Les
dones no hem callat. El passat diumenge 25 de novembre,
aproximadament a un quart de set de la tarda i sota consignes com
“Cap agressió sense resposta” o “Visca visca visca, la
lluita feminista” 500 dones i homes de diferents organitzacions
i grups generacionals sortien de Canaletes en direcció a la Plaça
Sant Jaume recordant a tots aquells que observaven des de les voreres
que envolten la Rambla que “El vint -i- cinc és nostre: no ens
callareu”.
Durant
el trajecte diversos furgons dels mossos d’esquadra van envoltar
les manifestants i en van seguir el recorregut. En arribar a la Plaça
Sant Jaume diverses dones van llegir per fragments el manifest
elaborat per la Xarxa de Dones Feministes contra la Violència.
El
text, escrit en forma de testimonis amb nom propi dels diferents
tipus de violència masclista recordava que la xacra de la violència
s’ha de combatre dia a dia en cada un dels ambients en què ens
movem. Durant la lectura, les participants van mostrar el seu
rebuig per l’agressió que el passat 14 de novembre, dia de la Vaga
General, li va costar la visió d’un ull a una manifestant com a
conseqüència de l’ impacte d’una bola de goma disparada pels
Mossos d’Esquadra.. Tampoc es va passar per alt el cas de Savita
Halappanavar, la jove índia que va morir fa dues setmanes a Irlanda
quan els metges es van negar a practicar-li l’avortament, prohibit
en aquell país, tot i el greu estat de salut en què es trobava.
Algunes de les assistents a la manifestació han subratllat l’èxit de participació d’ enguany que demostra, una vegada més, que el calendari de la lluita l’escriu el poble.
Amb aquesta manifestació culmina un any en què les dones hem estat profundament agredides per les institucions cosa que ens porta a afirmar, una vegada més, que aquest és un moment crucial en la lluita feminista.
MANIFEST:
Dones lliures en països lliures
Sóc
Rosa, i no surto sola a la nit.
Sóc
Dèlia, i no tinc accés a una sanitat pública i de qualitat.
Sóc
l’Amineh i visc a un camp de refugiats des de què vaig nàixer.
Sóc
Margarita i faig front jo sola a la feina de la llar i la cura dels
infants.
Som
la Clara i l’Eva i no tenim perquè amagar-nos per gaudir de la
nostra sexualitat.
Sóc
Wanjiru i vaig ser tancada a un CIES, per buscar una vida millor.
Sóc
l’Esther, i em van detenir per anar a una manifestació un dia de
vaga general.
Sóc
Carme i la meua organització ha vist minvat els recursos econòmics
per ajudar a les dones que pateixen violència masclista.
Sóc
la Mercè i amb la reforma laboral m’han condemnat a la
precarietat.
Sóc
Cristina i vaig canviar els meus temps i conviccions perquè em
sentia segura amb la meva parella.
Sóc
Anna vaig utilitzar un mètode anticonceptiu que no volia perquè ell
el preferia.
Sóc
Paula i vaig aguantar els seus insults i vexacions, pels meus fills.
Sóc
Maria del Mar i em vaig sentir inferior durant molt de temps.
Sóc
Montserrat i em van fer sentir víctima, avaluada i analitzada en
cada moment del procés judicial.
Sóc.
Savita Halappanavar ciutadana india i he mort a Irlanda perquè
l’avortament és il·legal.
Sóc
Jennifer, amb 17 anys em prostituïren als carrers de Barcelona, em
vaig escapar i van assassinar el meu pare a Nigèria.
Sóc
la Bineta, una dona congolesa de la campanya internacional contra els
crims contra les dones als conflictes armats i necessitem aplegar
totes les veus de les dones del món.
Sóc
Blanca i vaig ser una dona maltractada. Vaig patir violència
psicològica i sexual dins la meua pròpia llar. Durant anys em vaig
sentir anul·lada com a individua. Lligada per la por vaig
esforçar-me perquè la relació millorés, perquè ell reconegués
tots els esforços que jo feia per canviar, i estiguéssim bé, però
mai era prou, així vaig entrar en un cicle destructiu. Però vaig
sortir gràcies a un col·lectiu de dones. Poc a poc, vaig aprendre
que no calia aguantar, que moltes de les inseguretats que sentia no
eren veritat, ell me les havia fet creure a base de repetir-me
com de malament feia les coses i què poc valuosa que jo era. Vaig
aprendre que podia ser feliç i fer-me respectar. Així, vaig
recuperar la persona que jo era abans, enfortida, coneixedora de mi,
per fi podent sentir que sóc l’ama de la meua pròpia vida.
Dia
rere dia les dones del món patim violències que limiten la nostra
llibertat i felicitat. Aquestes violències poden vindre de persones
properes a nosaltres, de persones desconegudes o d’institucions.
Amb l’excusa de la crisi econòmica, les retallades en els drets
socials, la inseguretat laboral i l’augment de la pobresa, aquestes
violències estan creixent. L’atac contra el dret al propi cos,
l’atac contra els nostres drets socials i laborals, l’augment de
la càrrega de cures, els atacs constants de la caverna ideològica,
la reducció dels recursos per projectes socials, fan evident l’atac
patriarcal contra les nostres vides.
Nosaltres,
les dones, diem prou!
Ni
som víctimes ni estem disposades a acceptar les vostres violències.
Per
això ens seguim organitzant i seguim lluitant, amb esperança i
valentia, per defensar allò que som, dones lliures.