Us deixem aqui, un texte escrit pel company Miquel Toll per a l'Ariet sobre el 54 aniversari de la mort d'en Quico.
“No hi ha carrers que el
recordin, cap acte institucional que el commemori. I és que ha de ser
així. La responsabilitat de recordar la tenim nosaltres. “
No m’he acabat mai de creure allò que
diuen que la història l’escriuen les vencedores i que, per tant, el que
ens arriba és una visió parcial. Suposo que de manera oficial sí que
arriba una mena de missatge únic i tendenciós, però si per alguna cosa
sempre m’ha apassionat la història és pel fet que aquesta no calla.
Estem acostumades a l’escola a seguir el fil d’un llibre de text que ens
va encadenant successivament els canvis de poder d’un Estat o d’un
Imperi. Però les nostres quotidianitats no són aquestes. Les nostres
mares i els nostres pares no surten als llibres de text però han escrit
també la seva història. Nosaltres no sortirem als llibres però també
serem protagonistes de la nostra.
Lluny de les institucions i les
intrigues de la casta políticoburgesa hi ha vida, i on hi ha vida i hi
ha història. I és d’aquestes vides i històries quotidianes que som
hereves. Som hereves de tots els petits canvis produïts, aquells que
s’han portat a terme en forma d’actes de lluita i resistència. Quico
Sabater és això. És lluita i és resistència. I avui 5 de gener, fa 54
anys que va caure en combat a l’estació de trens de Sant Celoni. Un
previsible final per aquell que neix amb una pistola sota el coixí i amb
la mala bava que et fa venir estar enamorat de la teva vida i de la
vida de les altres. Quico Sabaté, un altre exemple de resistència i
tossuderia. A contra vent de la majoria. Quixot per unes; assassí per
altres. Abandonat per aquelles amb qui creia que compartia un projecte
polític en un moment molt convuls de la nostra història. Cenetistes
encabides a Tolosa dirigint des de la distància. PCE–PSUC filtrats al
sindicat vertical i posteriorment pactant la traïció a la classe obrera.
Hippies que als 60 comencen a flipar amb l’LSD i Jimi Hendrix. I noves
generacions de joves que oxigenen els 70. Menys mal.
Mentre Sabaté acaba el que comença.
Deixa en mans de qui vulgui recordar la continuïtat de la seva
aportació, i continua. Sense aparèixer als llibres de text, la història
no calla. No hi ha carrers que el recordin, cap acte institucional que
el commemori. I és que ha de ser així. La responsabilitat de recordar la
tenim nosaltres. Per això passa el temps i seguim aquí, continuant el
llegat de totes les lluitadores que ens han donat un alè d’aire fresc.
En Quico el recordem aquelles que l’hem de recordar.
Per tu, Quico. En pau Quico, que la guerra la continuem nosaltres
