diumenge, 10 de novembre de 2013

No a les relacions tòxiques. L’amor amb menys de 500 paraules

Patir i cedir, cedir i patir, plorar i implorar, aquestes són les normes de l’amant ideal establertes a través dels productes de la indústria cultural, edificades per la cultura popular. Necessitar, estimar fins a oblidar-se d’una, d’un mateix; emmalaltir, en definitiva, en nom de l’amor. Les millors històries d’amor prenen com a base aquella tendència que tan ben reflectida queda en l’expressió popular castellana “ni contigo ni sin tí”, per la qual l’amor a l’altre es mesura per la capacitat recíproca de fer-nos mal. Ho vam entendre malament, això de l’amor. L’amor és una tendència natural que aproxima, no allunya, i si ens allunyem, potser és que no ens estimem tant com crèiem. I amb allunyar-se, em refereixo als dos sentits. Ningú que de debò estimi i se senti estimat hauria de denigrar- se a sí mateix, ni de danyar l’altre, l’amor és, en el seu sentit saludable, per a mi l’únic sentit que té, un acte de simbiosi entre dues llibertats que es basa en la voluntat de descobrir, simpatitzar i tenir cura, de manera que, en aquelles relacions  on  les dues persones no es troben en una situació d’igualtat, on es dóna algun tipus de submissió, no hi ha lloc per a l’amor.


La tendència a creure que el sofriment es troba a la base de l’amor veritable o que de l’odi a l’amor només hi ha un pas, degeneren en dinàmiques agressives i malaltisses i ens porten a entregar-nos a la construcció de relats on ens posem al servei d’una història de destrucció i ressentiments. Aquest imaginari ens situa en fantasies que, quan es converteixen en el detonador de les nostres accions, poden no només  perjudicar els qui ens envolten , sinó, sobretot,  a nosaltres mateixes com a persones lliures i responsables de les nostres existències.

Les veus poètiques de la majoria de cançons, de molts poemes, la perspectiva que prenen gran part dels relats amorosos, ens porten a associar la passió sexual amb el dolor espiritual, res més lluny d’això, ningú no és més capaç de ser apassionat com quan és feliç i ningú no pot ser feliç si no ho és, en primer lloc, amb sí mateix.


La tendència espontània de dues naturaleses a acostar-se no té res a veure amb els màrtirs i les verges, que són coses de l’església, enemiga brutal,  des dels seus inicis, de l’amor. Estimar fins a destruir-nos no ens fa santes ni sants, ens trenca el món, perquè ens impedeix descobrir  i acostar-nos a qui, de debò, ens pot proporcionar felicitat sense perdre-la com a moneda de canvi.

Allà on l’amor no és lliure no hi ha ,en realitat, amor.