Fa 35 anys que es va aconseguir eliminar l’homosexualitat de la Ley sobre Peligrosidad y Rehabilitación social. Han passat moltes coses. Gràcies a la lluita del moviment LGBTI l’any 1991 es va treure l’homosexualitat de la llista de malalties mentals del DSM però s’hi va incloure la disfòria de gènere. El mateix any assassinaven la transsexual Sònia al parc de la Ciutadella de Barcelona: fins aquest any no se li ha dedicat la glorieta on la van matar. L’any 1996 obrien fitxes policials a Sitges a gais que exercien lliurement la seva sexualitat: 10 anys després vam aconseguir que hi hagués un triangle rosa per recordar que allò no podia tornar a passar, però a Badalona l’Ajuntament promet fer fora els “viciosos” que avui continuem relacionant-nos lliurement a la platja de la Mola. El 2005 s’aprovava el matrimoni igualitari, que ofereix la possibilitat de regular legalment algunes de les nostres relacions: el mateix 2005 vam dir que no en teníem prou, que encara no hi havia igualtat de drets i reclamàvem la visibilitat de les lesbianes i actuar contra la lesbofòbia. El 2007 s’aprovava la Llei d’Identitat de Gènere però encara ara es continua diagnosticant disfòria de gènere. Són 36 anys de lluita incessant al món i a casa nostra. Són anys de visibilitat, de victòries i de passos endavant. Però no n’hi ha prou. És per això que exigim avui aquí una llei contra la transfòbia i l’homofòbia, una llei que consolidi tot allò que hem aconseguit fins ara amb anys de lluita i que alhora assenti les bases per construir un país lliure d’homofòbia i de transfòbia.
Aquesta nova llei ha de garantir la gratuïtat de les operacions de canvi de sexe, ha d’assegurar el dret de les lesbianes a ser mares, ha d’articular una lluita decidida contra el bullying homòfob, ha de vetllar pel tractament adequat de les realitats LGBTI als mitjans de comunicació, ha de garantir l’ús de l’espai públic com a lloc de relació i dignificar la memòria històrica de les persones LGBTI que van patir repressió, ha de vetllar pels drets de tots els tipus de família, ha d’assegurar els recursos necessaris per lluitar contra el VIH, ha de dotar totes les administracions de protocols d’actuació en cas d’agressió, ha de formar professionals de l’educació i la docència en la diversitat sexual i de gènere i fer que s’elaborin i s’apliquin currículums lliures de masclisme, de sexisme i d’heteronormativitat, ha d’evitar processos patologitzadors contra persones trans i intersexuals, ha de perseguir i castigar agressions homòfobes i transfòbiques, ha de lluitar decididament contra la lesbofòbia, ha de vetllar per evitar la transfòbia i l’homofòbia en l’esport, ha d’assegurar el dret al propi cos, ha d’assegurar la solidaritat i el refugi polític per causa d’opció sexual o d’identitat de gènere, ha de garantir l’atenció necessària a persones LGBTI migrades, ha de servir per lluitar contra la precarietat de persones LGBTI en aquest context de crisi.
Aquesta llei ha de garantir els nostres drets amb independència de si volem o no casar-nos. Aquesta llei ha de ser un esglaó més en la nostra lluita que serveixi per assegurar tot el que hem aconseguit fins ara.
Tenim pressa: són els nostres drets i són les nostres llibertats. I no s’hi juga. Ho vam dir l’any passat: ni un pas enrere. No hem de demanar permís a ningú per ser LGBTI. Aquest és el nostre lloc, aquest és el nostre temps i aquestes són les nostres llibertats. No les hem de pidolar a ningú ni ens les pot negar una aritmètica parlamentària determinada. Aquest país no serà lliure del tot fins que no hi hagi llibertat sexual total, i això vol dir un país lliure d’homofòbia i sense transfòbia.
Volem els nostres drets i les nostres llibertats!
Volem una llei contra l’homofòbia i la transfòbia!
Volem un país lliure de transfòbia i d’homofòbia!
