Quan han passat més de 70 anys de l’acabament de la Guerra Civil alguns ens volen fer creure que tots van ser culpables del que va passar en aquells moments, que cal mirar endavant, que la nostra democràcia ha superat aquella època difícil de la nostra Història, la concòrdia ha de marcar la vida d’aquest poble.
Pura hipocresia, com ens poden demanar que mirem endavant quan tenim torturadors que es passegen impunes pels nostres carrers?, com podem oblidar si hi ha partits anomenats “democràtics” que no han condemnat el règim franquista ?, com poden permetre que els continguts d’una organització feixista com la falange es propaguin per internet d’una manera insultant ?.
El temps passa ràpid i els lluitadors i les lluitadores antifranquistes van caient com les fulles a la tardor, combatents que no han sigut mereixedors de l’atenció que s’han guanyat a pols. Tant la historiografia, els governants com casdascú de nosaltres està en deute amb ells i elles. Són testimonis d’importància cabdal per conèixer el que va succeir, per investigar, per donar llum a uns fets que han sigut deliberadament silenciats. Cal insistir, per molt que la dreta retrògrada, reaccionària i nostàlgica del franquisme i l’esquerra reformista i aburgesada d’aquest país diguin que no cal aixecar la terra que cobreix el passat tràgic.
Quan s’ha aprovat una llei vergonyosa sobre la Memòria Històrica que no reconeix als guerrillers com a lluitadors contra el feixisme, quan l’església reaccionària beatifica d’una forma provocadora, cal intensificar les accions de lluita, els actes reivindicatius per demostrar que encara mantenim viu l’esperit de combat i sacrifici dels guerrillers per aconseguir una societat més justa i solidària.
L’administració hauria de fomentar la investigació, el coneixement del nostre passat d’una manera objectiva i científica. Difícilment podrem donar passos endavant per millorar el sistema polític sorgit després de 40 anys de dictadura si enrere deixem forats negres, penombres i foscors. Clar, que potser, primer ens hauríem de preguntar si tothom està interessat en moure fitxa per millorar aquesta “democràcia” que tant perfecta és per alguns.
Avui estem aquí per combatre aquest oblit intencionat. Aquest desinterès pel nostre apassionant passat no només és evident a nivell d’altes institucions. Han passat més de 50 anys i cap organisme de caràcter públic s’ha recordat d’aquests quatre combatents anarquistes enterrats en aquest cementiri.
Ha arribat el moment que els familiars de Conesa, Madrigal, Ruiz i Miracle coneguin la veritat, puguin aixecar el cap, sentir-se orgullosos i cridar sense por que no eren bandolers, atracadors ni assassins, que van morir lluitant contra una de les dictadures més cruels i sanguinàries d’Europa.
Com a Sant Celoni, lloc a on va ser abatut Quico Sabaté, aquí, a Girona, ha calgut que els familiar i algunes entitats prenguessin la iniciativa i posessin en marxa aquest projecte lluitant contra una apatia insultant i uns obstacles injustificables per part de l’ajuntament.
Des del col·lectiu que ha organitzat aquesta trobada us volen agrair la vostra assistència a l’acte i us encoratjem a mantenir encesa la flama de l’esperança. La lluita contra Franco que va donar sentit a les vides de Conesa, Miracle, Madrigal, Ruiz i molts altres encara té la seva justificació.
Perquè els reaccionaris no descansen en la seva acció destructora dels principis més bàsics de dignitat i de respecte cap a la classe treballadora ara més que mai cal estar en guàrdia i preparat per l’autodefensa a tots els nivells……………….LA LLUITA CONTINUA.
Cementiri de Girona, 27 de novembre de 2010
Martin Ruiz Montoya
Roger Madrigal TorresNota del blog: d'en Francesc Conesa Alcaraz no disposem de cap foto.
