dijous, 29 de novembre de 2012

Si ens toquen a una, ens toquen a totes




Les dones no hem callat. El passat diumenge 25 de novembre, aproximadament a un quart de set de la tarda i sota consignes com “Cap agressió sense resposta” o “Visca visca visca, la lluita feminista” 500 dones i homes de diferents organitzacions i grups generacionals sortien de Canaletes en direcció a la Plaça Sant Jaume recordant a tots aquells que observaven des de les voreres que envolten la Rambla que “El vint -i- cinc és nostre: no ens callareu”. 

 


Durant el trajecte diversos furgons dels mossos d’esquadra van envoltar les manifestants i en van seguir el recorregut. En arribar a la Plaça Sant Jaume diverses dones van llegir per fragments el manifest elaborat per la Xarxa de Dones Feministes contra la Violència. 
 
El text, escrit en forma de testimonis amb nom propi dels diferents tipus de violència masclista recordava que la xacra de la violència s’ha de combatre dia a dia en cada un dels ambients en què ens movem. Durant la lectura, les participants van mostrar el seu rebuig per l’agressió que el passat 14 de novembre, dia de la Vaga General, li va costar la visió d’un ull a una manifestant com a conseqüència de l’ impacte d’una bola de goma disparada pels Mossos d’Esquadra.. Tampoc es va passar per alt el cas de Savita Halappanavar, la jove índia que va morir fa dues setmanes a Irlanda quan els metges es van negar a practicar-li l’avortament, prohibit en aquell país, tot i el greu estat de salut en què es trobava.

A la lectura del manifest la va seguir la intervenció d’una dona palestina, que va denunciar l’assetjament dels colons a Gaza i les seves conseqüències sobre les dones del territori i d’una dona colombiana que es va referir al masclisme característic de les institucions polítiques d’aquest país de l’Amèrica Llatina. Al final de l’acte una de les organitzadores va recordar que cap procés electoral aturarà les reivindicacions feministes.

Algunes de les assistents a la manifestació han subratllat l’èxit de participació d’ enguany que demostra, una vegada més, que el calendari de la lluita l’escriu el poble.

Amb aquesta manifestació culmina un any en què les dones hem estat profundament agredides per les institucions cosa que ens porta a afirmar, una vegada més, que aquest és un moment crucial en la lluita feminista.






MANIFEST: Dones lliures en països lliures
Sóc Rosa, i no surto sola a la nit.
Sóc Dèlia, i no tinc accés a una sanitat pública i de qualitat.
Sóc l’Amineh i visc a un camp de refugiats des de què vaig nàixer.
Sóc Margarita i faig front jo sola a la feina de la llar i la cura dels infants.
Som la Clara i l’Eva i no tenim perquè amagar-nos per gaudir de la nostra sexualitat.
Sóc Wanjiru i vaig ser tancada a un CIES, per buscar una vida millor.
Sóc l’Esther, i em van detenir per anar a una manifestació un dia de vaga general.
Sóc Carme i la meua organització ha vist minvat els recursos econòmics per ajudar a les dones que pateixen violència masclista.
Sóc la Mercè i amb la reforma laboral m’han condemnat a la precarietat.
Sóc Cristina i vaig canviar els meus temps i conviccions perquè em sentia segura amb la meva parella.
Sóc Anna vaig utilitzar un mètode anticonceptiu que no volia perquè ell el preferia.
Sóc Paula i vaig aguantar els seus insults i vexacions, pels meus fills.
Sóc Maria del Mar i em vaig sentir inferior durant molt de temps.
Sóc Montserrat i em van fer sentir víctima, avaluada i analitzada en cada moment del procés judicial.
Sóc. Savita Halappanavar ciutadana india i he mort a Irlanda perquè l’avortament és il·legal.
Sóc Jennifer, amb 17 anys em prostituïren als carrers de Barcelona, em vaig escapar i van assassinar el meu pare a Nigèria.
Sóc la Bineta, una dona congolesa de la campanya internacional contra els crims contra les dones als conflictes armats i necessitem aplegar totes les veus de les dones del món.
Sóc Blanca i vaig ser una dona maltractada. Vaig patir violència psicològica i sexual dins la meua pròpia llar. Durant anys em vaig sentir anul·lada com a individua. Lligada per la por vaig esforçar-me perquè la relació millorés, perquè ell reconegués tots els esforços que jo feia per canviar, i estiguéssim bé, però mai era prou, així vaig entrar en un cicle destructiu. Però vaig sortir gràcies a un col·lectiu de dones. Poc a poc, vaig aprendre que no calia aguantar, que moltes de les inseguretats que sentia no eren veritat, ell me les havia fet creure a base de repetir-me  com de malament feia les coses i què poc valuosa que jo era. Vaig aprendre que podia ser feliç i fer-me respectar. Així, vaig recuperar la persona que jo era abans, enfortida, coneixedora de mi, per fi podent sentir que sóc l’ama de la meua pròpia vida.
Dia rere dia les dones del món patim violències que limiten la nostra llibertat i felicitat. Aquestes violències poden vindre de persones properes a nosaltres, de persones desconegudes o d’institucions. Amb l’excusa de la crisi econòmica, les retallades en els drets socials, la inseguretat laboral i l’augment de la pobresa, aquestes violències estan creixent. L’atac contra el dret al propi cos, l’atac contra els nostres drets socials i laborals, l’augment de la càrrega de cures, els atacs constants de la caverna ideològica, la reducció dels recursos per projectes socials, fan evident l’atac patriarcal contra les nostres vides.
Nosaltres, les dones, diem prou!
Ni som víctimes ni estem disposades a acceptar les vostres violències.
Per això ens seguim organitzant i seguim lluitant, amb esperança i valentia, per defensar allò que som, dones lliures.