dilluns, 6 de gener del 2014

En record d'en Quico Sabaté


Us deixem aqui, un texte escrit pel company Miquel Toll per a l'Ariet sobre el 54 aniversari de la mort d'en Quico.


“No hi ha carrers que el recordin, cap acte institucional que el commemori. I és que ha de ser així. La responsabilitat de recordar la tenim nosaltres. “


No m’he acabat mai de creure allò que diuen que la història l’escriuen les vencedores i que, per tant, el que ens arriba és una visió parcial. Suposo que de manera oficial sí que arriba una mena de missatge únic i tendenciós, però si per alguna cosa sempre m’ha apassionat la història és pel fet que aquesta no calla. Estem acostumades a l’escola a seguir el fil d’un llibre de text que ens va encadenant successivament els canvis de poder d’un Estat o d’un Imperi. Però les nostres quotidianitats no són aquestes. Les nostres mares i els nostres pares no surten als llibres de text però han escrit també la seva història. Nosaltres no sortirem als llibres però també serem protagonistes de la nostra.

Lluny de les institucions i les intrigues de la casta políticoburgesa hi ha vida, i on hi ha vida i hi ha història. I és d’aquestes vides i històries quotidianes que som hereves. Som hereves de tots els petits canvis produïts, aquells que s’han portat a terme en forma d’actes de lluita i resistència. Quico Sabater és això. És lluita i és resistència. I avui 5 de gener, fa 54 anys que va caure en combat a l’estació de trens de Sant Celoni. Un previsible final per aquell que neix amb una pistola sota el coixí i amb la mala bava que et fa venir estar enamorat de la teva vida i de la vida de les altres. Quico Sabaté, un altre exemple de resistència i tossuderia. A contra vent de la majoria. Quixot per unes; assassí per altres. Abandonat per aquelles amb qui creia que compartia un projecte polític en un moment molt convuls de la nostra història. Cenetistes encabides a Tolosa dirigint des de la distància. PCE–PSUC filtrats al sindicat vertical i posteriorment pactant la traïció a la classe obrera. Hippies que als 60 comencen a flipar amb l’LSD i Jimi Hendrix. I noves generacions de joves que oxigenen els 70. Menys mal.

Mentre Sabaté acaba el que comença. Deixa en mans de qui vulgui recordar la continuïtat de la seva aportació, i continua. Sense aparèixer als llibres de text, la història no calla. No hi ha carrers que el recordin, cap acte institucional que el commemori. I és que ha de ser així. La responsabilitat de recordar la tenim nosaltres. Per això passa el temps i seguim aquí, continuant el llegat de totes les lluitadores que ens han donat un alè d’aire fresc. En Quico el recordem aquelles que l’hem de recordar.

Per tu, Quico. En pau Quico, que la guerra la continuem nosaltres