dimecres, 21 de novembre de 2012

Entrevista a Jean Marc Rouillan


Espero que això peti aviat, i jo estigui ben a la vora i preparat”
En un lloc de Provence, del qual nom no vull acordar-me, hi viu un llegendari guerriller, sobrevivent de moltes batalles, en Jean Marc Rouillan. Va format part del nucli fundador dels grups autònoms i armats: el MILi, el GARIii i Acció Directe.iii Tres grups que han fet història, sovint callada o tergiversada. Utilitzava el sobrenom de Sebas, que prové de San Sebastià on hi anava a l'inici del MIL, a fer accions amb ETA. Ara es troba en llibertat condicional, desprès de complir un quart de segle de presó. Viu en un xalet en la part alta del poble, solejat, amb vista als Alps.



L'entrevistem desprès d'un bon àpat de retrobada acompanyat d'abundant vi i l'absente que li hem portat. No pot parlar d'Acció Directe, de les accions per les que ha estat condemnat. El nostre amic té uns 60 anys, memòria d'elefant, de complexió forta, el cap calb de samurai i el front ample i clar de savi, gran matiner i amic de les revolucions i vida clandestina. És occità amb avantpassats catalans de l'altre cantó del Pirineu. Es considera fronterer, del Pirineu.

Porta un camiseta negre amb la inscripció: “Primera fila”. Un lema que no és un atzar. Jean Marc Rouillan sempre va estar a la primera fila en la lluita i el que prenia més risc.

Malgrat el seu lideratge inqüestionable, Jean Marc és molt generós amb els companys de lluita i comparteix les accions reeixides i anàlisis com un més. Sobre les critiques i defectes als grups que va participar, en fa virtuts gràcies al seu art d'escriure. La seva defensa a les moltes critiques dels Mass Media i companys és explicar el que ha fet amb talent i justes paraules.

Jean Marc Rouillan milita actualment amb el NPA (Nou Partit Anticapitalista). Viu amb Marie Claire Cordat, una artista transgressora, creativa i provocadora que pinta i fa happenings d'impacte nacional, ex de la Fura dels baus. A nosaltres ens en fa ver un en directe, que varem patir, sense temps a gaudir-ne: l'endemà al veure que recomençàvem a entrevistar en Jean Marc ens va treure fora de la casa amb pocs minuts. Un bon espectacle: l'acció directe contra les discussions interminables.

Fruit d’aquesta llarguíssima conversa, hem publicat una entrevista de dues pàgines al Catalunya i de tres pàgines al pèsol negre. Aquí hi ha l'entrevista encara una mica més llarga. (Pròximament hi afegirem l'entrevista filmada)

 Ens alegrem de veure’t fora de la presó. Com va la teva vida fora?
No ho se. Bé, això no és una pregunta fàcil. No ho puc dir, perquè l’essencial de la vida de les persones, què és? Sóc jo ara qui et qüestiono...

L’essencial de la vida és ser lliure, ser conscient...... Tu ets lliure? Creus que ets lliure?

No, no. Estic condicionat per...
Així que... no em preguntis si sóc lliure. Jo era lliure, quan lluitava per la llibertat. Ara sóc menys lliure.

Però ara et sentiràs més lliure que quan estaves a la presó?
Això depèn. Depèn del teu esperit. Si els afrontes permanentment ets molt més lliure que si t’oblides que l’essencial és l’enfrontament. La vida és també un narcòtic molt poderós, és a dir, que un s’oblida de l’essencial, del perquè de la seva existència. Et pots creure lliure i no ser-ho en absolut. I per què? Perquè t’allunyes del teu objectiu. La qüestió és saber si actualment m’allunyo del meu objectiu? I jo no ho sé. I jo preferiria veritablement ser lliure a les barricades o enmig d’un moviment extremadament ofensiu. Allà trobaria el sentit de la llibertat.

Creus que el veurem aquest moviment ofensiu?
Sí. L’esperem tots i totes. Tinc una terrible desesperança i al mateix temps una formidable esperança que esclatarà.

Ens animes i ens dónes aire! Però dius que estem tots sota hipnosi...
Sí, tots i totes. Igual els militants i els que es creuen que són molt conscients d’allò que passa. Creus que els bons moments són bons moments? Què és un bon moment? Lenin deia que la revolució és la festa dels treballadors. Doncs, l’alegria, el bon viure, és la revolució. Quan un es troba en les classes oprimides, les alegries i satisfaccions intenses estan en la revolta. Tota persona que ha participat a una insurrecció, als moviment dels any setanta, i tota persona que ha participar als temps de la guerrilla, saben molt bé que s’arriba a moments de felicitat intensa, afrontant l’enemic.
Llavors, quin és l’objectiu? Has dit que cal ser conscient de l’objectiu
Jo se quin és l’objectiu: cal estar ben a la vora del moment i del lloc on esdevindrà. Hem d’estar preparats tot el temps. Ha de passar alguna cosa.
El veritable moment en el passa alguna cosa d’essencial és quan es capgira l’ordre social. Per això, al fons de mi, jo vull estar al més a la vora possible i ben preparat (joc de paraules être près et être prêt).

Parle'ns dels teus orígens i on has nascut. Hem vist a casa teva fotografies emmarcades dels teus ancestres catalans.
Sóc del sud est i amb forts arrels de l'altre costat del Pirineu que no son espanyoles. Els meus avant passats eren tots catalans. Diguem que sóc del país de la frontera, sigui la Conca de Tremp o del meu cantó. Estic a una hora, o a un dia de camí de la frontera. Som pobles de frontera, gent que no pertanyen al territori, però que pertanyen a la frontera. És per això que sóc propens, com els exiliats, a la qüestió de “la terra pròpia”. Què és la terra d'un mateix? En fi, nosaltres som viatgers, descendents de caçadors i recol·lectors, i no tenim terra pròpia. I l'única nacionalitat a la que ens referim és al país d'infància. El país d'infància és una comarca dintre un petit país. Jo sóc d'un petit turó en un país al costat dels Pirineus.

Els teus pares a què es dedicaven?
El meu pare era professor d’institut, progressista del socialisme revolucionari. I la mare s’ocupava de la casa i a educar els fills. Puc dir que vaig tenir una infància feliç. I considero que vaig estar ben educat per no ser sotmès a l’ordre existent.

Com t’has format, a part aquesta bona educació dels teus pares?
Format?! Formatejat! Tu vols dir com m’he formatejat? És molt fàcil. Vaig tenir una gran sort als 16 anys. M’arriben dues coses: la música anglesa de l’època, al començament dels anys seixanta, i el maig del 68. Jo tenia 16 anys. T’imagines?!

Quin tipus de música t’agradava?
La música de Londres, Swinging London, Rolling Stone, Neil Young, una música carregada d’electricitat comparada a l’antiga música de l’època. Era anunciadora dels aixecaments dels antiautoritaris, dels joves, i va qüestionar totes les relacions socials del sistema.

I després dels 16 anys, quines altres experiències deformatives?
Vaig tenir la gran sort de viure a Tolosa, que era la capital de la segona Espanya, la capital dels rojos. Jo dic «rojo» perquè aquest és el terme. Els anarquistes també hi eren, i entre ells es deien «rojos», ja que havien agafat l’insult dels feixistes i dels nacionals, que els deien «els rojos». Havien pres aquesta etiqueta com es pot prendre la de «terroristes» i revertir-la. Durant el maig 68 em comprometo en un moviment revolucionari i tinc l’oportunitat de conèixer persones que havien fet la revolució. Una gran sort en comparació a molts companys francesos que parlaven molt de revolució, però que no havien pogut parlar amb persones que l’havien viscut. La veritable sort fou aquesta oportunitat. Ho puc dir: en comparació amb els altres companys del MIL en la consciència de l’enfrontament que va arribar a Barcelona, nosaltres estàvem més formats que els de l’interior. Els de l'interior miraven París, Nanterre, la Sorbona i reproduïen els conceptes d'extrema-esquerra, i què podria ser Acció comunista, etc., etc. Mentre Cricri
iv i els companys formats a Tolosa, nosaltres ens consideràvem guerrillers, i per tant ens posàvem menys problemes en relació a l'acció armada. Ho teníem més fàcil que els de l'interior.

La consciència de guerrillers d’on prové?
Dels vells espanyols exiliats, dels maquis. Cricri tenia un oncle que va estar a la partida de Massana, que l’orientava i assessorava cada vegada que el veia: «si vas a Barcelona fes això i això altre, ves en compte, vesteix-te bé, etc. Una memòria de lluita que els de l’interior no tenien.

Saps el nom de l’oncle?
Es deia Torres. Era joier a Andorra. Estava lligat al Massana amb les accions i les relacions del costat d’Andorra. Era originari de Lleida com el Cricri.

Aleshores podem dir que hi ha un nexe d’unió entre els maquis i el MIL?
Exactament. Nosaltres érem anarquistes i vam imposar en la revista del MIL un text sobre Sabaté.

... quan dius nosaltres, et refereixes als francesos del MIL?
Nosaltres no érem francesos.... Érem els de l’exterior! És molt important aquesta incomprensió perquè no es pot imaginar el rebuig de la guerra civil. La primera vegada que vam arribar a Barcelona, li vaig dir al Díaz, un militant del GOA (Grup Obrer Autònom) molt conegut i que escrivia: «jo sóc anarquista». La seva cara va reflectir un moment de terror, una cosa terrible. La CNT era una cosa del passat. Només hi havia el grup de llibertaris a la Universitat Central. Ni tan sols assumien la paraula anarquista. La història es reescriu i s'ha fet més gran a la CNT. Bé, nosaltres érem anarquistes i no obstant això trobaven guerrillers, anarquistes i comunistes, al bar, a les famílies d’amics, per exemple, el pare d’Henry. Era el nostre quotidià. Una immensa sort comparat a d’altres companys del MIL que tenien molta ideologia al cap. Però no podíem imposar-nos.

I què podíeu haver fet?
Hauríem d’haver fet una guerrilla extremament dura, el màxim possible. Fixa’t. Les vacil·lacions per l’execució de Creix. Hauria hagut de donar un bon cop sobre la taula i dir: «Si no fem això no val la pena que continuem» Si s’és un grup clandestí i es tenen els mitjans i no es fan les accions que són de la teva responsabilitat històrica, passes al costat de les coses.

Per què Creix?
Creix era un torturador cruel de detinguts polítics, un comissari de la temible BPS (Brigada Político-Social). Després de l’execució de Manzanas, va provocar tot de detencions al País Basc. Fou pilar del procés de Burgos a etarres i el responsable de la repressió i de la mort d’obrers a Granada. Creix venia regularment a Catalunya. Puig va aconseguir la informació i era un objectiu important a aquell moment del franquisme.

El pas a la lluita armada, representa canvis, com ho vas viure?
Naturalment. No fas el pas a la lluita armada perquè un bon dia et dius «Això de les armes és maco, vull anar amb una pistola a la cintura». Va venir de manera natural en la progressió de la nostra implicació en la lluita. No crec que fos important, però sí un pas essencial a fer en la dictadura. Les persones que et diuen «jo era un resistent antifranquista» però que no es van implicar més en la lluita em deixa un gust aspre. Jo prefereixo mirar el costat revolucionari.

En els teus tres llibres De Memòria sorprèn que tingueu consciència històrica de cada moment que vivíeu . Dius que no éreu innocents en parlar de Puig Antich.
Comprenc que la família hagi fet tot de coses sobre una persona que no coneixien. Perquè no coneixien el Salvador clandestí: una persona intel·ligent, conscient, polititzada, que sabia el que feia. Me’n recordo molt bé d’una conversa on parlava de la seva pròpia execució. Cal tenir en compte que nosaltres érem clandestins sense interrupció i arriscàvem la vida contínuament, a cada viatge, a la carretera, en el pas de fronteres, en cada acció, com els maquis.

Com expliques «El dol de la innocència», subtítol del llibre De memòria II(1)?
Estem formatejats pel sistema. Un acaba creient en el sistema. Amb la història del MIL sap el que t’espera. Sap que tens un enemic davant que no et farà cap regal, etc. I un acaba per creure’s que els burgesos no són tan dolents com els pinten. Sempre es tenen il·lusions sobre el sistema, inclús els que combatem. És per això que el dol de la innocència és un fet. Quan un camarada pròxim és executat, és un fet que et marca. Desprès en cada combat m’he repetit sempre «la mort està present» És difícil tenir consciència de la mort quan s’està compromès en una lluita revolucionària.

Com vivies aquesta presència de la mort?
L’aprenentatge fou difícil. I per tant són anys que vam gaudir a fons, totalment feliços.

Anys difícils i feliços.
Sí. No és contradictori. Tornem allò que deia al començament de la nostra conversa. Quan vaig escriure a Michelv que escrivia el llibre dels GARI, em va respondre: «Fou l’any més feliç de la meva vida». I tanmateix va acabar a la presó. Els anys de lluiten, marquen.

Escrius molt bé. Els teus llibres enganxen, ets un autor de culte i ens preguntem si et consideres més brillant amb les pistoles o amb la ploma.
D’entrada és indissociable. Sense les pistoles, no hi hagués hagut la ploma...

...No dissociem. La pregunta és si tu et sents més competent amb la ploma o amb les pistoles, ja que et sentim molt competent en l'escriptura.
No sé si sóc competent. No és la qüestió. L'escriptura per l'escriptura no existeix. La veritable escriptura és la teoria. I n'he escrit poca. He escrit un llibre teòric però...

...Quin?
Proletari precari. Tu, ni tan sols te l'has llegit! Veus? Vens aquí a interrogar-me i no no has llegit els meus llibres!

No llegeixo molt. Soc una mica dislèctic, però no interrogo...
...No escric mai una novel·la per explicar una història. Escric una novel·la per explicar un tema precís. I si vaig estar motivat a explicar la història dels guerrillers (maquis) és perquè per a mi és molt important escriure-la. Com a testimoni. No per dir s'ha de fer això o allò. Com a testimoni. He escoltat històries i les retransmeto.

I per què la format de novel · la?
Perquè jo no podia fer servir el jo i havia de trobar una altra manera de explicar aquestes històries. I ho vaig fer en la forme d'un llibre, d'un romancero antifranquista dels anys 50, amb una escriptura quasi de Tolosa. El tema exigia una forma d'escriptura. Em deien l'altre dia que tinc un escriptura multi-ús. Vull escriure el més simple possible per transmetre. Quan vaig escriure “De memòria” és amb la intenció que qualsevol batxiller ho pugui comprendre. Poso els meus texts al molinet per a que totes les paraules siguin comprensibles i no portin a confusió. Cal que siguin simples i no siguin mal compreses.

Algunes lectores et retreuen algunes frases teves com a masclistes...
Això és cert. Sóc hereu d’un vell moviment revolucionari que era bastant falocrata. Se’m retreu que descric les dones, però no els homes. Us heu d’adonar que es tracta de l’escriptura d’un pres. Estic en una cel·la i tinc dret a la fantasia. He passat vint-i-cinc anys en una cel·la i no tinc la mateixa relació amb les dones que algú qui en la seva militància de tots els dies es troba amb trenta dones. M’escridassen: «tio, exageres!”. En el llibre La part dels llops vaig decidir que la muntanya, els Pirineus, eren el subjecte i el tema, i descric els arbres i les muntanyes. Sóc un presoner que somnia que camino per la muntanya. Ningú m’ha criticat «Exageres amb les teves descripcions de la muntanya!” Amb les dones és el mateix. Sóc un presoner que escriu els propis fantasmes.

En el primer llibre fent la seguretat d’una reunió feminista els retreus «ni un trist petó».
Descric una cosa falocràtica. El moviment de dones fa una reunió a la Universitat. És la primera reunió a Tolosa. Elles decideixen de no deixar entrar els homes però al mateix temps demanen tenir una protecció. Elles ho demanen a un grup que no està massa compromès amb ningú. I aquest grup està format essencialment per jovenets de 16 i 17 anys, militaristes en el sentit de barallar-se tot el dia. I aquests joves no coneixien la revolució feminista. Nosaltres és veritat estàvem emprenyats ja que no podíem entrar, no podíem escoltar. Aleshores espiàvem pel pany. En aquell temps en les lluites violentes, no hi participaven dones. És la veritat.

Quin és el fil conductor de la trilogia De Memòria?
La història són els companys de batxillerat que comencen i que acaben en una organització de lluita armada a França. És la seva història de vida, la seva evolució. I al mateix temps el que vull retransmetre és l’època. I no vull seguir la cronologia exacte dels fets. No vull mirar els arxius. Vull retransmetre el que em queda a la memòria. Escric el nostre estat d’ànim en les tres novel·les. No, fet darrere fet. Per exemple, sóc incapaç de dir de memòria, quan ens van veure a Brussel·les, el dia del cotxe bomba, quin cotxe conduïes?

Conduïa el segon.
La DS?

No recordo. Sols que eren cotxes robats a Holanda. Tu anaves darrere i m’anaves orientant. També recordo que quan vas treure el seguro de la bomba estàvem tots allà, innecessàriament, mirant com ho feies, malgrat que ens deies que podia explotar.
Veus. No recordo el cotxe que conduïes. Però tinc al cap tota l’operació, les reunions que fèiem, què dèiem, i la consciència d’allò que fèiem. Algunes coses se m’han esborrat, però la meva transcripció es basa en els fets que recordo. Tinc la sort en relació amb la memòria d’haver estar molts anys a la presó, i d’haver retingut, com els poetes en les presons turques, que aprenien els poemes de memòria per recordar-se de les persones que havien estat amb ells.

En el llibre De memòria II expliques com anècdota que us van demanar de finançar l’Assemblea de Catalunya, i us van proposar d’oferir-vos informació d’un cop per aconseguir diners. Hi va haver debat al grup? Com veuries una proposta en la conjuntura actual?
Per part d’ells seria impossible ara. Però abans... hi havia els tres germans Solé a l’organització i un cosí Solé; i l’oncle, Solé Sabaris, era malgrat tot un dels grans capitostos dels socialistes, de la tendència una mica a l’esquerra. Hi havia contacte amb l’Assemblea de Catalunya. I la persona que era el representant del MIL era en Puig, ja que el trobàvem més tranquil, per això el seu nom de guerra fou durant un temps «el diplomàtic». Simulen ser persones que tenen por del terrorisme, però al mateix ens proposaven cops a fer. Avui els donen directament dels seus amics banquers.

Coneixes bé la zona de Berga i de Manresa. Què recordes d’aquests llocs?
És estrany. Berga m’ha quedat en el record d’un color ocre. A l’hivern i l’estiu el mateix color ocre. A Berga vam estar a punt de fer-nos matar en un control de la guàrdia civil. Vaig demanar als dos germans Solé si coneixien la carretera direcció a Cardona. «Sí, sí, hi ha una sortida més avall». Vam agafar una carretera per la muntanya en lloc d’anar directe per la vall.

Com va anar això que van estar a punt de fer-vos matar?
Baixàvem de Bellver de Cerdanya, cap a Cardona pel coll. Nosaltres no pensàvem que la guàrdia civil ens podia esperar a Berga. I de fet havien fet un control a Berga, sens dubte una tàctica de l’antic temps, un reflex antiguerrilla. Quan preníem petites carreteres, o camins de terra, els trobàvem amb més facilitat que quan preníem la general. Ells caminaven per la muntanya.

I al control a Berga què va passar?
Jo estic en el seient de darrere. Condueix Oriolvi ( (1) i Sanchovii (2) al costat, o l’inrevés. Jo tinc una vella metralleta de la guàrdia civil, un naranjero. I la guàrdia civil tenia una metralleta Z-45. Ens veuen arribar i es diuen alguna cosa, tot seguit, un va agafar la metralleta i la va aixecar cap a nosaltres. Van fer un pas endavant i mentre jo treia la metralleta, un camió molt gran es va interposar entre ells i nosaltres. Un gran semiremolc que va prendre la carretera normal i va permetre que giréssim a la dreta i escapéssim del control de policia, que estava únicament en el revol a l’esquerra. Això em va marcar. Si torno a Berga, me’n recordo exactament del revolt. El poble estava darrera nosaltres. I hi havia un trencant que anava a Cardona.

Quan vinguis a Berga anirem a veure-ho.
Si, hi anirem. Potser varem morir a aquell moment i tot el que he viscut després és de la imaginació. Hi han novel·les amb aquest tema.

Vas estar deu anys en aïllament. Com es pot suportar això?
Jo també m’ho pregunto! L’única manera és la resistència.

En cada llibre i època ets el sobrevivent. Com ho fas?
Hi han molts cops que... He passat a la vora la mort varies vegades. Tenia capacitats físiques, no de força, però era viu.

Ens pots donar alguns consells de sobrevivent?
No, no, no és possible. És impossible.

Vaja. No ens ho vols explicar
Saps? En el MIL em deien: “Tu seràs el primer que mataran” ja que prenia molts de riscs, ja que no comptava, no calculava. Jo estava en el moviment guerriller. Era una altre historia. Ells constataven que prenia molt riscs, però jo deia “jo prenc menys riscs que el que espera a casa”. I efectivament així va passar. Hi va haver-hi companys que varen esperar la policia a casa. Si no calcules, si no estàs sempre pensant el que et pot arribar, etc. , es pot sobreviure molt més que aquell que ho calcula tot, i fa les coses amb molta precaució. Cal ser precís, molt tècnic i al mateix temps no calcular.

Perquè milites en el NPA (Partit Autònom Anticapitalista)
Hi ha un cantó pràctic i tàctic. No s'han de barrejar els principis polítics, la estratègia i la tàctica. Son tres coses diferents que s'han articular. Jo per exemple he participat a les eleccions presidencials. He reculat en els principis. Però ho sé. N'estic conscient ja que no faig les coses només per ideologia. Segueixo essent activista del NPA. Recorda que anarquistes com Antonio Téllez (el que va escriure la vida de Quico Sabaté) va ser durant la guerra en un batalló de guerrillers comunistes i després en UNE (Unió Nacional Espanyola, que va dirigir l'operació de reconquesta en Vall d'Aran a l'octubre de 1944), Téllez com qualsevol que volgués continuar la lluita contra el feixisme, com també Caracremada Capdevila qui va ser comandant en un maquis comunista ...

Però, com articules els teus principis i la teva participació en les eleccions amb el NPA?
Estic en el moviment. En unes circumstàncies molt particulars. És complicat. Aquí a França sóc un militant de la guerrilla. Aquí no hi ha hagut amnistia, com a Espanya. Tinc prohibit parlar. Me prohibeixen viatjar. Tinc encara un munt de prohibicions. Cal que calculi els meus cops. Si jo parlo, si jo milito en un moviment autònom és la meva via. Jo avanço en una organització que és institucional. Però he donar-los garanties per ser-hi. Per això cal ser tàctic: jo no sóc troskiste. Vaig lluitar fins i tot contra els trotskistes. I jo estic en una organització que és essencialment troskiste. Has de ser tàctic. Cal saber on el tacticisme acaba i on comença l'oportunisme. Sempre és difícil de saber. No obstant, cal ser estricte en algunes coses. No estic segur de mi mateix, de la meva tàctica: Sóc una persona que ha passat 25 anys a la presó. Vull tenir una activitat política ràpidament. Vull comprometre'm políticament el més aviat possible. Llavors, on puc tenir contacte amb els treballadors? A Espanya es pot fer perquè és més obert. A França és molt codificat. Crec que necessito això. Si jo estigués a Grècia, jo actuaria d'una altre manera. Jugar a l'anarquista a Paris, a la Federació anarquista, i jugar el mateix paper a París, Madrid, Grècia, per tot arreu, no és vivible.

Ens pot parlar de la lluita armada
No massa, no massa.

Com veus lluita l’armada, ahir, avui. Les condicions objectives, subjectives?
El que ha quedat demostrat a Grècia és que quan hi ha un poble que es posa en moviment a nivell de masses, desafiant el sistema, hi ha una resposta de grups armats. Així que aquesta qüestió ja està clara: si hi ha una contestació, apareixeran les armes. Ells ens van derrotar militarment, però no ens han guanyat políticament. Això és clar. Hi ha les condicions objectives per a la represa de la lluita armada, sí. Hi ha una repressió i opressió tal, que justifica un replantejament del monopoli de la violència per par de l’estat. És obvi. Però no hi ha, almenys a França, condicions subjectives per a la represa de la lluita armada, perquè la lluita armada no és el resultat de tres o quatre persones que volen fer operacions molt espectaculars. No es tracta d’això. La lluita armada és una part del moviment revolucionari que es posa davant en l’acció. És només una part d’aquest moviment.

La lluita l’armada és doncs una expressió més?
Una expressió estratègica. Quan parlem d’expressió estratègica és en referència al moviment anarquista. Si el proletariat de Barcelona va poder en unes poques hores prendre les armes, com van fer Ascaso, Durruti, i aconseguir una insurrecció armada, és perquè aquests individus i militants portaven deu anys d’experiències fabuloses: temptatives d’insurrecció i operacions de guerrilla urbana. Tenien experiència. Si dius que la revolució tindrà lloc desprès d’un enfrontament armat, l’aventurisme no és la dels que es preparen, els que acumulen experiències, els que preparen el poble, els que assagen petits cops per veure com reacciona el sistema, si té la capacitat de contrarestar fets d’aquest tipus. El veritable aventurisme és dir la revolució serà un enfrontament armat i no fer res perquè això arribi. I distribuir propaganda esperant fins a l’últim moment. Això és l’aventurisme. Quan veus el grup «Nosotros» i la FAI com van preparar el 19 de juliol, se sap que foren conseqüents des d’un punt de vista revolucionari. Ells creien en la insurrecció i no van parar de preparar-la acumulant experiències. Això és important.

Tu tractes en els teus llibres la violència d’una manera normal, sense fer-ne apologia.
El problema de la lluita armada és que tothom en discutia, els maoistes, els troskistes. Tots en discutien. Era evident la lluita armada. L’únic problema que ells en discutien més que nosaltres.

A la presó has après molt sobre la condició humana, sobre els torturadors i els torturats.
Ara comprenc, per exemple, com un home pot ser torturador, ho comprenc, això no vol dir que ho accepti, comprenc com algú per un salari és capaç de matar a algú. És molt fàcil, des del moment que et poses al costat de l’ordre. No hi ha límits. Per exemple, avui a un vigilant de presó li diuen: «heu de pujar en un tren aquest vespre presoners cap a Alemanya» i només hi haurà un vigilant de tant en tant que refusarà. Els altres et pugen en el tren dient: «no és greu, no passarà res, podeu estar tranquils». Comprenc el guàrdia mòbil que va enviar els jueus a Alemanya. Veig el proces mental que els condueix a obeir amb una naturalitat abismosa. I també de l’altre costat he vist que la submissió poden arribar molt lluny. Jo ho he vist en les centrals de seguretat, on la relació de vigilant i presoner és molt clara: estan allà per eliminar-te. Hi havia gàngsters que quan anaven al taller, es paraven davant la garita i deien: «Us he fet un petit pastís i un cafè. Està damunt la taula». Anava a treballar a la presó i abans havia preparat un pastís i un cafè pel vigilant de la galeria! Els que critiquen els presoners quan es revolten són en primer lloc presoners.

Això es igual a fora.
Sí però dins va molt més lluny. Se sap que el vigilant de la presó està preparat per matar-te. Fora tenen més la possibilitat de desertar. En canvi per un vigilant, marxar, deixar la feina, és un acte massa fort per ells. A fora hi ha sempre la possibilitat de dir: «a mi no em paguen per fer això». He viscut revoltes i temptatives de fuga on els vigilants han matat presoners. Desprès tenen depressions nervioses, fan sis mesos d’hospital, però en el moment maten el presoner.

Què en penses de la presó?
La presó és l’amenaça permanent dintre la societat capitalista. La presó està lligada al capitalisme. Avui quasi la totalitat dels presoners podrien estar fora. Hi ha mitjans tècnics com la polsera. Jo estic també contra la polsera, però podrien estar fora. La polsera és insostenible, ho dic per experiència. Se sent una pressió molt forta. És un control electrònic en tot moment, una forma d’opressió. però és millor que la presó. Jo sóc abolicionista. La presó és l’arma de la lluita contra els pobres. La presó és l’amenaça als resistents. Jo no vull solucions a la presó. No vull participar en absolut a fer una nova presó. No vull, sobretot, millorar-la. És un principi. És com el treball assalariat. No vull millorar-lo com ho fan els sindicalistes.

Què en penses del treball assalariat?
A la presó? Mai hi he treballat.

Com t'ho has fet?
Rebuig del treball

Interessant! I a fora ens pots parlar de les teves experiències en el treball?
No, perquè no se que és....

Així tu no pots ser sindicalista...
No sé que és això de treballar.
I els teus pares no et deien que calia treballar?
No. Els anarquistes espanyols, sí. Sempre m'han repetit que calia treballar, que era essencial, que no es devia fumar, ni beure alcohol, ni drogues, però que calia treballar. Queda clar quan escoltes en Lucio: Cal treballar sinó ets un paràsit social, un bo a res, un bohemi. Amb en Lucio riem sobre el tema.

I què penses del treball assalariat?
Estic contra el treball assalariat, per la seva abolició.

Així contra la presó i contra el treball assalariat.
Ho abolim tot. Sense bromes tu no pots estas per...

...I com ho fas per viure?
En el comunisme, això se'n diu compartir...

...Això son principis, però en la realitat cal tenir diners per ser autònom i normalment s’obtenen del treball.
Accepto totalment que les persones treballin. Quan a mi, em vaig dir que no treballaria en la meva vida. No he estat mai assalariat fins ara, un any vaig estar contractat en una empresa per tenir accés a la llibertat condicional. És molt simple. Jo no he estat mai en la situació de trobar-me en l’obligació, o inclús en la necessitat, de treballar. Quan no estava a la presó, estava a la guerrilla o en la clandestinitat. Era també un rebuig al treball des del principi. Sobretot els de Tolosa no volíem treballar. Els companys de batxillerat, cap havia pensat que acabaria treballant. Hi havia un rebuig clar i net al treball. Era ideològic: nosaltres no treballarem.

Com valores els teus anys de lluita. Quins sentiments?
Jo sóc molt feliç de la meva vida passada. Molt feliç! Per exemple, podia haver mort a Berga, al Pirineu, executat a Espanya. Encara estic viu. I no veig quina altra cosa podria haver fet. No em veig com treballador de correus, ni com diputat, això impossible, ni com professor, ni...

... I com escriptor?
No, tampoc. Abans que res un militant.

I el militantisme no és una professió?
Jo sóc un militant professional, com Durruti. N’hi havia molts de revolucionaris professionals en l’anarquisme. Sinó, no hi hagués hagut la revolució del 36.

Que estant escrivint ara?
Tinc molts llibres que no estan acabats. Aquest mati he treballat un vell projecte, que vaig començar quan vaig sortir sobre la “Gauche proletarienne”,la GP, es a dir, els que anomenàvem els “maos spontex”. Estic sorprès que el moviment que fou el més important a França desprès del 68, no hi hagi cap llibre sobre ells. Jo he fet un llibre sobre el tema, sols amb una cronologia dels principals fets i texts. Al mig hi he posat algunes octavetes. És tot, sense intervenció personal.

Quin altre tens començat?
Un de relacionat amb George Perec, un escriptor de la mateixa època 68-70, que ha escrit un llibre titulat “je me souviens” i el llibre tracte de Jo me'n recordo 1; jo me'n recordo 2, jo me'n recordo 3.. I a mi com que m'han mantingut a la presó ja que suposadament no exprimia cap penediment, he escrit un llibre que se'n diu “Me'n penedeixo”. Jo me'n penedeixo 1, jo em penedeixo 2, etc., i explico cada cop una història. I el llibre acaba amb “Me'n penedeixo de no tenir penediments en relació a tot el que se'm demana que me’n penedeixi”.

I el penediment més important de la teva quin és?
No, es tracta de coses de broma.

I sense brome s, un penediment, per exemple, de no haver liquidat en Creix o qualsevol d'altre
Hi ha penediments d'aquest tipus, gent que et molesten. Creix no és important, ja ha desaparegut. Per exemple, acabo el llibre De memòria III amb un penediment: varem anar a Madrid a preparar l’operació contra Arias Navarro. I no haver matat l’Arias Navarro, aquest fet em molesta molt. Varem ser delatats pel “Barbas”, l’antic dirigent de transport de la CNT de Barcelona, que era un infiltrat.

Ens pots explicar aquesta història, ja que el llibre no ha estat publicat encara a Espanya.
Eren fets del 77, ja mort Franco. Vam trobar Arias Navarro en la primera fase de transició. Just després de l’indult. Hi havia grups autònoms a Madrid, Barcelona. Algú ens diu que sap on localitzar a Arias Navarro. Treballava al carrer Atocha. Ens donen la informació a Tolosa. T’imagines? La localització d’Arias Navarro! El Botxí de Màlaga, un torturador i moltes coses més. I nosaltres diem: «Endavant. No només pel Puig. Hi anem, ho fem i ens la juguem!”. Això volia dir que ja estem en una altra lògica, una lògica de guerrilla. Havíem fet un salt. Així, la historia dels estudiants de batxillerat que progressa amb els anys s’ha acabat. Fi de la trilogia. Hem arribat a la maduresa, a l’acompliment. Estem madurs. La història dels GARI és una historia molt bella.

I ara com estàs?
Massa madur.

Tornem als llibres. Quins altres has acabat?
Dos llibres polítics i dos de literatura en preparació.

De política el dels penediments i l’altre?
La d’un vell d'extrema esquerra (antisistema) que ha agafat una malaltia molt rara.

Autobiogràfic?
No, no. De cap manera. És la historia d’un vell esquerranista maoista, que va trair, i va esdevenir banquer en una societat immobiliària i va agafar una malaltia molt rara, i li proposen un tractament experimental. En el 48 aniversari del maig 68 te una regressió terrible: Abandona el seu treball i reviu amb la música de l'època, escola ta Jimi Hendrix, etc., etc.. Es fa controlar per la policia i esdevé cada cop més agressiu, ja que va disfressat com un vell esquerranista. Crema un comissariat. Com passa avui, la policia detenen els àrabs del barri i acaben matant-ne un. Ell diu “jo no puc permetre això” i busca el policia que n'és el culpable i mata el mata. I després detenen dos islamistes que els acusen de l'assassinat del comissari i mostren tot de proves i inclús les confessions dels propis islamistes. I ell diu “jo no puc permetre això” i mata el fiscal general. I així continua... És una critica social de l'època. És l'home que les fa cada cop coses més grosses per tal de fer justícia.

Parlant de malalties, com va la teva malaltia rara?
És una malaltia minoritària. Jo sempre he sigut minoritari, i per tant vaig agafar una malaltia molt minoritària. Som unes deu persones al món que la tenim.

I al nivell jurídic, quina és ta teva situació?
Estic en llibertat condicional. I quines són les condicions? Assignació de residència. Obligació de treball i com avui hi ha crisis, no tothom té treball. I sobretot un control minuciós de les meves activitats i d’allò que dic. La nostre història ha marcat aquest país. Volen que quedi tan callat com sigui possible. Com la guerra d’Algèria.

Entrevista realitzada per Txema Bofill, Pep Cara i Gerard Vilardaga
Jean Marc Rouillan, si aconsegueix el permís, vindrà el pròxim mes de gener a Berga i a Barcelona a presentar els seus llibres i parlar amb nosaltres.

Notes
  i MIL-GAC (Moviment Ibèric d'Alliberament. Grups Autònoms de Combat). Organització armada creada al gener 1971 per grups radicals de Barcelona de tendència marxista revolucionaria als que s'hi varen ajuntar llibertaris de Tolosa. Els GAC actuen bàsicament a Catalunya i es refugien a la regió de Tolosa. La policia franquista va desmantellà l'organització el setembre 1973. Un dels seus membres, Salvador Puig antic fou l'ultim presoner polític a patir el suplici del garrot setembre 1973. A llegir: “El MIL: una historia politica” de Sergi Rosés; De memòria 2 El dol de l'innocència. Un dia de septembre 1973 a Barcelona de Jean Marc Rouillan, editorial Virus. (Note JM Rouillan).
   iiGARI Grups d'Acció Revolucionaris Internacionalistes. Una coordinació de grups d'acció autònoms, llibertaris francesos, catalans espanyols, alguns provenien del MIL. Es crea el 1973 en relació la condemna a mort de Salvador Puig Antich i les detencions dels militants del MIL. Es actiu l'any 1974. Desapareix desprès d'una trentena de detencions
  iii  Action Directe Grup d'acció francès que al inici del neoliberalisme s'afronta radicalment contra els Mercats i exèrcit, en defensa de la classe treballadora
iv Cricri, nom de guerra de Jean Claude Torres. Militant del MIL i GARI. Amic i coautor amb Jean Marc Rouillan de nombrosos atacs a banca i accions de guerrilla. Es va suicidar a l'inici de l'any 1980.
 v Michel Camillieri. Militant del MIL, GARI i Action Directe, co-protogoniste de la trilogia “De memòria”. Ha fet el mateix itinerari que Jean Marc Rouillan en la lluita i en la presó: 24 anys. Ara viu en una masia al camp.
   vi Oriol Sulé Sugranyes. Militant fundador del MIL, executat per la guàrdia civil, desprès d'escapar-se de la presó al veure que el Rei no donava als presos polítics que varen lluitar amb valentia contra la dictadura.
vii És el nom de guerra de Jordi Solé Sugranyes. Militant del MIL

Entrevista extreta de:
 http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/232978