“Totes les contradiccions de la producció burgesa esclaten col·lectivament en el decurs de les crisis generals del mercat mundial” (Karl Marx)
Tura Soler, des del diari del règim ‘El Punt Avui’, substitut burgès gironí i català de l’antiga premsa d’Estat durant el franquisme del denominat ‘Movimiento Nacional’, insisteix en descartar la tortura mortal al company argentí i veí de Girona Juan Pablo Torroija, seguint el dictat del cap de la policia de l’Ajuntament de Girona, Josep Palouzié Vizcaya, anomenat intendent en cap de la Policia Municipal de Girona, ambdós a partir d’ara a nivell defensiu davant les evidències de l’assassinat policial per tortura d’asfíxia segons es fa ressò la premsa a nivell internacional, puix hi ha una incipient mobilització internacional de rebuig del fets de Girona, encapçalada per la pròpia família de la víctima mortal. La premsa argentina explica que hi ha una venjança policial entre municipals de Girona i el cos de Mossos d’Esquadra contra aquest immigrant relacionat amb ambients esquàters, bohemis de la contracultura i anarquistes catalans. La jutgessa Gemma Garcès ha arxivat el cas i “segur que sempre hi ha alguna cosa per millorar” avança el cap de la policia, Josep Palouzié, en una mena d’autoinculpació policial des del seu subconscient i afirma que una de les mesures podria ser evitar que hi hagi barrots travessers. I segons Tura Soler, Juan Carlos Torroija, argentí de 41 anys, que va ser detingut l'11 de juliol a la matinada, “es va penjar mentre era a la cel·la sense que abans hagués mostrat cap indici que fes pensar que podia autolesionar-se. Torroija es va penjar quan faltava molt poca estona perquè els policies municipals els traslladessin a la comissaria dels Mossos d’Esquadra, cosa que fan quan han conclòs les diligències de detenció, que en aquells moments estaven a punt d'acabar [...] Dijous el jutjat va arxivar la causa, però ara els familiars, a través del bufet Salellas, presentaran un recurs contra l'ordre d'arxivament. Els lletrats consideren que no es podia arxivar el cas sense prendre declaració als policies que eren a les dependències policials, als membres del SEM i a l'altre home que va ser detingut per un petit robatori juntament amb Torroija i que ocupava la cel·la del costat”. Això deia Soler en l’edició de dissabte del diari ‘El Punt Avui”, però, en l’edició dominical del mateix diari, davant les evidències que la cronista parlava amb la boca de Palouzié Vizcaya, aques intendent policial en cap publicava un llarg escrit en que parlava de s’havia d’intentar “salvar una persona”, on es queixava de que la gent que vol aclarir els fets han “superat totes les línies vermelles” i "que hi ha determinats col·lectius” que volen “introduir determinats tòpics”, com ara “la Policia Municipal de Girona tortura i assassina”. Aquesta actitud autodefensiva de Palouzié és de manual. La trobem en tots els casos semblants, com ara les defenestracions policials dels company Salcedo, a Nova York, l’any 1921, i de Pinelli, a Milà, el desembre de 1969. En el cas Salcedo finalment la magistratura va determinar que aquell immigrant anarquista italià havia estat defenestrat intencionadament per la policia de Nova York des del 14 pis de la comissaria central de la ciutat. En el cas Pinelli, el comissari responsable del seu assassinat en la comissaria de Milà finalment va ser també assassinat pels serveis GLADIO de la NATO per mitjà de persona interposada a fi de fer desaparèixer un policia que sabia masses coses de l’estratègia atlantista de la tensió a la República italiana.
Igual que en la mort en la tortura policial i posterior defenestració del cadàver a Milà del company Josep Pinelli el desembre de 1969, a Girona la policia va fer gravar un intent de reanimació de la víctima Torroija en una cel·la abans de portar-lo a l’hospital. Aquell any Itàlia trontollava en una ofensiva proletària que qüestionava el domini capitalista al mateix temps que hi havia una estratègia de la tensió per part de la NATO amb el seu braç secret GLADIO.
Ara, quan trontolla la zona euro i la península Ibèrica demostra que és un feble baula del domini capitalista en unes dependències policials de l’Ajuntament de Girona és torturat mortalment el company argentí Juan Pablo i es vol fer passar tot plegat per un suïcidi en una cel·la. Cal endegar un moviment internacional de rebuig enfront totes les representacions diplomàtiques, comercials i culturals de l’estat capitalista espanyol, com ara ambaixades, consolats, delegacions comercials i empresarials, Institut Cervantes i oficines d’Ibèria, Repsol i companyia, també les cases de la Generalitat de Catalunya i totes les representacions espanyoles i catalanes en fires a l’estranger com també en les competicions esportives. La memòria de Juan Pablo hauria d’estar present arreu.
El premi Nobel de Literatura Dario Fo (Sant Giano, 1926) escrivia en el pròleg de la seva obra teatral crítica ‘Mort accidental d’un anarquista’, fet l’any 1970 després de la defenestració policial a Milà del company Pinelli, que aquesta obra vol expressar la defenestració policial del company Salcedo, l’any 1921, des d’una finestra del 14 pis de la comissaria central de Nova York. Fo exposa que primer hi va haver unes diligències on el cap de policia va declarar que tot plegat es tractava d’un suïcidi, però, més endavant una macro investigació per part de la magistratura va concloure que aquest militant anarquista immigrant italià havia estat defenestrat pels policies en el decurs d’un interrogatori. Fo ambienta la seva obra en la comissaria de Milà, on havia estat defenestrat el company Pinelli feia poques setmanes.
Aquí és on entra en escena la contradicció del relat policial gironí de Palouzié Vizcaya, ja que aquest intendent policial es posa en boca l’argument de la falsa denominació d’una policia “professionalment amb els valors de defensa de la legalitat democràtica i les persones” i que en el cas de Juan Pablo “des del primer dia disposem de proves objectives que demostren la nostra versió”, exactament les mateixes paraules que l’any 1921 va dir el comissari de Nova York en el cas Salcedo i el desembre de 1969 el comissari de Milà, als que fa referència el Nobel Dario Fo. De fet, en qualsevol règim capitalista hi ha una dictadura de classe explotadora i opressora en que qualsevol cos policial o militar solament cobra un sou mercenari per mantenir a qualsevol preu un règim d’espoliació, explotació i opressió de l’espècie humana. Cobren per mantenir el sistema hegemònic, es digui democràtic o qualsevol altre nom. Cal recordar que no va ser cap dictadura militar, com l’argentina a que fa referència Palouzié (“han volgut convertir la mort del seu fill”, en referència a la família Torroija, “en una estampa més de les viscudes durant la dictadura argentina”), o franquista, com podem entendre quan aquest intendent policial afirma “som una generació que hem crescut professionalment amb els valors de defensar la legalitat democràtica i les persones”. Els assassinats de Salcedo, l’any 1921, i de Pinelli, el desembre de 1969, no eren ni en la dictadura militar argentina ni en la franquista.
El cas Juan Pablo Torroija entra de ple en el malestar social peninsular davant les noves retallades socials, laborals i autonòmiques que comportarà la intervenció del Regne d’Espanya per part de la denominada troica mentre l’ajust del govern Rajoy invoca la catòlica pregària “anyell de déu que lleveu el pecat del món, tingueu pietat de nosaltres”, tot pensant Mariano Rajoy i els seus ministres en la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i l’FMI, el déu capitalista institucional, però les veritables ovelles del ramat de la zona euro som nosaltres, la gent que portem molta llana a l’esquena, com es deia a casa nostra durant el franquisme, una llana que va continuar quan la massa va acceptar l’engany de la dictadura democràtica burgesa d’aquesta Segona Restauració Borbònica iniciada en les eleccions legislatives de juny de 1977. En el temps del franquisme es deia “patirem”, però ara patim totes les nocivitats de la decadència capitalista i la tirania del PP. Per molt que ens oprimeixin els engonals, els ajustos econòmics impossibles científicament parlant mai ens convertiran en salvaguarda del propi sistema hegemònic en crisi degenerativa ni d’aquest règim tirànic peninsular que patim a causa dels votants sense seny ni dignitat humana que durant tots aquests anys han creat el bipartidisme espanyol, ja són governants de dreta o d’esquerra que només serveixen per sembrar misèria col·lectiva i posar-nos dins un conducte de claveguera de residus burgesos de rebuig que fan mota pudor, a més, és del tot impossible la devolució del deute usurer dels mercats financers internacionals i de bancs alemanys i francesos.
Fora tirania!!! Formem comitès d’acció contra el capitalisme!!!
Autòn@ms Girona
