Quan Rajoy no dóna importància a les vagues sindicals‏

[Editorial Tramuntana Vermella Mail 30/01/2012]

Mariano Rajoy, s'estrena avui en una cimera europea a Brussel·les i, fa aquestes afirmacions informals: “Aquest divendres hem fet la llei d'estabilitat. Divendres vinent, la reforma financera. Després, la laboral. La laboral em costarà una vaga.” D’aquesta manera, Rajoy parla amb el primer ministre finès, Jirky Katainen, abans de començar la reunió de la cimera. I Rajoy continua parlant, ara amb el primer ministre neerlandès, Mark Rutte. “Ara ve el més dur.” Tot plegat, significa que l’Estat capitalista se’n fot de les vagues sindicals de 24 hores per més durs que siguin el ajustos socials i la retallada dels drets obrers i populars adquirits en dos-cents anys de lluita col·lectiva, cosa que demostra que la conjuntura històrica en la lluita de classes imposa la necessitat de vaga política revolucionària del proletariat en una posició realment insurgent contra el domini del Capital i per l’abolició del treball assalariat i el regne de la Mercaderia.
En aquest sentit l’Estat i la burgesia a nivell mundial preparen la criminalització d’aquells col·lectius polítics i social que no combreguin amb les rodes de molí del sindicalisme de gestió i integració del capital.
El Pentàgon considera en un informe “terrorisme de baixa intensitat” els moviments ‘Occupy’ (Wall Street, Oakland i altres). L’existència d’aquest informe elaborat pel Pentàgon l’ha denunciat una advocada de la Unió Americana de les Llibertats Civils, Ann Brick, després d’obtenir-ne una còpia a través d’una persona que treballa en el Departament de Defensa dels USA. Segons Brick, el document esmentat utilitza uns termes que soscaven els principis recollits en la primera esmena de la Constitució nord-americana, quan parla del dret fonamental a reunir-se pacíficament, com ara fa el moviment ‘Occupy’. La Unió per la Pau i la Justícia, un moviment nord-americà contra la guerra, per la seva banda, considera que “el Pentàgon pretén criminalitzar i crear sospites infundades sobre una dissidència legal que ha de ser reconeguda per l’administració”. I ‘Occupy Wall Street’ ha instat al Governs federal nord-americà a pronunciar-se sobre aquest informe del Pentàgon. L’Estat federal dels USA, gràcies a l’’FBI i altres agències nord-americanes, limita les activitats dels moviments socials contestataris.

MANIFEST DE LA CAMPANYA

Defensar la sanitat pública no és cap delicte. NI REPRESSIÓ, NI RETALLADES. Absolució pels 6 encausats!

Resum: El passat 14 de juliol va tenir lloc a l’Espai Caixa de Girona una conferència del conseller de sanitat Boi Ruiz, on hi van acudir entre d’altres, l’alcalde de la ciutat Carles Puigdemont. A fora l’edifici, diversos col·lectius de la ciutat van convocar una concentració a favor de la sanitat pública i en rebuig a les retallades als drets socials i als serveis públics aplicades pel govern de CiU.

En motiu d’aquesta concentració, dies després, els Mossos d’Esquadra van iniciar diligències contra sis persones, algunes d’elles treballadores de la sanitat pública (personal del Trueta i del servei d’ambulàncies), i d’altres implicades en els moviments socials de Girona (membres de l’Assemblea Popular, militants d’Endavant-OSAN, afiliats de la CGT i membres d’ASSACS). A l’atestat policial se les acusa d’un suposat delicte d’agressió, coaccions, desordres públics i atemptat a l’autoritat a l’alcalde, que en el pitjor dels casos pot arribar a comportar penes de fins a 6 anys de presó. Llegir mes.

DEFENSAR LA SANITAT PÚBLICA NO ÉS CAP DELICTE NI RETALLADES, NI REPRESSIÓ ABSOLUCIÓ PELS 6 ENCAUSATS!

El Departament d'Interior, a mans de Felip Puig, vol jutjar sis persones, acusant-les d’un suposat

delicte d’agressions, coaccions, desordres públics i atemptat a l’autoritat, acusacions que podrien arribar a comportar penes de fins a 6 anys de presó.

Els 6 encausats són caps de turc de la política repressiva de CiU, amb la qual el govern intenta fer callar a aquells que s'oposen a les retallades. L'únic delicte que han comès els 6 encausats és oposar-se a les retallades anti-socials de Convergència i Unió, i defensar la sanitat pública que el Govern d'Artur Mas vol desmantellar i privatitzar.

Et quedaràs quiet i callat mentre ens retallen i ens reprimeixen?

Exigeix amb nosaltres l'absolució dels encausats! Ajuda'ns a fer difusió del cas!

- Adherint-te a la campanya. Aquí!

- Acudint a les convocatòries:

* Concentració: Divendres 17 de febrer a les 20:00h. a la Plaça del Vi

(Girona)

* Concentració: Dimecres 22 de febrer a les 10:00h. davant dels Jutjats (Girona) On els 6 encausats estan citats a declarar.

www.niretalladesnirepressio.org

SAMARRETES Marxa.-homenatge als maquis (Nord-est)

Tenim al nostre local samarretes de la marxa-homenatge als maquis.
Les podeu trobar al preu de 10€

Aquests son els dibuixos de les samarretes:


Si vols rebre per correu les samarretes, escriu a marxamaquis@gmail.com

Visita guiada al Mas Clarà i els seus entorns. Dissabte a les 11.30h.

Dissabte 28 de gener a les 11.30h. sortida des del pàrking del pavelló esportiu del barri de Fontajau. Visita guiada al Mas Clarà i els seus entorns, a Palol de Revardit, indret on Paco Conesa, Martín Ruiz, Antoni Miracle i Rogelio Madrigal van ser assassinats a mans de la Guardia Civil.
A càrrec de Josep Terrades, impulsor del Centre d'Estudi i Divulgació Màs Clarà, investigador expert en la figura de Quico Sabaté.
El proper dissabte, 28 de gener, al migdia farem la clausura d’aquestes jornades en el mateix mas Clarà, a la Mota de Palol de Revardit, gràcies a l’aportació de Josep Terradas,
Durada de l'activitat: 2 hores.

Organitza: Marxa-homenatge als maquis (Nord-est)

Barcelona, 2 de febrer: Manifestació pel futur dels ferroviaris

Des de les Seccions Sindicals de CGT a Metro de Barcelona, ​​Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, Renfe-Operadora i ADIF, ens hem dirigit al conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, Lluís Recoder, sol·licitant una reunió urgent per tractar d’enfrontar la greu situació per la qual travessen les empreses públiques ferroviàries en aquesta Comunitat.

* Manca d’inversions tant en les infraestructures com en el propi servei ferroviari prestat als ciutadans.

* Polítiques tarifàries contràries al foment de l’ús del transport públic.

* Situació de plantilles: falta de personal, condicions laborals, vulneracions de drets.

* Futur de les empreses públiques ferroviàries i plans privatitzadors del Govern de la Generalitat de Catalunya.

* Problemes amb els serveis de Rodalies i Mitja Distància transferits a la Generalitat i situació del Contracte Programa.

* Retallades que afecten el manteniment de les infraestructures i del material, i que poden afectar la seguretat.

* Pretensions de la Generalitat pel que fa a les infraestructures.

Tot sembla indicar que aquest estat de progressiva degradació del ferrocarril, per part del Govern de la Generalitat, la reducció de serveis, la destrucció de l’ocupació i la vulneració permanent de les condicions laborals, hi ha un clar objectiu privatitzador.

Però la privatització dels serveis públics ve sent la línia d’actuació dels últims governs de la Generalitat, hi hagi o no hi hagi crisi, i el procés sempre és el mateix: desmantellar serveis per denigrar el públic i fragmentar les empreses per facilitar la seva venda, i per fer-les més atractives encara es redueix la plantilla i se li treuen els drets laborals. A les empreses públiques els beneficis es reinverteixen, en les empreses privatitzades van a les butxaques dels accionistes.

Com a treballadors que som, els ferroviaris no consentirem que ens robin els nostres llocs de treball i els nostres drets, i a més hem de fer una crida a la resta de la ciutadania perquè defensin, amb nosaltres, un servei públic ferroviari que és de la seva propietat, de tots i per a tots.

Per això, hem convocat una Manifestació el dia 2 de febrer, a les 17 hores, des de la Plaça de Catalunya fins a la Plaça Sant Jaume, davant de la Presidència de la Generalitat de Catalunya, per deixar clar que no ens deixarem vendre.

CONTRA LA PRIVATITZACIÓ I PELS FERROCARRILS PÚBLICS

PEL FUTUR DELS FERROVIARIS - 2 DE FEBRER - PARTICIPA A LA MANIFESTACIÓ DE BARCELONA

SFF-CGT www.sff-cgt.org

COM-007-160112-SECTOR Manifestacion Barcelona Cartell manifestació 2F Bcn

150 persones assisteixen a la 2º manifestació a Girona contra l’acomiadament d’Ana Pozo

Nova manifestació a Girona contra l’acomiadament d’una treballadora de neteja d’edificis públics

El divendres 20 de gener, cent cinquanta persones van tornar a mostrar el seu suport a Ana Pozo, acomiadada aquest mes de gener per l’empresa Eulen SA. La manifestació, convocada pel sindicat CGT, va sortir a les set de la tarda des de l’Estació Jove de Girona i va enfilar cap al centre de la ciutat amb les reivindicacions per la seva readmissió immediata i contra les sancions, les retallades i la repressió sindical. Amb la manifestació d’ahir ja sumen tres les mobilitzacions realitzades aquest mes per l’acomiadament d’aquesta treballadora, responsable del Sindicat de la Neteja de CGT-Girona, i per les sancions de 16 dies sense sou que han rebut 5 membres del Comitè d’Empresa. També cal sumar la protesta d’aquest dilluns passat en el ple de l’Ajuntament de Girona, amb pancartes i cartells.

La campanya arriba a les escoles

A més a més, la campanya de denúncia també s’ha fet arribar al conjunt de les escoles de la ciutat "ja que la repressió sindical va lligada a la reducció d’hores que l’ajuntament vol aplicar al sector de la neteja dels equipaments públics", nomenys de 237 hores. Han contactat i repartit informació a les AMPES per tal de "buscar un cop més la sinergia i solidaritat entre els usuaris dels serveis públics i les treballadores afectades per les retallades socials i la repressió". A nivell judicial aquesta setmana ja han interposat dues demandes per fer front a l’acomiadament i a les sancions.

Durant les intervencions a la plaça del Vi, on va finalitzar la protesta, Ana Pozo va resumir i explicar la situació del cas i va denunciar que "tant a l’ajuntament com a l’empresa els importa ben poc la neteja dels centres educatius, tan sols tenen al cap els beneficis econòmics que en treuen i com augmentar-los". A més, va agrair el suport que estava rebent i va fer una crida a continuar la mobilització conjunta contra les retallades socials i en defensa dels drets de les treballadores.

www.directa.cat/noticia/protesta-lacomiadament-duna-treballadora-del-servei-neteja-dedificis-publics-girona

---

Per a més info, veure també:

Resposta solidària amb les treballadores acomiadades o sancionades aEulen Xevi Planas | 14.01.2012

L’acomiadament a Eulen de la responsable del sindicat de la neteja de CGT Anna Pozo, i la sanció a cinc membres del comitè d’empresa, està trobant resistència i solidaritat als carrers de Girona. El 4 de gener es va fer una primera concentració davant l’escola Joan Bruguera, el seu lloc de treball i el 13 de gener al matí, que va reunir 200 persones.

Pozo porta més de divuit anys d’antiguitat a l’empresa Eulen SA i, segons denuncia, ha estat acomiadada per la seva tasca sindical en defensa dels seus drets i el de les seves companyes. L’empresa ha sancionat amb setze dies d’ocupació i sou a cinc membres del Comitè d’Empresa per anar al centre de treball a informar sobre els acords presos en una reunió sobre Prevenció de Riscos Laborals i, a més, amenaça amb l’acomiadament a les treballadores que s’atreveixin a parlar amb el Comitè.

La protesta del 13 de gener va agafar molta més força que la del 4. 200 persones es van aplegar a la Plaça del Vi de Girona per a mostrar el suport a les companyes i deixar clar que no retallaran cap dels drets laborals aconseguits fins ara. La protesta estava encapçalada per una pancarta de la secció sindical de CGT-Eulen on es llegia: “Prou acomiadaments. Lluita Obrera!” . També hi van participar CCOO i altres sindicats. La concentració es va mantenir durant una hora davant l’Ajuntament de Girona, entre el fred i amb nombroses consignes: “Limpiadoras unidas jamás seran vencidas”, “Fora Eulen”, “Carles Puigdemont estás con el patron”, “ea, ea, ea, el mocho se cabrea”, “llibertat sindical”, “- sancions + contractacions” o “la neteja no es retalla”.

Un cop llegit el manifest i les intervencions de diferents persones, una manifestació espontànea es va dirigir cap a la seu que l’empresa de neteja té al barri de la Rodona. Pozo recordà que l’empresa estava explotant a les treballadores, que la lluita només acabava de començar i que la guanyarien perquè som moltes més, amb referències també a la unitat entre treballadores. També va denunciar el paper permissiu que juga l’Ajuntament en la precarietat laboral. Mitja hora després es va desconvocar la manifestació amb la intenció de continuar la lluita i la solidaritat fins aconseguir la readmissió de l’Anna i la retirada de les sancions a la resta de les companyes.

La secció sindical de CGT denuncia que l’acomiadament de l’Anna és tan sols l’inici per imposar unes condicions laborals més dures a les treballadores per part de l’empresa. De moment, Eulen ja ha començat a retallar alguns drets adquirits al llarg del temps: ha augmentat la jornada de treball amb el mateix salari, ha descomptat les hores sindicals a representants de les treballadores afiliades a la CGT i ha eliminat dies d’assumptes propis.

www.directa.cat/noticia/resposta-solidaria-amb-les-treballadores-acomiadades-sancionades-eulen

300 manifestants a Girona contra la sanció de 9.000 euros per participar a una manifestació antifeixista

Arran la sanció de 9000 euros de multa que el Departament d'Interior ha fet arribar a dues persones, conegudes activistes dels moviments socials de Girona, la campanya Pel Dret a Manifestar-nos ha convocat una manifestació dissabte 21 a les sis de la tarda a la Plaça Catalunya de Girona. La manifestació, que ha aglutinat unes 300 persones, ha recorregut els principals carrer a Girona per tal de manifestar el rebuig contra aquesta sanció i contra la persecussió política que s'està duent a terme en vers els moviments socials.

La Plataforma va nèixer arran de fer-se públic l'obertura d'un expedient sancionador que acusa aquestes companyes de ser les organitzadores de la manifestació antifeixista que el passat 27 d'agost va recòrrer Salt en resposta a la presència de Josep Anglada i la Plataforma per Catalunya a la població. Aquesta manifestació va ser denunciada primerament per la Regidoria de PxC de Salt. Seguidament, el Departament d'Interior va fer efectiva l'obertura d'un expedient sancionador cap a aquests dues activistes acusades de ser-ne les organitzadores. Tal i com exposa la plataforma, si bé aquestes dues persones eren a la manifestació, no hi ha proves per afirmar que elles en fossin les organitzadores. A l'hora d'efectuar la denúncia, Interior s'ha emparat en la justificació que la manifestació no va ser comunicada i per tant no va rebre el permís per fer-se. Per aquest motiu, la manifestació d'avui, tal i com ha expressat el lema d'una de les pancartes, tampoc ha estat comunicada. La Plataforma pel Dret a Manifestar-nos també ha denunciat que les dues encausades són els caps de turc d'una estratègia de repressió sistemàtica del Departament d'Interior de la Generalitat i que els Mossos d'Escuadra han utilitzat fitxers policials polítics per dur a terme la investigació, ja que aquestes persones no varen ser identificades en cap moment.

Lectura d'un comunicat reafirmant l'antifeixisme

Enmig del recorregut, un representant d'Unitat contra el Feixisme ha fet un breu parlament en el qual ha explicat que casos recents com els d'Oslo i Florència no són fets aïllats sinó que formen part d'una nova onada racista que està vivint actualment el continent europeu. Uns fets que, com ha exposat, també s'estan experimentant als PPCC amb l'auge de partits racistres com PxC que pretenen escampar l'odi racial i que estan impulsant iniciatives tals com l'obertura d'un centre social feixista a Barcelona. La intervenció ha finalitzat amb un "No Passaran".

Durant el recorregut, també han tingut lloc altres parlaments com el d'Ana Pozo, responsable del Sindicat de la Neteja de CGT-Girona iacomiadada aquest mes de gener per l'empresa Eulen SA per dur a terme tasques sindicals. Aquest parlament s'ha realtizat davant del CEIP Bruguera, escola on ella treballava, ja que segons dades que ha expressat ella mateixa, el director d'aquest centre educatiu va ser el que la va denunciar a l'empresa. La manifestació ha acabat davant de la Seu de la Generalitat a Girona, on s'ha llegit el manifest de la Plataforma que exigeix que s'arxivi l'expedient sancionador per la manifestació antifeixista del 27 d'agost a Salt i que es respecti el dret a la manifestació. La lectura ha acabat amb el crit de: "ni represió, ni feixisme, ni retallades". Alhora, s'ha convocat a les manifestants a assistir el proper dilluns a dos quarts de vuit, davant de l'Ajuntament de Salt, on el grup municipal Independents Per Salt té una moció de suport a la campanya.

* Notícia extreta del setmanari Directa www.directa.cat/noticia/manifestacio-girona-contra-sancio-9000-euros-participar-una-manifestacio-antifeixista

Crònica de la projecció del capítol sobre Quico Sabaté de la sèrie documental El Maquis a Catalunya (1939-1963), a càrrec del seu autor, Ricard Vargas

Aquest dissabte al migdia, 21 de gener, a l'Espai Marfà de Santa Eugènia, a Girona, el company Ricard de Vargas Golarons ens feia una extensa exposició sobre el documental televisiu ‘El Maquis a Catalunya (1939-1963)’, realitzat l’any 1987 a càrrec d’aquest historiador compromès i Jaume Serra, del qual s’ha projectat el capítol dedicat a Francesc Sabaté Llopart.

En Ricard ens explica diverses iniciatives i circumstàncies que es van donar en el decurs del guió i del rodatge d’aquest documentals l’any 1987. Al mateix temps va fer una valoració històrica positiva de l’activitat exemplar d’aquells grups armats anarquistes durant el temps del franquisme i la nova formada en el tardofranquisme que es va concretar en grups autònoms de combat, com ara els anomenats MIL i OLLA a Catalunya. De fet hi va haver l’empenta dels anys 40 i 50 del segle Vint, amb Quico Sabaté, Ramon Vila Capdevila, Josep Lluís Facerias, Mingo Ibars, Marcel•lí Massana i tants i tants d’altres combatents llibertaris d’aquells anys, Seguidament, a partir de l’escamot del mas Clarà van venir la generació de Defensa Interior i l’afer Granado i Delgado. Finalment, la generació de Puig Antich, Oriol Solé i Agustí Rueda. En aquest sentit es va parlar d’agrair a tothom que va ajudar a la lluita armada anarquista i a aquelles famílies de masovers que amagaven a casa seva la guerrilla llibertària, exposant ser assassinats per les forces repressives de l’Estat.

En relació al capítol sobre el company Quico Sabaté, amb entrevistes a Federica Montseny, la qual nega condicions d’acció el gener de 1960, i al company Massana, que segons va explicar personalment a en Ricard va passar moltes hores seguides parlant amb el company Sabaté abans que aquest emprengués l’expedició armada de cap d’any de 1960, que estava disposat a tornar fer de guia guerriller de nous grups, però donant temps per poder estudiar les bases de recolzament i les condicions pròpies de suport humà aquell moment, doncs no havia renunciat a tornar a l’estratègia de guerra de guerrilles, una estratègia peninsular que va analitzar i teoritzar el company periodista i activista Abraham Guillén.

Per la seva banda, Ibars, empresonat durant vint anys, des del desembre de 1949, en l’entrevista manifesta que en el decurs de les accions armades del company Sabaté havien caigut molts companys, ja que a vegades eren accions d’alt risc. Quico Sabaté tenia una experiència d’enfrontament amb l’Estat capitalista des de quan tenia 14 anys, cosa que dóna confiança i fa que les operacions guerrilleres siguin considerades una cosa habitual, encara que hi hagi un risc.
L’opció de Sabaté mereix un gran reconeixement, doncs constitueix una lliçó per lluites futures, com les dels grups autònoms de combat en el tardofranquisme. És dóna la circumstància que en aquestes jornades de Girona hi han participat una desena de companys que varen participar en la lluita armada anarquista entre 1940 i la denominada Transició. La seva presència també representa un homenatge als companys caiguts en el decurs d’aquells anys.
Dissabte, 28 de gener, al migdia farem la clausura d’aquestes jornades en el mateix mas Clarà, a la Mota de Palol de Revardit, gràcies a l’aportació de Josep Terradas, impulsor del Centre d’Estudi i Divulgació mas Clarà, expert en la figura de Quico Sabaté.

Crònica de la presentació de ‘Tren correu 1.104. El darrer viatge del Quico Sabaté i els seus quatre companys’ a can Ninetes

Aquest dijous, 19 de gener, al capvespre, s’ha presentat a can Ninetes, de Santa Eugènia, a Girona, el treball de camp sobre l’expedició de prospecció de bases i xarxes armades per futurs nuclis guerrillers a Catalunya l’any 1960 del Moviment Unificat de Resistència i Alliberament, un treball editat per Editoht en el 50 aniversari dels fets de gener d’aquell any i que va fer el seu autor, l’estudiós i escriptor de diverses obres Joan Ventura i Ballbé. Entre els col·laboradors en l’esforç personal d’investigació històrica de Joan Ventura, un d’aquests entusiastes en la vida i obra revolucionària de Francesc Sabaté i els altres companys i companyes que lluitaven armes a la mà contra el règim franquista i l’explotació capitalista, el company Guillem de Pallejà va fer una introducció molt profitosa sobre el llibre i el treball de camp del seu autor. En Guillem va exposar que des dels mateixos orígens de la intervenció anarquista en la lluita de classes del moviment obrer català hi ha grups d’acció insurgent, com ara el moviment d’alliberament en que actuaven Quico Sabaté, Paco Conesa, Antoni Miracle, Rogelio Madrigal i Martín Ruiz fa 52 anys. El company Guillem va destacar la continuïtat històrica d’aquest combat revolucionari, tot recordant els companys de lluita armada anarquista assassinats per l’Estat capitalista espanyol en els primers temps del postfranquisme, com ara Oriol Solé Sugranyes i Agustí Rueda. L’autor del llibre, Joan Ventura va fer una extensa i profunda explicació del treball d’elaboració d’aquest estudi, que comença en els inicis del darrer viatge del company Quico Sabaté el 28 de desembre de 1959 i el seu assassinat en un carrer de Sant Celoni el matí del 5 de gener de 1960. Quasi tres hores d’exposició, preguntes de l’assistència i noves aportacions sobre els fets. Ventura, fins i tot va explicar algunes de les pistes falses que la pagesia donava a la Guàrdia Civil sobre el recorregut del grup armat d’aquests cinc companys perseguits aquell moment. Cal remarcar la valentia i la solidaritat manifestada per masovers i les seves famílies que van acollir a casa seva aquest escamot armat anarquista mentre començava un encerclament de camps, camins i muntanyes, des de la frontera pirinenca fins el Montseny, per parts d’uns tres-cents agents de la Guàrdia Civil, sota el comandament suprem del seu director general, el tinent general Antonio Alcubilla, i que el comandament concret d’aquest operatiu antiguerrilla a cura del general en cap de la Segona Zona del cos, el general Marceliano Crespo, amb una consigna governamental franquista d’assassinar aquests cinc companys llibertaris que havien trencat el silenci de les armes vint anys després de la victòria militar del general Franco. Els fets de gener de 1960 varen aixecar un sentiment de suport a la lluita llibertària entre la gent del país, especialment en el Nord-est de Catalunya, cosa que fa que ara, 52 anys després es vulgui fer actes de sentit homenatge a aquests companys caiguts aquell moment. Ventura va explicar-nos l’anàlisi de les autòpsies oficials dels companys assassinats, les quals demostren que Antoni Miracle i Regelio Madrigal van ser primer durament interrogats sobre la guerrilla i després van morir víctimes de la popularment denominada llei de fugues, mentre el jove Martín Ruiz, ferit del braç, va ser assassinat sense contemplacions i Paco Conesa, ferit greu, va ser assassinat d’un tret directa al cor. Finalment va fer una descripció, a partir d’alguns testimonis, de la fugida de Quico Sabaté de l’encerclament de la Guàrdia Civil del mas Clarà fins la seva mort en un carrer de Sant Celoni en mans del Sometent de trist record històric. Cal reconèixer la tasca d’investigació feta per Joan Ventura, seguint les passes de les anteriors d’Antoni Téllez i Eduard Pons Prades, que actualment compta amb noves aportacions i dades que recull per una propera edició en castellà del seu estudi sobre aquest viatge dels darrers dies de 1959 i els primers de 1960. De fet, el règim franquista de cap manera volia deixar desenvolupar a la Península focus guerrillers, ja que cada membre del grup interceptat el gener de 1960 havia d’organitzar un grup pròpia i de cada grup nou havia de sortir nous grups d’acció a fi d’intentar enderrocar la Dictadura i generar un moviment insurreccional de masses arreu on fos possible, ja que l’any 1960 hi havia un turisme estranger de masses que aportava un important oxigen al franquisme per mitjà de les divises que es veuria profundament afectat en el cas d’una continuïtat de la Guerra Civil de 1936 a partir d’una guerra de guerrilles d’ampli suport de masses, un temor que va perseguir el règim fins que va aconseguir consolidar la denominada Transició postfranquista.

Video Ana Pozo readmissió

Projecció del capítol sobre Quico Sabaté de la sèrie documental ‘El Maquis a Catalunya (1939-1963) (1987). Dissabte 21 a L'Espai Marfà a les 11.30h.

Dissabte 21 de gener a l'Espai Marfà a les 11.30h
Projecció del capítol sobre Quico Sabaté de la sèrie documental ‘El Maquis a Catalunya (1939-1963) (1987), a càrrec del seu autor Ricard de Vargas Golarons.

Des del 1945 al 1960 els grups d'acció de Quico Sabaté intervinguéren en nombrosos fets.
Transport d'armes a banda i banda del Pirineu, atemptats polítics, atracaments i atres actes de
propaganda antifranquista.
Al llarg de 16 anys Francisco Sabater Llopart, fou l' enemic número 1 del règim franquista.

Jaume Serra i Ricard Vargas Golarons són els autors del millor documental que s'ha fet sobre els maquis a Catalunya. Documental que aborda la història del moviment guerriller antifranquista a Catalunya., des del final de la Guerra Civil fins el final del mateix en els anys

Amb entrevistes a: Jesus Martinez "el maño", Domènec Ibars, Marceli Massana, Rosa Laviña, Federica Montseny,........

Organitza: Marxa-homenatge als maquis (Nord-est)

Ens apropem al 3er aniversari de Kan Kolmo

Manifestació el 21 de gener a Girona per la retirada de l’expedient sancionador i pel dret de manifestació

Felip Puig vol sancionar amb 9.000 euros dues companyes per la manifestació antiracista de l’estiu passat a Salt de resposta a Anglada i la Plataforma per Catalunya.

El dia 27 d’agost del 2011 una manifestació amb el lema: “Aturem el feixisme. Salt diu no al racisme“, va recórrer els carrers de Salt i Girona. Va ser una manifestació festiva i combativa que donava resposta a l’intent de Josep Anglada d’escampar odi racista, amb el missatge que no ens deixarem dividir pel nostre origen, els papers ni el color de pell.

La Conselleria d’Interior de Felip Puig, seguint els desitjos de la regidora de la PxC a Salt que havia denunciat la manifestació, va obrir un expedient sancionador contra dues persones, conegudes activistes dels moviments socials, com a suposades organitzadores de la manifestació. La proposta de resolució de l’expedient, que ja només està pendent que la ratifiqui la mateixa Conselleria, els imposa una sanció de 9.000 euros, perquè la convocatòria no li havia estat formalment comunicada.

Denunciem que aquest cas forma part d’una estratègia de repressió sistemàtica, una forma de control social i polític de la dissidència, amb l’objectiu d’impedir que ens mobilitzem, mitjançant la violència, la criminalització, l’ofegament econòmic i la por i que pretén de mica en mica anar trencant el teixit social i solidari dels moviments combatius. La repressió, igual que les polítiques per a dividir-nos amb el racisme i la xenofòbia, és l’altra cara de les retallades. Només a Girona, els processos oberts contra diverses companyes per la concentració de rebuig a les retallades sanitàries de Boi Ruiz del juliol passat i contra estudiants i treballadores de la UdG després de la brutal càrrega dels mossos d’esquadra dins de la Universitat durant la visita d’Artur Mas en són dos exemples més.

Denunciem també que les dues companyes encausades són els caps de turc de l’estratègia repressiva de Felip Puig i CiU. La manifestació de Salt provenia d’una convocatòria col·lectiva i per tant, no es pot atribuir a dues persones ser-ne les organitzadores pel simple fet d’estar-hi presents. Els mossos d’esquadra ni tan sols van identificar-les, perquè, una vegada més, han utilitzat els seus fitxers policials polítics amb què persegueixen les activistes de les organitzacions i els moviments socials.

Però no se’n sortiran: la repressió, ni en forma de porres, ni de multes, ni d’amenaces de presó, no ens impedirà mobilitzar-nos ni, per descomptat, manifestar-nos contra el racisme i el feixisme.

Per tot això exigim:

Que s’arxivi l’expedient sancionador per la manifestació antifeixista del 27 d’agost a Salt, amb què el conseller Felip Puig vol multar amb 9.000 euros dues companyes.

Que es respecti el nostre dret a manifestar-nos amb llibertat: ni repressió, ni feixisme, ni retallades.

MANIFESTACIÓ DISSABTE 21 DE GENER A LES 18H A LA PLAÇA CATALUNYA DE GIRONA

http://peldretamanifestarnos.org/

Contacte: premsa@peldretamanifestarnos.org

Campanya pel dret a manifestar-nos lliurement

---

Es presenta a Girona la campanya ’Pel Dret a Manifestar-nos’ amb dures crítiques a les polítiques de Felip Puig

IVAN SANTIAGO | 12/01/2012

Amb relativa puntualitat i amb uns petits problemes de so inicials que, han servit per trencar el gel de la cita amb les periodistes, ha començat l’anunciada roda de premsa de la campanya Pel Dret a Manifestar-nos. El lloc escollit ha estat la seu del Col·legi de Periodistes a Girona. Al voltant de l’entarimat, s’han anat aplegant gent de diferents col·lectius i del teixit associatiu i polític de Girona, que han volgut acompanyar i donar suport a la campanya. De mica en mica, també, han anat agafant seient els ponents que intervenien a l’acte. En primer lloc, s’ha fet l’acte formal de presentació de la campanya on, una integrant d’aquesta plataforma ha narrat el cas que l’ha originat. Recordem, que es tracta de la proposta de sanció, que el Departament d’Interior vol imposar a dues persones que van participar a una protesta antiracista contra la visita del líder del partit xenòfob Josep Anglada, a la població gironina de Salt. Aquesta protesta, va aplegar molta gent i va transcórrer sense incidents. Malgrat haver estat una protesta anunciada públicament, el Departament d’Interior argumenta, per poder dur a terme l’expedient sancionador, que es va tractar d’una mobilització no comunicada.

Denuncien ’una clara mostra de persecució política’

En aquest sentit, l’advocat defensor de les encausades ha denunciat que l’estratègia del departament esdevé una clara mostra de persecució política. El lletrat ha remarcat que la manifestació va ser publicitada tant al carrer com als mitjans de comunicació, que existeix una desproporció entre la sanció proposada per Interior i la falta que se’ls imputa i denuncia també, l’existència i utilització de fitxers policials que la policia fa servir com a recurs i base de dades il·legal, per a poder imputar i perseguir persones actives políticament. En d’altres intervencions, s’ha criticat el greuge que representa per a la democràcia, el fet de que es persegueixi a aquells que pretenen fer-la créixer potenciant valors com l’antiracisme i l’antifeixisme. També s’ha criticat que Interior intenti desmobilitzar a la ciutadania, amb mesures "exemplaritzants i desproporcionades" com aquesta, fent alusió a d’altres casos com els dels imputats pels fets de la UdG o el dels imputats per la protesta arrel de la visita del conseller de Sanitat, el passat estiu.

Tornaran a manifestar-se

Finalment, s’ha anunciat la convocatòria d’una manifestació pel proper dissabte 21 de gener a les sis de la tarda a la plaça Catalunya de Girona i la instal·lació de parades informatives, que durant aquests dies estaran pels carrers de la ciutat, amb l’objectiu de seguir sumant adhesions a la campanya, que ja compta amb nombrosos col·lectius i associacions i persones que, a títol individual han volgut solidaritzar-se amb les encausades i denunciar "la retallada de llibertats polítiques i socials en la que sembla que darrerament s’està instal·lant els governants". Per seguir les informacions i detalls de la campanya i per adherir-vos a ella, us podeu adreçar a la seva pàgina web: www.peldretamanifestarnos.org

www.directa.cat/noticia/es-presenta-girona-campanya-pel-dret-manifestar-nos-amb-dures-critiques-les-politiques-felip

Presentació del llibre ‘Tren Correu 1.104, el darrer viatge del Quico Sabaté i els seus quatre companys’ Dijous 19 de gener a l'Espai Marfà.

-DIJOUS 19 DE GENER A LES 19h. a "L'ESPAI MARFÀ": Presentació del llibre ‘Tren Correu 1.104, el darrer viatge del Quico Sabaté i els seus quatre companys’, Edithot (2010), a càrrec del seu autor, Joan Ventura Ballbé.

El llibre, que no és de ficció, està estructurat en forma de crònica dels nou dies que va durar aquell intent d’incursió sobre Barcelona, amb l’inici el dia 28 de desembre de 1959 a Perpinyà i final tràgic a Sant Celoni el 5 de gener de 1960. Entre mig, la mort dels quatre companys del Quico Sabaté que formaven part del grup, abatuts al mas Clarà, parròquia de Sant Martí de la Mota, municipi de Palol de Revardit. Aquest periple està narrat a través d’unes 100 pàgines. I gairebé un altre centenar més, dedicades a informes oficials i altres consideracions d’interès, completen un volum d’unes 190 pàgines de lectura àgil i amena.

A través de testimonis directes, vaig poder localitzar diversos punts de pas i tots els llocs on van fer nit el Quico Sabaté i els seus quatre companys. Cinc d’aquests llocs on van sojornar han romàs ocults al coneixement públic durant cinquanta anys. Una de les altres descobertes, d’una importància vital per conèixer la fugida del Quico, fou la localització del lloc exacte per on va travessar el Ter, després de trencar del setge del mas Clarà. Arribar al fons d’aquestes qüestions va ser realment el motiu que des del primer moment em va impulsar a investigar aquest enigma històric.

També cal esmentar que he pogut esbrinar com i on van morir el Francesc Conesa, l’Anton Miracle, el Roger Madrigal i el Martin Ruiz, els quatre companys del Quico Sabaté en aquell dissortat viatge. Això ha estat possible mercès a la aportació testimonial de diverses persones de la zona de la Mota que van viure de prop la tragèdia del mas Clarà i de l’estudi de les autòpsies dels cadàvers dels quatre morts. Pel que fa al període final de la fugida del Quico Sabaté, he pogut reconstruir la darrera hora i mitja de la seva vida. Primer a través del seu abordatge del tren correu de Portbou a Barcelona (el tren correu 1.104, que dóna nom a l’obra) i després mitjançant un estudi detallat dels 19 minuts que va durar el seu recorregut pels carrers de Sant Celoni. Els darrers 19 minuts de la seva vida.

Per tot plegat, es tracta d’una narració que supera de llarg tot el que se sabia fins ara d’aquest mític i tràgic viatge, que era ben poc, aclarint-lo en més d’un 90%.

Ben atentament, Joan Ventura i Ballbé (extret de Rojo y negro)

Aquest acte forma par de les jornades en memòria i d'homenatge a Quico Sabaté, Paco Conesa, Martín Ruiz, Antoni Miracle i Rogelio Madrigal

Organitza: Marxa-homenatge als maquis (Nord-est)

Crit de la Terra nº7

Despres de uns mesos d'aturament, ja ha surtit el nou numero del Crit en un nou format.

Lo podeu descarregar punxant en el següent enllaç:

Crit de la terra 7

Tambe lo podeu trobar en format paper al nostre local.

Crònica: Reflexió sobre el film ‘Behold a pale horse’ en les jornades de marxa homenatge als maquis del Nord-est

Aquest diumenge 15 de gener, al capvespre, a Kan Rusk, al Pont Major de Girona, en la Pizzeria solidària ‘A Saco Pizzetti’ es va fer una projecció del film ‘Behold a pale horse’ (‘Y llegó el dia de la venganza’) del reconegut director Fred Zinnemann (Viena, 1907-Londres, 1997).

Es tracta d’una pel·lícula de Columbia, de l’any 1964, inspirada en la vida de Quico Sabaté Llopart i els altres militants anarquistes resistents, com ara Ramon Vila Capdevila, amb Gregory Peck, actor que fa d’anarquista, i Anthony Quinn, el seu perseguidor, amb el nom de tinent Viñolas de la Guàrdia Civil, que personifica al comissari Quintela, l’antic cap de la Brigada Político-Social de Barcelona (actualment denominada ‘Grupo VI de la Brigada Provincial de Información’ del CNP, segons el llibre de David Fernández, ‘Crónicas del 6’, Virus), i també una referència a Antonio Tejero, que aleshores es passejava amb una cavall blanc davant la comandància de Manresa. Quintela era expert en la lluita contra l’anarquisme social i la CNT, mentre que Tejero, el conegut protagonista del 23-F, va coordinar l’operatiu de la Guàrdia Civil que va assassinar el company Vila Capdevila l’any 1963. Una pel·lícula censurada a l’Espanya franquista, a partir del ministre aleshores d'Informació i Turisme Manuel Fraga Iribarne, i que fins després de la mort de Franco no es va poder projectar. Cal esmentar que la mort de Fraga va coincidir amb aquesta projecció a Kan Rusk. Una coincidència afortunada en el record de les víctimes del franquisme. Una vegada vàrem degustar les pizzes vegetals ens vàrem assabentar de la mort de l’antic ministre franquista, que vàrem esmentar en la presentació d’aquesta projecció del film que havia perseguit des del govern del general Franco.

En aquesta presentació fòrum es van analitzar els conceptes del film i la tasca de documentació dels seus guionistes així com l’enfocament de Zinnemann, que tracta de la resistència interior contra la dictadura franquista sense caure en la demagògia de presentar el Partit Comunista d’Espanya com a líder de la resistència. En canvi, en el film de Zimmemann l’anarquisme social protagonitza les ofensives contra el règim franquista.

Retrata la vida quotidiana de l’exili llibertari al mateix temps que segui la guerra de 1936 els anys 60, doncs es remarca diverses vegades que 20 anys després de la victòria militar franquista encara hi ha lluita armada política contra el règim establert, cosa que era un element de propaganda negativa davant el Ministeri d’Informació i Turisme que liderava Fraga per aconseguir divises estrangeres de caire turístic. Aquesta continuació de la guerra revolucionària en el film pren forma en focus guerrillers de caire llibertari. El missatge, en síntesi, és que “no hi ha oblit ni perdó” i una “necessitat històrica de venjar els caiguts i torturats”. La pel·lícula denúncia, amb força, la tortura i l’existència de morts sota tortura els anys 60 del segle Vint en l’Espanya franquista. De fet, es tracta d’una denúncia de les actuacions de la Guàrdia Civil, on hi ha la referència simbòlica als poemes contra la Guàrdia Civil de Federico García Lorca, ja que a més d’exposar orígens murcians d’una part dels lluitadors anarquistes de Catalunya al vincular el guerriller protagonista amb la ciutat murciana de Lorca també intenta ser un homenatge al poeta assassinat García Lorca. Així es juga amb un topònim i un cognom internacionalment famós.

A nivell documental es demostra el suport de la gent a la lluita armada anarquista aquell moment i la importància de la logística guerrillera llibertària al mateix temps que es denúncia la vigilància franquista a que eren sotmeses les famílies de la gent compromesa i considerada ‘roja’. També hi ha referències a les xarxes llibertàries d’evasió i el paper de subsistència del contraban transpirinenc. La planificació de les accions i la preparació de les incursions armades de resistència. La presència dels oligarques, terratinents i del clergat de l’Església catòlica. Les peregrinacions a la cova de Lorda (Lourdes, en francès). La presència significativa dels confidents policials i la relació de la prostitució amb les forces de seguretat de l’Estat.

El missatge del film consisteix en la manera d’enganyar la Guàrdia Civil i l’atac guerriller per sorpresa en un moment en que el règim franquista no pensava en la possibilitat d’una ofensiva llibertària armada.

De fet, el film de Zinnemann, un jueu de Viena que va estudiar Dret que a Amèrica va fer arrancar el realisme en el món del cinema i també va fer films antinazis, representa una rèplica a pel·lícules franquistes contra el maquis, com ara les dels anys 50 ‘Los dos caminos’ o ‘Torrepartida’.

En relació al tiroteig final del film cal recordar que en el cas del mas Clarà de gener de 1960 Rodrigo Gayet, tinent coronel de la Guàrdia Civil, era el cap de la 131 comandància d’aquest cos, la de Girona; el capità era José Blázquez; Francisco de Fuentes era el tinent que va morir en el decurs de la nit del 3 al 4 de gener; també hi havia el coronel en cap del 31 Terci de la Guàrdia Civil; el comandant segon cap Florencio Pérez; el tinent i cap de la caserna de Banyoles Lorenzo Gómez. Es va dir que també va anar al cerc policial del mas Clarà l’antic comissari de policia Eduardo Quintela, de 63 anys aleshores.

El guàrdia segon del cos, Jesús González, va calar foc a la pallissa del mas Clarà, darrera la casa, i va ser evacuat ferit a l’Hospital Militar.

Els companys Paco Consea, Martín Ruiz, Antoni Miracle i Rogelio Madrigal van ser assassinats pels guàrdies el 4 de gener.

En la mort del company Quico Sabaté a Sant Celoni el matí del 5 de gener hi van participar el sergent que era comandant del Puesto del municipi Antonio Martínez, els guàrdies segon Juan Moreno i Bruno Maestro així com el sots-caporal del Sometent Abel Rocha i el sometent José Sibina.

En una “Orden General” núm. 3, donada a Madrid el dia 21 de gener de 1960, en la Direcció General de la Guàrdia Civil, Estat Major, 3a Secció, el Tinent General i Director General d’aquest cos, Antonio Alcubilla, escriu:

“Asunto: Circular por un servicio de bandoleros. Por su destacada actuación en la muerte de 5 bandoleros he resuelto ser citado como distinguido el personal que se relaciona”.

De la Comandància 131 Girona, el brigada de la Guàrdia Civil Miguel Ivars; el sergent Josçe Ribelles; el sergent Ricardo Rivas; Srafín González; el sergent Francisco Castaño; el cabo primera Vicente Sanmartín; el cabo primera Antonio Gutíerrez; el cabo primera Esteban López de Ipiña, el cabo primera José González; el cabo primera Pedro Rubio; el guàrdia primera Juan Martínez; el guàrdia primera Casimiro Álvarez; el guàrdia primera Juan Hidalgo; el guàrdia primera Manuel del Rey; el guàrdia primera Basílio Jarillo; el guàrdia segon Manuel Rodríguez; el guàrdia segon David Casamayor; el guàrdia segon Fernando Pacheco; el guàrdia segon Antonio Bandera i el guàrdia segon Euleterio Casas.

De la Comandància 231 Manresa, els guàrdies segons Juan Moreno i Bruno Maestro.

El sometent José Sibina i el paisà Francisco Berenguer.

Fraga ha mort

Mor al llit, impunement, Manuel Fraga, icona del franquisme i responsable dels assassinats de Gasteiz

1963. Es fa un silenci i se sent un crit. Algú crida "Fascista!". Segons la crònica de l'època de Luis Ramírez a 'España hoy': "Fraga se abrió la chaqueta, sacó el pecho y contestó: ¡A mucha honra, gracias!". El dramaturg José Bergamín no el desdiu pas: "En la meva vida he vist molta gent amb fama de feixista o que volia professar el feixisme, però només n'he conegut dos de veritat: un va ser José Calvo Sotelo, l'altra és Manuel Fraga".

A Europa ho veuen pràcticament igual: "Escolti amb atenció, amic: vosté és bona persona, tant que llinda la ingenuitat. Monsieur Fraga és un feixista, va néixer feixista i morirà feixista. I no obtindrà res dels gaullistes. Li diu algú que ha estat lluitant contra el feixisme tota la seva vida". Són paraules de Jean de Lipkowski, responsable d'Afers Exteriors de l’UDR francesa. Paraules citades per Jorge Vestrynge al llibre "Memorias de un maldito" (1999).

D'idèntic parer era la família de Luis Cernuda, el poeta que va immortalitzar els versos "recorda-ho tu i recorda-ho als altres". Quan en plena dictadura van demanar-li al ministre franquista permís per a que el poeta pogués assistir a l'enterrament de la seva mare des de l'exili mexicà, Manuel Fraga Iribarne els hi va etzibar: "¡Que se quede donde està! ¡Ya tenemos bastantes maricones en España!". Poc abans, a les dones dels miners en lluita de la conca del Nalón d’Astúries les va titllar, el 1962, de “polloses”. Havien estat rapades a la caserna de la Guàrdia Civil, humiliades i passejades pels carrers de Langreo i reiteradament colpejades.

De Palomares a Ruano
Després de l'abans, el 1966, el ministre estrella de Franco (1962-1969) es va remullar els seus genitals nuclears a Palomares, després que un B-52 nordamericà perdés cinc bombes d'hidrogen vora la localitat d'Almeria. En banyador, 'inasequible al desaliento', va anunciar a tort i a dret que no havia passat res. Però Palomares va esdevenir després l’accident nuclear més greu succeït mai a l’Estat espanyol: el 29% de la població va resultar contaminada per plutoni. Com contaminada de mentides, va ser, el 1969, la mort a comissaria del jove estudiant Enrique Ruano, que va inspirar la cançó “Que volen aquesta gent” de Maria del Mar Bonet. Fraga va lligar en curt la campanya de premsa impulsada per ABC -a través del periodista-policia Alfredo Semprún- per presentar-ho com un 'suïcidi. El ministre va trucar personalment el pare de l’estudiant mort, el va amenaçar i li va dir que abandonés tota protesta: li va recordar que tenia una altra filla de la que preocupar-se. Quan ja se sap que la diferència entre màfia i feixisme és, precisament, que no n'hi ha. Aquell mateix any, Fraga va ser l'encarregat de dirigir la campanya del règim "25 años de paz" i sis anys després, el 24 de gener de 1969, s'encarregà d'anunciar l'estat d'excepció que va omplir les presons de lluitadors obrers.

De Granados i Delgado a Puig Antich, currículum de mort
Fraga també està, segons totes les investigacions, rere la decisió d'executar els anarquistes Francisco Granados i Joaquin Delgado, assassinats pel garrot vil rere un judici de pantomima el 1963. Un crim que Fraga va justificar per ràdio i televisió. Amb paraules potser no tan exactes com les que va haver d’escoltar un reporter de Reuters el 20 de maig de 1974 a Londres. El periodista requeria a Fraga, nomenat ambaixador al Regne Unit el 1973, amb quina legitimitat es constituiria el nou govern. Sempre torrencial, forasenyat va cridar: “¡Con la legitimidad de las metralletas!”. Abans, el febrer de 1974, Fraga ja havia rebut al director d’una revista: “Usted no ha venido a verme; ha venido a interceder por Puig Antich”. Òbviament Fraga no va moure un dit. El 1975 tampoc li va ‘tremolar la mà’ ni la veu quan un grup d’oposició li va demanar a l’ambaixada londinenca que intercedís pels que serien els darrers afusellats del franquisme, militants d’ETA i del FRAP. El diàleg parla sol:

- Vostè, com a catedràtic, estarà en contra de la pena de mort?
- A certa gent, jo no l’afusellava. Se l’hauria de penjar pels collons –va respondre Fraga.

Màxim responsable de la matança de Gasteiz
El 3 de març de 1976, ja nomenat ministre de governació a l'executiu protofranquista d'Arias Navarro, comanda personalment la repressió al moviment obrer autònom de Gasteiz, que va provocar la mort de cinc treballadors en l’atac policial a l’esglèsia de Zaramaga, mentre es celebrava una assemblea oberta. Fraga, el ministre més actiu de Franco, va ser qui va ordenar obrir foc real, qui va va popularitzar aleshores la maldestra dita “la calle es mía” i qui va manipular barroerament el relat dels fets. Fraga teoritzà que "la responsabilitat íntegra es dels que continuen treient gent al carrer", però a la propagandística visita a l'hospital per veure els ferits no se'n va sortirt pas. "Què vens, a rematar-los?" preguntà la fill d'un ferit. Un altre familiar li tancà la porta. "Feixista", li criden, "fill de puta".

Crits que encara ressonaven el 2006, amb motiu del 30è aniversari dels assassinats impunes de Gasteiz. Aleshores Lluís Llach -que va composar 'Campanades a mort' en tribut- va declarar: “tots sabem que allò va ser un acte de terrorisme d’estat, executat per responsables ministerials encara vius, tots ho sabem perfectament; (…) per a nosaltres mai hi haurà transició fins que es demani perdó a les víctimes de Gasteiz; els perseguirà la nostra memòria per sempre més”.

Ni abans ni després ni durant Fraga retrocedeix. Només tres dies després de la matança, en roda de premsa, Fraga aixeca el braç i escup. "El que no haya aprendido la lección de Vitoria, el verá lo que hace (...) el que quiera plantear la lucha, la tendrà. Con todas sus consecuencias. ¡Dejémonos de pamplinas!" brama. I es deixa de pamplines només dos mesos després: el 9 de maig a Navarra. Reincident en la violència estatal, arriben els morts de Montejurra, l’intent de l’estat franquista –amb Fraga ordint la trama ultradretana en connexió amb els serveis secrets- per llaurar la cultura del terror i desactivar els anhels del canvi polític i social que es covaven en el carlisme autogestionari. D'aquella època és un altre cita bíblica de Fraga Iribarne: "el millor terrorista, el terrorista mort". De raser hipòcrita fil: el 1983 Fraga fitxa Rodolfo Eduardo Almirón, ultra de la sinistra Triple A argentina, com a cap de seguretat d'Alianza Popular. Res estrany: el 1964 -vegeu la segona imatge de la fotogaleria- Fraga s'adreçava per carta a Otto Skorzeny, membre de les Wafen-SS resident a Pollença (Mallorca) i directament vinculat a la xarxa Odessa de fugida d'antics dirigents nazis.

De Pinochet a Guatemala passant per Banzer
Franquista resistencial, fundador d’AP i el PP i alhora ‘pare de la constitució’, el temps mediocre de la farsa de la transició i el camuflatge de la reconversió no van pas arreglar res. Franquista de soca-rel, el 1986 proposa una ‘marxa sobre Gasteiz’, a l’estil mussolinià de la marxa sobre Roma, per forçar un cop d’Estat. El 1999 diu als militars guatemalencs responsables de 34 anys de genocidi: “Teniente Fraga a las órdenes de todos ustedes. En España desde 1936 hasta la muerte del Generalísimo transcurrió una transición social muy importante: la larga paz”. El 2000 visita l’exdictador bolivià Hugo Banzer i a la sortida declara: “M’honoro mantenir una vella amistat amb el General, per qui tinc admiració”. Tres dies més tard defensava Pinochet públicament.

Sempre obertament oposat a l'esclariment del cas GAL, el 2002, en un documental sobre la guerra bruta al País Basc, va qualificar com a “moviment d'autodefensa” el terrorisme d’estat amb connexió ultradretana (Batallón Vasco Español, ANE, ATE) de la transició polític espanyola i va afegir, enigmàticament, que "tornaria a produir-se en els propers temps”. Quatre anys després, en una entrevista a ‘El Pais’ el 30 d’abril de 2006 afirma no empenedir-se per res de l’afusellament de Julian Grimau. Fraga va ser l’encarregat d’anunciar l’execució, va signar personalment la condemna –Franco ho va requerir a tots els ministres- i va titllar el dirigent comunista del PCE com “ese caballerete”. De la nostra cultura i el nostre país ja havia dit, el 1968, "Cataluña ... la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario".

La Galícia caciquil
No hi cap tot l'oblit condensat en una peça. Impulsor de la Galicía més caciquil i regionalista, designador d'Aznar com a successor i adulador dels colpistes del 23F ("persones plenes de bona voluntat"), constructor d’un sistema ferri de censura des de la Xunta de Galícia, ordidor de la corrupció en el vot dels immigrants gallecs dispersats pel món, minimitzador de l’holocaust nazi, ferotge amb el feminisme, comprador de doctorats honoris causa a universitats de països pobres, nombroses biografies -alguna immediatament retirada per les falsedats que incorporava- han provat de maquillar el seu passat i present, fins i tot el desastre del Prestige que va arruinar la costa da morte galega. Autopresentant-se com el tercer gran prohom del conservadurisme espanyol etern: Cánovas, Jovellanos i ell. La història concreta, però, desbrossa la crònica d'un personatge que va esdevenir el darrer governant feixista d'Europa. Així ho categoritza el periodista gallec Gustavo Luca de Tena, autor del lúcid ‘Retrato de un fascista', publicat el 2002 per Kalegorria.

Argentina investiga avui
Temps a contratemps, aquest mateix gener, la justícia argentina a través de la magistrada María Servini reactiva les investigacions sobre els crims del franquisme. Sol·licitava a l’executiu espanyol els noms dels ministres i caps de les forces repressives entre 1936 i 1977. L’Estat no ha respost encara, però apel·lant als principis de justícia universal la Comisión de Recuperación da Memoria Histórica da Coruña va lliurar per voluntat pròpia les dades referides a Manuel Fraga. En la documentació facilitada, sintetitzen que "Manuel Fraga hauria de formar part de la causa que la jutgessa Merini té oberta a l’Argentina per a investigar els crims del franquisme, ja que des del Consell de Ministres va ser partícep i còmplice de toda la política represiva: afusellaments, empresonaments, camps de concentració, acomiadaments, exili, Tribunal d’Ordre Públic, greus violacions dels drets humans, expedients a periodistes, tancament de mitjans i assassinat de treballadors ".

Tot està escrit a les parets i inscrit als dolors acumulats. Cruel rigor d’impunitat, quan es furga, la memòria sempre crema. Potser avui, per això, ressonen tant, com mai abans, els versos que Mario Benedetti va dedicar a Ronald Reagan quan va morir. I que concorren avui, puntualment i a la cita de la justícia, no a la memòria de Fraga Iribarne, sinó a la memòria de totes les seves víctimes. Negades. Silenciades. Oblidades. Tres cops assassinades ja: per ordres de Fraga, per la transició de l'amnèsia i per l'oblit de la pressumpta democràcia. L'any 2000 l'Estat que retribuia Fraga com a senador va negar que els assassinats de Gasteiz fossin víctimes del terrorisme. D'Estat.

'Recorda-ho tu i recorda-ho als altres' escrivia Cernuda. Un país amb memòria, fins i tot un país normal, no recordaria avui amb lloes, cantarelles i elogis el nom sinistre del botxí, que és alhora president honorífic del PP, pare constitucional i incontinent defensor de la 'legitimitat de les metralletes' que va guanyar la transició. 'Fraga, passió per la llibertat' ha dit Mariano Rajoy: fàstic. Un país amb mínima memòria vindicaria altres noms. Tants. Per començar, els dels cinc obrers assassinats impunement a Gasteiz, per començar: Pedro María Martínez Ocio, Francisco Aznar Clemente, Romualdo Barroso Chaparro, José Castillo i Bienvenido Pereda. Alternativa memòria contra el frau de la història oficial, tots ells han tornat avui per quedar-s'hi.

Per recordar-nos, des de la dignitat dels vençuts, que mentre Fraga mor al llit, elles viuen, malden i perviuen encara. Avui, més que mai. I ara mateix; contra l'horror de l'oblit, la desvergonya de la hipocresia i la crueltat de la impunitat. Amb Walter Benjamin cridant contra el vent: "mentre ells segueixin guanyant, ni els morts se salvaran". I amb els versos de Brossa -Final!- del 20N de 1975 ressonant pertot arreu: "Havies d'haver fet una altra fi/ et mereixies, hipòcrita, un mur a / un altre clos. La teva dictadura, / la teva puta vida d'assassí, / quin incendi de sang! Podrit botxí..."

David Fernàndez per a la Directa

HISTÒRIA de la CGT. La NOSTRA HISTÒRIA.

Amb el nou any reiniciem les sessions del curs 2011-12 de l'ATENEU 19 de JULIOL de la CGT.
Hem organitzat un minicicle de dos sessions, gener i febrer, que dedicarem a conèixer millor la nostra organització: la CGT. El gener el dedicarem a conèixer la seva història i al febrer la seva estructura i funcionament.

Així doncs, el dimecres de la setmana que ve, 25 de gener, de les 18'30h a les 20'30 de la tarda als locals de la CGT de Girona tindrà lloc la 3a. sessió del curs actual:

HISTÒRIA de la CGT. La NOSTRA HISTÒRIA.

Es tracta d'un història que ens ha de fer sentir molt orgullosos d'aquesta organització. Sovint és desconeguda per la pròpia afiliació i això, pensant en les generacions de militants que ens han precedit, és imperdonable.

Amb l'ajuda del company Juan Antonio Fernández de la CGT del Baix Llobregat, treballador de Gear Box empresa auxiliar de SEAT i llicenciat en Història, repassarem la nostra història. L'apassionant història de l'anarcosindicalisme i del nostre paper fonamental en les lluites obreres dels últims 100 anys.

Després de les dos primeres sessions del 2011 (Violència de gènere i Pedagogia llibertària) que han arrencat amb la participació de més gent que el 1er curs us animem a reforçar el projecte de l'Ateneu 19-J de la CGT de Girona no deixant de venir.

Manifestació PROU DE REPRESSIÓ SINDICAL A EULEN. PER LA READMISSIÓ D'ANA POZO

Manifestació a Girona
Divendres 20 a les 19h. Estació Jove

Tothom amb Ana Pozo i les sis companyes sancionades

PROU DE REPRESSIÓ SINDICAL A EULEN!

READMISSIÓ D'ANA POZO JA!!!

La manifestació surtirá de L'Estació Jove a les 19h

Presentació del llibre ‘Sabaté’ a Girona

En el marc d’unes jornades a Girona en memòria i d'homenatge a Quico Sabaté, Paco Conesa, Martín Ruiz, Antoni Miracle i Rogelio Madrigal en el seu 52 aniversari del seu assassinat per part de la Guàrdia Civil, aquest dissabte, 14 de gener, al migdia Patric de San Pedro, de Virus, una editorial que enguany compleix vint anys, i Enric Melich, anarquista que de jovenet fou guerriller i més endavant passador transfronterer de perseguits pel franquisme a Banyuls, militant llibertari a Tolosa de Llenguadoc, conegut com editor i llibreter a Perpinyà durant el tardofranquisme, han presentat a l’espai Marfà de Girona l’edició en català de l’assaig històric d’Antonio Téllez Solà, ‘Sabaté. Quinze anys de guerrilla urbana antifranquista (1945-1960)’, un obra que narra la història de la lluita armada anarquista d’aquells que, acabada la Segona Guerra Mundial, van decidir que continuava la guerra iniciada el juliol de 1936.

Patric va fer una exposició sobre el procés d’elaboració d’aquest famós assaig del company ja traspassat Antoni Téllez, autor també d’altres llibres, com ara el dedicat al company Facerias, assassinat per la policia l’estiu de 1957, o al company Puig Antich i el MIL, una continuació tardofranquista del combat armat revolucionari a Catalunya dels anys 40, 50 i 60 del segle Vint. Téllez primerament va publicar a la col·lecció Hormiga, a París aquest assaig històric, que posteriorment, en temps de la denominada Transició, va editar Plaza & Janés, a Barcelona. Finalment va ampliar el seu estudi en una edició en llengua francesa que seguidament va publicar, a Barcelona, Virus, en castellà. Ara, finalment, Patric ens presenta aquesta obra en català.

Patric de San Pedro en va explicar que el company Téllez tot partint de la vida d’un dels personatges més coneguts de la resistència anarquista a Catalunya, en Francesc Sabaté Llopart, amicalment conegut com en Quico, ens presenta tota una generació de militants llibertaris insurgents que volien seguir aixecant la flama emancipatòria del procés social revolucionari de 1936, estrangulat el maig de 1937 i rematat l’any 1939.

Els protagonistes d’aquest llibre comencen l’any 1944, mitjançant la propaganda i l’acció de guerrilla anarquista, un combat contra una dictadura militar, oligàrquica i clerical que negava ferotgement a l’individu qualsevol dret a la llibertat d’expressió, ensenyament, associació, difusió d’idees i fins i tot el mateix dret a pensar, i responsable d’una política econòmica i social que provoca nombroses mostres de descontent entre el proletariat i les capers populars des de començaments dels anys cinquanta, com ara amb el moviment de boicot als tramvies de Barcelona fa 61 anys. Pocs homes i dones lluitadors van sobreviure a la repressió, desesperança i a la mort durant aquest llarg combat revolucionari. Acorralats per la policia i els serveis d’informació espanyols, i abandonats per les dues fraccions de la CNT d’aquells anys per la seva voluntat de continuar el combat actiu, mentre les dues organitzacions sindicals llibertàries a l’exili s’esclerotizaven, els grups d’acció revolucionària mantenien la lluita en l’Interior.

Patric ens va explicar que els estrets llaços d’amistat que unien Téllez amb alguns dels seus protagonistes principals i els esforços que va dedicar a recopilar documents i testimonis directes dels fets que s’expliquen permeteren a l’autor donar-nos a conèixer alguns dels aspectes menys coneguts de la resistència llibertària armada de l’època: l’estructuració i el funcionament dels grups d’acció, el paper de les diferents organitzacions reagrupades al moviment llibertari del moment, i el paper de nombrosos militants que, ni herois ni màrtirs, no van ser una generació sacrificada debades. Tot això converteix aquest llibre en un dels relats més apassionants i profunds sobre la resistència llibertària i les seves ofensives armades insurgents, un text indispensable i que s’ha convertit en referent de tots els posteriors escrits que s’han fet sobre Sabaté i sobre la lluita armada proletària anarquista contra la forma franquista del capitalisme a Catalunya en el segle Vint.

El company Enric Melich, nascut l’any 1925, va exposar una brillant aportació personal d’unes pàgines viscudes de la memòria proletària catalana des de l’exili des de 1939, amb incursions armades a l’Interior, quan alguns anarquistes van intentar col·laborar amb el PCE en les operacions propagandistes de la denominada Unió Nacional Espanyola de Monzón. Després d’una experiència, molt jove en la guerrilla de FTP, va ser enviat a la guerrilla de la Unió Nacional l’any 1944, amb una desastrosa incursió a Catalunya, on ningú esperava aquella operació presidida per la bandera republicana. En el decurs d’unes purgues stalinistes contra anarquistes i militants del POUM a l’exili, Melich finalment va poder escapar d’ésser afusellat pel PCE i va ser declarat desertor per part de l’enganyosa Unió Nacional. Acabada la Segona Guerra Mundial, es va establir arran de frontera de l’Albera on va ajudar a entrar i sortir militants anarquistes actius. Després, establert a Tolosa va formar part d’un grup anarquista d’afinitat, en el qual també hi havia el company pacifista compromès i vegetarià tolosenc Guillaume, sempre solidari amb companys de l’Interior que participaven en la resistència anarquista més compromesa. Aquest grup va fer campanya solidària amb Domènec Ibars i els altres companys sotmesos a consell de guerra a Barcelona.

Melic va conèixer personalment quan vivia a Tolosa de Llenguadoc els companys Sabaté, Conesa, un anarquista ben preparat per l’acció armada resistent, i Miracle, un anarquista ben format. L’estiu de 1959 també va fer amistat amb el company Ruiz, molt entusiasta de la Idea. Durant anys va col·laborar amb el company Facerias, un anarquista molt format, però la seva mort l’any 1957 va aturar un projecte d’actuació a l’Interior per part de l’Enric.

Més endavant, Enric Mèlic va ser delegat del Moviment Popular de Resistència. Posteriorment, després de la unificació de la CNT, va participar en Defensa Interior del moviment llibertari, òrgan d’acció i resistència inspirat en l’actuació de grups autònoms, com ara els que descriu Téllez en els seus llibres sobre Sabaté i Facerias.

Per ajudar a fer difusió llibertària a l’Interior, va obrir la coneguda Llibreria Espanyola, a Perpinyà, on es podria trobar llibres de Bakunin al costat de les obres de les edicions de Ruedo Ibérico. Aquesta llibreria va ajudar en gran mesura a la difusió de les idees anarquistes entre la joventut de l’Interior en els anys del tardofranquista. Finalment, una bomba va destruir la llibreria igual que una altra en el centre social llibertari L’Escletxa de Perpinyà el 14 de juliol de 1976, ja en temps de la monarquia del Borbó. Segons el company Melich, davant el fervor llibertari juvenil i l’empenta anarquista l’any 1977, aleshores pensava que l’obra constructiva revolucionària de 1936 tornaria amb força a Catalunya i el conjunt de la Península.

Per acabar, en un col·loqui final entre la concurrència, es va recordar la detenció del company miner i futbolista Agustí Rueda al coll de Banyuls i la seva mort sota tortura de funcionaris de presons a Carabanchel. Aquest trist capítol va obligar a fer una reflexió sobre els serveis d’informació espanyols, confidents policials i de malfactors i atracadors que aleshores col·laboraven a Perpinyà amb el Servei d’Informació de la Guàrdia Civil, com ara els famosos El Rubio o Eduard Solé, que fins i tot va col·laborar com a corresponsal de la Jonquera en El Punt Diari i va organitzar una banda d’atracadors i d’evasió de divises amb un alcalde de la Jonquera per CiU, en J. M. Mesquida.

Cal recordar que segons el periodista de Madrid José Yoldi, en l’edició del diari El País del 31 de desembre de 1985, en el decurs d’un judici per delicte monetari a Mesquida, celebrat en l’Audiència Nacional, en el qual també estava processat Lleó Gran, industrial tèxtil d’Alcoi, escriu que “Mezquida afirmó que rechazó la operación porque no era legal y que les denunció a un confidente de la Guardia Civil, Eduardo Solé, al que creia miembro de la policia”.

Un migdia molt profitós a la Marfà de Girona.

Un centenar de persones es movilitzen a Girona contra l'acomiadament d'Ana Pozo

Notícia publicada ahir a D. de G.
ACN 13/01/02
Clam per la readmissió d´Ana Pozo, treballadora de l´empresa Eulen. Els treballadors reivindiquen que l'acomiadament és una tàctica per camuflar la reducció de 200 hores de servei.

Un centenar de persones s'han concentrat aquest matí davant l'Ajuntament de Girona per reivindicar la readmissió d'Anna Pozo, treballadora acomiadada de l'empresa Eulen SA, que fa els serveis de neteja dels equipaments municipals de Girona- i les sancions que l'empresa ha fet a cinc treballadores que són delegades sindicals. Segons els treballadors, l'acomiadament és "una repressió sindical i una tàctica de camuflatge" perquè Anna Pozo, de la secció sindicat CGT-Eulen a l'empresa, es va enfrontar a les 200 hores de reducció laboral en els serveis dels equipaments municipals de l'Ajuntament de Girona. Els treballadors acusen el consistori de ser "còmplice" amb l'empresa de neteja.

Des de primera hora del matí, un centenar de persones - diversos ciutadans i treballadors de l'empresa de neteges EULEN SA- s'han concentrat davant l'Ajuntament de Girona per reivindicar i demanar la readmissió de la responsable del sindicat de la neteja de CGT de Girona, Anna Pozo, i que es retirin les sancions de 16 dies sense feina i sou a quatre treballadores delegades de CGT i una altre de CCOO a l'empresa.

Segons la treballadora acomiadada, Anna Pozo, tots els problemes van començar quan una persona de l'Escola Bruguera - el centre on treballa la responsable sindical- va queixar-se de les visites que les cinc membres del Comitè d'empresa feien per informar a Pozo sobre els acords presos en una reunió sobre Prevenció de Riscos Laborals. A partir de llavors, l'empresa va acomiadar a Anna Pozo i va sancionar a les cinc representants sindicals amenaçant a totes les altres treballadors amb l'acomiadament si parlaven amb el comitè.

Segons Pozo, totes aquestes sancions i mesures són senzillament una "tàctica per camuflar" la reducció 200 hores de servei que l'empresa ha realitzat als equipaments municipals. EULEN SA, una empresa subcontractada per l'Ajuntament de Girona, s'encarrega de la neteja de bona part dels equipaments municipals tals com centres cívics, escoles i piscines públiques.

Reducció que afecta a la neteja dels equipaments muncipals

Els treballadors critiquen que la reducció d'hores no només les perjudica econòmicament sinó que afecta negativametn a la neteja dels equipaments municipals. Les treballadores acusen així al consistori gironí de ser "còmplice" amb l'empresa de neteja, permeten que EULEN SA realitzi una "política que limita la llibertat sindical" i "atemoreix a tota la plantilla". Els treballadors demanen a l'Ajuntament que "municipalitzi tots els serveis privatitzats" i intercedeixi per retirar les sancions imposades i readmetre a la treballadora acomiadada.

El grup municipal de la CUP a l'Ajuntament de Girona ha donat suport a la convocatòria i segons el seu portaveu, Jordi Navarro, demanarà explicacions al consistori sobre aquesta problemàtica. Tant Navarro com Pozo destaquen que els acomiadaments i les sancions són una forma de "repressió sindical" per part de l'empresa que "no es pot tolerar". Pozo assegura que la direcció de EULEN SA feia temps que volien fer-la fora per la seva relació amb el sindicat de neteja de la CGT de Girona.

Les treballadors han avançat que continuaran realitzant concentracions i enganxant cartells pel centre de la ciutat fins que l'Ajuntament o l'empresa respongui a les seves demandes.

Concentració per la readmissió incondicional d'Ana Pozo

La CGT de Girona us convoca a participar en la concentració per la redmissió incondicional d'Ana Pozo, secretària general del Sindicat de Netejes i Manteniment-CGT de les comarques de Girona i per l'anul.lació de les sancions a sis companyes per defensar els drtes dels treballadors.

Divendres 13 de gener a les 10h. Pç del Ví - Girona

PROU REPRESSIÓ SINDICAL !

ACUDEIX A LA CONCENTRACIÓ CONTRA ELS ACOMIADAMENTS I ATACS A LA CLASSE TREBALLADORA! TOTHOM A LA PLAÇA DEL VÍ!

SOLIDARITAT AMB ANA POZO!!!

-Secció sindical CGT-Eulen
-Federació Intercomarcal de Sindicats CGT-Girona