Encara recordo|acordo l’última gran celebració a Espanya, l’entusiasme col·lectiu de guanyar el Mundial de Futbol en el 2010, fa ja 15 anys. En aquells anys, que semblen tan llunyans, i malgrat la crisi que empobria les famílies, encara acariciàvem el somni de ser tots classe mitjana. La gent com jo, és a dir gairebé tot el país, creia encara en les promeses dels poderosos. Els governants, elegits i pagats per nosaltres, en realitat treballaven per als Mercats. Els Mercats… aquesta abstracció sense cara que tot ho decideix.
Potser hauríem d’haver lluitat llavors, quan els mercats, els bancs i el Govern decidien que la solució de la crisi era que la immensa majoria de la població fos més pobra: Impostos per als humils, salaris baixos i treball|feina precari perquè no poguéssim protestar. Encara així, jo, Paco Curro, i com jo gairebé tots no ens queixem, perquè crèiem que sent obedients els empresaris i els bancs ens deixarien participar del pastís. Continuàvem atrapats en el miratge de la classe mitjana. Quan van atacar els funcionaris, no ens queixem. Jo no era funcionari. Quan van atacar els pensionistes, no vaig dir res. Jo no era encara pensionista, assegurança, que per a la meva jubilació les coses s’arreglarien. Quan van precaritzar el treball|feina dels joves, no ens queixem. Jo portava molts anys en la meva empresa, era lleial i pensava que l’empresa ho seria amb mi. Però va arribar el dia que jo era massa car i em van substituir d’un cop de ploma per un mileurista. No van importar la meva dedicació de llargs anys a l’empresa.
Potser llavors hauríem d’haver decidit si Espanya volia ser Suècia o el Marroc. Com no vam dir gens, els poderosos van decidir per nosaltres. Ara el veig clar: Per a una empresa sempre és millor tenir treballadors mal pagats i en perill constant d’acomiadament|comiat: Treuen més beneficis. Però l’avarícia no té límit: Una vegada aconseguida una concessió, una desregulació del treball|feina, un augment d’impostos als humils i un descens als rics, en volien més. A poc a poc, esperant que ens premiarien per la nostra abnegació, vam anar fent lliscar-nos cap a la pobresa. Un país de poca gent molt rica, i molta gent molt pobra.
La ironia és que un país de gent pobra no consumeix i no creix, així que per al conjunt de les empreses al final va ser pitjor. Què més dóna, les petites empreses van anar desapareixent i les grans es van anar a altres mercats. Els mercats decideixen, els polítics executen, i nosaltres obeïm.
De vegades el meu fill em mira al matí, a la casa freda. No podem gastar massa electricitat, és massa cara. De vegades no puc sostenir la mirada, veig el retret en ell, encara que no ho sol dir amb paraules. Per què, papà? Per què vau deixar que desapareguessin totes les il·lusions? No valia la pena lluitar pel nostre futur? Ja no hi ha futur, li voldria contestar, però no m’atreveixo.
Em queda el whisky de garrafón. M’arrossego del llit, amb la boca pastosa, no sé gaire bé per a què. A la salut dels mercats, que van decidir per nosaltres.
