat incapaç de guarir les seves ferides sense fer gala de la opressió com a principi de funcionament del patriarcat. Actualment existeix una cadena global de la cura: a la divisió sexual la segueix la divisió internacional, rere la dona de la terra hi ha la dona immigrada . De fet, tal i com explicava Joana Garcia, en el nostre país hi ha més dones immigrades que homes i són elles les que sustenten l’economia familiar a través del treball de la cura de persones de les quals l’estat del benestar ja no se’n pot cuidar. Laboral, social i salarialment elles són les persones pitjor tractades de la nostra societat però, curiosament, a través del seu treball- que integra la idea que els membres actius del patriarcat no es facin càrrec de les tasques domèstiques- són les que sustenten aquest sistema davant la crisi. Curiosament aquelles que s’han vist més desafavorides pel sistema són les que avui l’ “aguanten perquè no caigui”. I d’aquesta manera, el capitalisme es manifesta, una vegada més, com “un sistema depredador de les dones i del món”.
Durant el franquisme estava establert que una dona no podia treballar sense tenir el permís a priori del seu marit. Treballar fora de casa. La definició que històricament s’ha realitzat del concepte de treball és enganyosa i, construïda en les seves entranyes, patriarcal. Per això redefinir aquest concepte és una exigència per a plantejar l’abast i les conseqüències del creixent masclisme institucional.
Joana Garcia- periodista especialitzada en economia feminista i que podem llegir en el diari Diagonal- parteix de la distinció entre treball productiu i treball reproductiu- que no es limita al fet de parir -. La invisibilitat, per la seva manca de remuneració, d’aquest segon fa que obviem el fet que sense ell el primer no es pot sostenir.
El treball productiu és aquell que ocupa el que anomena l’esfera pública del treball, mentre que el reproductiu se situa en l’esfera domèstica, privada. És el que es fa a la llar o a les altres llars, és el que es fa per les persones, fonamentalment, és la cura del que anomenem persones dependents però aquí s’acaba arrossegant la cura de tota la societat.
L’economia feminista inclou el treball reproductiu que tradicionalment han assumit les dones i que, tal i com es concreta en la Reforma laboral i de les pensions, continuaran assumint les dones. Els homes, en general, es mouen en una de les dues esferes mentre que les dones ho fan, i amb molta dificultat, en les dues fet que expressa que el concepte de conciliació, l’exigència de conciliació, només recau sobre les dones. La professora de sociologia de la UAB Sara Moreno en una entrevista recent afirmava:
Les dones que arriben a dalt de tot han hagut de renunciar a acomplir els seus objectius personals, en canvi els homes no ho han hagut de fer: perquè molt sovint tenen una dona al darrere que els ha permès anar construint la seva vida personal i familiar paral·lelament a la seva trajectòria laboral.
La qüestió de la conciliació, en termes pràctics, només està afectant les dones i d’aquesta manera, amb una part de la societat auto exclosa de la qüestió, aquesta no implica un qüestionament del sistema.
Però és que, a més, tal i com explica Moreno, emprem el mot conciliar en casos on el que en realitat fan les dones és acumular. Acumular jornades. La conciliació passa per l’existència en la vida d’una persona del temps personal. Però la realitat de moltes dones és l’encadenament de la jornada laboral i la jornada domèstica i això no és conciliació perquè no inclou aquell temps personal. Per tal que hi hagi conciliació ha de ser tot el gruix de la societat qui se’n conscienciï.
Però això no passa perquè, tal i com explicava Joana Garcia molt gràficament, l’entrada de la dona en el mercat laboral –esfera pública- no ha anat acompanyada, en termes generals, d’una entrada de l’home a l’esfera del treball reproductiu: si l’home no entra a casa –fent-se responsable d’allò domèstic- la dona no en pot sortir. De manera que la conciliació esdevé la lluita èpica de les dones per poder fer-se un lloc al món sense deixar d’ocupar un altre del que l’home acostuma a desentendre’s. La qüestió és, per tant, que fins que els homes no assumeixin les seves responsabilitats reproductives la igualtat continuarà sent una quimera.
És en aquest context en el que s’esdevé la crisi econòmica mundial, les seves conseqüències i les peculiars mesures institucionals per a frenar-les. El sistema de pensions inclou incentius per a motivar les dones al retorn circular a la llar, per fer-los abandonar l’esfera del treball productiu, ja que les pensions contributives de les dones que han treballat més de quinze anys són inferiors a les de les vídues. Les mesures s’erigeixen per a mantenir el grup a costa del treball de la dona, del treball reproductiu i del treball invisibilitzat. La dona paga les conseqüències d’una crisi de naturalesa capitalista –i, per tant, patriarcal -. Les dones són retornades a la llar i això suposa un estalvi per al sistema. La reforma esdevé un sistema de justificacions per al maltractament laboral sobre les dones amb l’objectiu de fer-les desaparèixer d’una esfera i mantenir-les en l’altra per acomplir la segona part del pla que s’explica per causes demogràfiques també d’abast mundial.
En els països del primer món ens trobem davant d’un envelliment progressiu de la població que condueix de manera inevitable a unes xifres on la població dependent es manté per sobre de la població activa, amb la crisi, allò públic es dissol i desapareix d’una forma evident però silenciosa, (curiosament desapareix també el ministeri d’igualtat). L’estat ja no pot fer-se càrrec d’un col·lectiu cada cop més gran. La dona ha de retornar a la llar per a fer-se càrrec d’aquest grup i quan l’ autòctona deixa de fer-ho la immigrada és qui ocupa aquest lloc. La dona és tractada com un instrument per una societat incapaç de guarir les seves ferides sense fer gala de la opressió com a principi de funcionament del patriarcat. Actualment existeix una cadena global de la cura: a la divisió sexual la segueix la divisió internacional, rere la dona de la terra hi ha la dona immigrada . De fet, tal i com explicava Joana Garcia, en el nostre país hi ha més dones immigrades que homes i són elles les que sustenten l’economia familiar a través del treball de la cura de persones de les quals l’estat del benestar ja no se’n pot cuidar. Laboral, social i salarialment elles són les persones pitjor tractades de la nostra societat però, curiosament, a través del seu treball- que integra la idea que els membres actius del patriarcat no es facin càrrec de les tasques domèstiques- són les que sustenten aquest sistema davant la crisi. Curiosament aquelles que s’han vist més desafavorides pel sistema són les que avui l’ “aguanten perquè no caigui”. I d’aquesta manera, el capitalisme es manifesta, una vegada més, com “un sistema depredador de les dones i del món”.
