Com era d’esperar, el Tribunal Suprem ha condemnat al jutge Garzón per haver ordenat les gravacions entre els presos del cas Gürtel i els seus advocats, i, com era d’esperar també, uns han aplaudit i "brindaran amb xampany" i altres han protestat iradament. Jo no faré ni una cosa ni l’altra. Massa sé el que és la judicatura en tots els països i encara més l’espanyola, en la qual impera un tarannà descaradament ultrareaccionari. És clar que no tots els magistrats són d’un tarannà tan ranci i carca, però d’alguna manera cal ser-ho per impartir "justícia" en una "democràcia" tan "lligada i ben lligada" al franquisme i al capitalisme més immoral.
A més, en el cas concret d’aquesta sentència, com defensar a un jutge que, abusant del seu poder, es permet intervenir les converses dels presos amb els seus advocats?
Pocs i molt limitats són els drets de la defensa per establir precedents d’aquest tipus. Res justifica una tal violació. Ni tot i ser delinqüents de coll blanc els perjudicats i per molt lligats al PP que siguin. Com tampoc ho justifica el que altres jutges hagin fet el mateix abans i no se’ls hagi encausat.
Siguem honestos i reconeguem que la sentència "és procedent i adequada a dret". Al "Dret" en vigor. Encara que tal "adequació" ho sigui a un dret pervertit pels interessos de l’Estat i del Capital. A més com ignorar que aquest dret està en total adequació amb el que va ser la "transició" de la Dictadura a aquesta "Democràcia"? Aquest tèrbol contuberni que es va fer per preservar els interessos i privilegis dels de dalt en una i altra banda: tant en l’àmbit fàctic com en el constitucional i jurídic. Una "transició" (transacció) de façana per fer creure que el Dret seria igual per a tots. Com sorprendre ara que alguns magistrats, que no han tingut manies a aplicar fidelment un tal dret, siguin víctimes d’haver oblidat la missió per la qual hi eren: perseguir els de baix i no als de dalt?
És difícil de saber si Garzón ho va oblidar o si va ser el seu zel repressiu professional el que li va fer sobrepassar els límits de les seves prerrogatives. Però, sigui el que sigui, el problema ara és que els seus col·legues del TS tenen les "mans netes" per netejar la consciència, en l’altra causa que tenen incoada a aquest jutge, per haver plantejat tan malament la instrucció en el cas dels desapareguts durant la guerra civil i el franquisme: perseguir els responsables morts i oblidar als vius (Fraga, etc.). A més de que la prepotència d’aquest jutge ha servit en safata a la Dreta franquista el poder enterrar definitivament la rehabilitació de les víctimes del franquisme per la via judicial. I això no només per raons de Dret, l’existència de la Llei d’amnistia de 1977, sinó perquè la personalització a ultrança de tal rehabilitació, a través de Garzón, facilita als polítics evadir la seva responsabilitat per permetre que aquesta Democràcia segueixi validant les sentències franquistes. I això més de 30 anys després de la desaparició del dictador i de múltiples legislatures amb governs socialistes.
Malauradament i sigui quin sigui el resultat d’aquest altre judici, el fet és que la victimització de Garzón ha desplaçat el combat, per la rehabilitació definitiva de les víctimes de la repressió franquista i per la ruptura institucional amb aquell règim, a un altre terreny que el polític: al de la venjança personal. I que, en conseqüència, aquest combat sigui fals i inútil. Ho comprendran tots els que avui es mobilitzen en defensa seva? Arribaran a comprendre que no ha de prosseguir el combat en el terreny judicial sinó en el polític ia través de la mobilització popular contra aquest sistema "lligat i ben lligat"?
(*) Octavio Alberola és un històric militant llibertari.
Article extret de Rojo y Negro Digital.
[www.rojoynegro.info/articulo/ideas/garzon-un-combate-falso-e-inutil]
