El 4 de gener al cementiri vell de GironaAquestes jornades van començar el migdia del 4 de gener al cementiri vell de Girona a la fossa on van enterrar els cossos dels companys Paco Conesa, Martín Ruiz, Antoni Miracle i Rogelio Madrigal, assassinats per la Guàrdia Civil en el mas Clarà i a can Verdera de Sant Martí de la Mota el 4 de gener de 1960, on es van posar dotze roses vermelles i una bandera vermella i negra mentre el poeta Santi Ripoll va recitar el seu poema ‘Maquis’.
El 5 de gener al cementiri de Sant Celoni
Seguidament, vàrem portar la mateixa bandera a la tomba del company Quico Sabaté Llopart en els actes que el dia 5 de gener es fan cada any al cementiri de Sant Celoni.
Presentació del llibre "Sabaté. Quinze anys de guerrilla urbana antifranquista (1945-1960)".
En el marc d’aquestes jornades a Girona en memòria i d'homenatge a Quico Sabaté, Paco Conesa, Martín Ruiz, Antoni Miracle i Rogelio Madrigal en el seu 52 aniversari del seu assassinat per part de la Guàrdia Civil, el dissabte 14 de gener, al migdia, Patric de San Pedro, de Virus, i Enric Melich, anarquista que de jovenet fou guerriller i més endavant passador transfronterer de perseguits pel franquisme a Banyuls, militant llibertari a Tolosa de Llenguadoc, conegut com editor i llibreter a Perpinyà durant el tardofranquisme, han presentat a l’espai Marfà de Girona l’edició en català de l’assaig històric d’Antonio Téllez Solà, ‘Sabaté. Quinze anys de guerrilla urbana antifranquista (1945-1960)’, un obra que narra la història de la lluita armada anarquista d’aquells que, acabada la Segona Guerra Mundial, van decidir que continuava la guerra iniciada el juliol de 1936.
Patric va fer una exposició sobre el procés d’elaboració d’aquest famós assaig del company ja traspassat Antoni Téllez, autor també d’altres llibres, com ara el dedicat al company Facerias, assassinat per la policia l’estiu de 1957, o al company Puig Antich i el MIL, una continuació tardofranquista del combat armat revolucionari a Catalunya dels anys 40, 50 i 60 del segle Vint. Téllez primerament va publicar a la col·lecció Hormiga, a París aquest assaig històric, que posteriorment, en temps de la denominada Transició, va editar Plaza & Janés, a Barcelona. Finalment va ampliar el seu estudi en una edició en llengua francesa que seguidament va publicar, a Barcelona, Virus, en castellà. Ara, finalment, Patric ens presenta aquesta obra en català.
Patric de San Pedro en va explicar que el company Téllez tot partint de la vida d’un dels personatges més coneguts de la resistència anarquista a Catalunya, en Francesc Sabaté Llopart, amicalment conegut com en Quico, ens presenta tota una generació de militants llibertaris insurgents que volien seguir aixecant la flama emancipatòria del procés social revolucionari de 1936, estrangulat el maig de 1937 i rematat l’any 1939.
Els protagonistes d’aquest llibre comencen l’any 1944, mitjançant la propaganda i l’acció de guerrilla anarquista, un combat contra una dictadura militar, oligàrquica i clerical que negava ferotgement a l’individu qualsevol dret a la llibertat d’expressió, ensenyament, associació, difusió d’idees i fins i tot el mateix dret a pensar, i responsable d’una política econòmica i social que provoca nombroses mostres de descontent entre el proletariat i les capers populars des de començaments dels anys cinquanta, com ara amb el moviment de boicot als tramvies de Barcelona fa 61 anys. Pocs homes i dones lluitadors van sobreviure a la repressió, desesperança i a la mort durant aquest llarg combat revolucionari. Acorralats per la policia i els serveis d’informació espanyols, i abandonats per les dues fraccions de la CNT d’aquells anys per la seva voluntat de continuar el combat actiu, mentre les dues organitzacions sindicals llibertàries a l’exili s’esclerotizaven, els grups d’acció revolucionària mantenien la lluita en l’Interior.
Patric ens va explicar que els estrets llaços d’amistat que unien Téllez amb alguns dels seus protagonistes principals i els esforços que va dedicar a recopilar documents i testimonis directes dels fets que s’expliquen permeteren a l’autor donar-nos a conèixer alguns dels aspectes menys coneguts de la resistència llibertària armada de l’època: l’estructuració i el funcionament dels grups d’acció, el paper de les diferents organitzacions reagrupades al moviment llibertari del moment, i el paper de nombrosos militants que, ni herois ni màrtirs, no van ser una generació sacrificada debades. Tot això converteix aquest llibre en un dels relats més apassionants i profunds sobre la resistència llibertària i les seves ofensives armades insurgents, un text indispensable i que s’ha convertit en referent de tots els posteriors escrits que s’han fet sobre Sabaté i sobre la lluita armada proletària anarquista contra la forma franquista del capitalisme a Catalunya en el segle Vint.
El company Enric Melich, nascut l’any 1925, va exposar una brillant aportació personal d’unes pàgines viscudes de la memòria proletària catalana des de l’exili des de 1939, amb incursions armades a l’Interior, quan alguns anarquistes van intentar col·laborar amb el PCE en les operacions propagandistes de la denominada Unió Nacional Espanyola de Monzón. Després d’una experiència, molt jove en la guerrilla de FTP, va ser enviat a la guerrilla de la Unió Nacional l’any 1944, amb una desastrosa incursió a Catalunya, on ningú esperava aquella operació presidida per la bandera republicana. En el decurs d’unes purgues stalinistes contra anarquistes i militants del POUM a l’exili, Melich finalment va poder escapar d’ésser afusellat pel PCE i va ser declarat desertor per part de l’enganyosa Unió Nacional. Acabada la Segona Guerra Mundial, es va establir arran de frontera de l’Albera on va ajudar a entrar i sortir militants anarquistes actius. Després, establert a Tolosa va formar part d’un grup anarquista d’afinitat, en el qual també hi havia el company pacifista compromès i vegetarià tolosenc Guillaume, sempre solidari amb companys de l’Interior que participaven en la resistència anarquista més compromesa. Aquest grup va fer campanya solidària amb Domènec Ibars i els altres companys sotmesos a consell de guerra a Barcelona.
Melic va conèixer personalment quan vivia a Tolosa de Llenguadoc els companys Sabaté, Conesa, un anarquista ben preparat per l’acció armada resistent, i Miracle, un anarquista ben format. L’estiu de 1959 també va fer amistat amb el company Ruiz, molt entusiasta de la Idea. Durant anys va col·laborar amb el company Facerias, un anarquista molt format, però la seva mort l’any 1957 va aturar un projecte d’actuació a l’Interior per part de l’Enric.
Més endavant, Enric Mèlic va ser delegat del Moviment Popular de Resistència. Posteriorment, després de la unificació de la CNT, va participar en Defensa Interior del moviment llibertari, òrgan d’acció i resistència inspirat en l’actuació de grups autònoms, com ara els que descriu Téllez en els seus llibres sobre Sabaté i Facerias.
Per ajudar a fer difusió llibertària a l’Interior, va obrir la coneguda Llibreria Espanyola, a Perpinyà, on es podria trobar llibres de Bakunin al costat de les obres de les edicions de Ruedo Ibérico. Aquesta llibreria va ajudar en gran mesura a la difusió de les idees anarquistes entre la joventut de l’Interior en els anys del tardofranquista. Finalment, una bomba va destruir la llibreria igual que una altra en el centre social llibertari L’Escletxa de Perpinyà el 14 de juliol de 1976, ja en temps de la monarquia del Borbó. Segons el company Melich, davant el fervor llibertari juvenil i l’empenta anarquista l’any 1977, aleshores pensava que l’obra constructiva revolucionària de 1936 tornaria amb força a Catalunya i el conjunt de la Península.
Per acabar, en un col·loqui final entre la concurrència, es va recordar la detenció del company miner i futbolista Agustí Rueda al coll de Banyuls i la seva mort sota tortura de funcionaris de presons a Carabanchel. Aquest trist capítol va obligar a fer una reflexió sobre els serveis d’informació espanyols, confidents policials i de malfactors i atracadors que aleshores col·laboraven a Perpinyà amb el Servei d’Informació de la Guàrdia Civil, com ara els famosos El Rubio o Eduard Solé, que fins i tot va col·laborar com a corresponsal de la Jonquera en El Punt Diari i va organitzar una banda d’atracadors i d’evasió de divises amb un alcalde de la Jonquera per CiU, en J. M. Mesquida.
Cal recordar que segons el periodista de Madrid José Yoldi, en l’edició del diari El País del 31 de desembre de 1985, en el decurs d’un judici per delicte monetari a Mesquida, celebrat en l’Audiència Nacional, en el qual també estava processat Lleó Gran, industrial tèxtil d’Alcoi, escriu que “Mezquida afirmó que rechazó la operación porque no era legal y que les denunció a un confidente de la Guardia Civil, Eduardo Solé, al que creia miembro de la policia”.
Tot plegat, un migdia molt profitós a Girona.
Projecció del film ‘Behold a pale horse’ en les jornades de marxa homenatge als maquis del Nord-est
El diumenge 15 de gener, al capvespre, a Kan Rusk, al Pont Major de Girona, en la Pizzeria solidària ‘A Saco Pizzetti’ es va fer una projecció del film ‘Behold a pale horse’ (‘Y llegó el dia de la venganza’) del reconegut director Fred Zinnemann (Viena, 1907-Londres, 1997).
Es tracta d’una pel·lícula de Columbia, de l’any 1964, inspirada en la vida de Quico Sabaté Llopart i els altres militants anarquistes resistents, com ara Ramon Vila Capdevila, amb Gregory Peck, actor que fa d’anarquista, i Anthony Quinn, el seu perseguidor, amb el nom de tinent Viñolas de la Guàrdia Civil, que personifica al comissari Quintela, l’antic cap de la Brigada Político-Social de Barcelona (actualment denominada ‘Grupo VI de la Brigada Provincial de Información’ del CNP, segons el llibre de David Fernández, ‘Crónicas del 6’, Virus), i també una referència a Antonio Tejero, que aleshores es passejava amb una cavall blanc davant la comandància de Manresa. Quintela era expert en la lluita contra l’anarquisme social i la CNT, mentre que Tejero, el conegut protagonista del 23-F, va coordinar l’operatiu de la Guàrdia Civil que va assassinar el company Vila Capdevila l’any 1963. Una pel·lícula censurada a l’Espanya franquista, a partir del ministre aleshores d'Informació i Turisme Manuel Fraga Iribarne, i que fins després de la mort de Franco no es va poder projectar. Cal esmentar que la mort de Fraga va coincidir amb aquesta projecció a Kan Rusk. Una coincidència afortunada en el record de les víctimes del franquisme. Una vegada haviem degustar les pizzes vegetals ens vàrem assabentar de la mort de l’antic ministre franquista, que vàrem esmentar en la presentació d’aquesta projecció del film que havia perseguit des del govern del general Franco.
En aquesta presentació fòrum es van analitzar els conceptes del film i la tasca de documentació dels seus guionistes així com l’enfocament de Zinnemann, que tracta de la resistència interior contra la dictadura franquista sense caure en la demagògia de presentar el Partit Comunista d’Espanya com a líder de la resistència. En canvi, en el film de Zimmemann l’anarquisme social protagonitza les ofensives contra el règim franquista.
Retrata la vida quotidiana de l’exili llibertari al mateix temps que segui la guerra de 1936 els anys 60, doncs es remarca diverses vegades que 20 anys després de la victòria militar franquista encara hi ha lluita armada política contra el règim establert, cosa que era un element de propaganda negativa davant el Ministeri d’Informació i Turisme que liderava Fraga per aconseguir divises estrangeres de caire turístic. Aquesta continuació de la guerra revolucionària en el film pren forma en focus guerrillers de caire llibertari. El missatge, en síntesi, és que “no hi ha oblit ni perdó” i una “necessitat històrica de venjar els caiguts i torturats”. La pel·lícula denúncia, amb força, la tortura i l’existència de morts sota tortura els anys 60 del segle Vint en l’Espanya franquista. De fet, es tracta d’una denúncia de les actuacions de la Guàrdia Civil, on hi ha la referència simbòlica als poemes contra la Guàrdia Civil de Federico García Lorca, ja que a més d’exposar orígens murcians d’una part dels lluitadors anarquistes de Catalunya al vincular el guerriller protagonista amb la ciutat murciana de Lorca també intenta ser un homenatge al poeta assassinat García Lorca. Així es juga amb un topònim i un cognom internacionalment famós.
A nivell documental es demostra el suport de la gent a la lluita armada anarquista aquell moment i la importància de la logística guerrillera llibertària al mateix temps que es denúncia la vigilància franquista a que eren sotmeses les famílies de la gent compromesa i considerada ‘roja’.
També hi ha referències a les xarxes llibertàries d’evasió i el paper de subsistència del contraban transpirinenc. La planificació de les accions i la preparació de les incursions armades de resistència. La presència dels oligarques, terratinents i del clergat de l’Església catòlica. Les peregrinacions a la cova de Lorda (Lourdes, en francès). La presència significativa dels confidents policials i la relació de la prostitució amb les forces de seguretat de l’Estat.
El missatge del film consisteix en la manera d’enganyar la Guàrdia Civil i l’atac guerriller per sorpresa en un moment en que el règim franquista no pensava en la possibilitat d’una ofensiva llibertària armada.
De fet, el film de Zinnemann, un jueu de Viena que va estudiar Dret que a Amèrica va fer arrancar el realisme en el món del cinema i també va fer films antinazis, representa una rèplica a pel·lícules franquistes contra el maquis, com ara les dels anys 50 ‘Los dos caminos’ o ‘Torrepartida’.
Presentació de ‘Tren correu 1.104. El darrer viatge del Quico Sabaté i els seus quatre companys’
El dijous 19 de gener, al capvespre, es va presentat a can Ninetes, de Santa Eugènia, a Girona, el treball de camp sobre l’expedició de prospecció de bases i xarxes armades per futurs nuclis guerrillers a Catalunya l’any 1960 del Moviment Unificat de Resistència i Alliberament, un treball editat per Editoht en el 50 aniversari dels fets de gener d’aquell any i que va fer el seu autor, l’estudiós i escriptor de diverses obres Joan Ventura i Ballbé.
Entre els col·laboradors en l’esforç personal d’investigació històrica de Joan Ventura, un d’aquests entusiastes en la vida i obra revolucionària de Francesc Sabaté i els altres companys i companyes que lluitaven armes a la mà contra el règim franquista i l’explotació capitalista, el company Guillem de Pallejà va fer una introducció molt profitosa sobre el llibre i el treball de camp del seu autor. En Guillem va exposar que des dels mateixos orígens de la intervenció anarquista en la lluita de classes del moviment obrer català hi ha grups d’acció insurgent, com ara el moviment d’alliberament en que actuaven Quico Sabaté, Paco Conesa, Antoni Miracle, Rogelio Madrigal i Martín Ruiz fa 52 anys. El company Guillem va destacar la continuïtat històrica d’aquest combat revolucionari, tot recordant els companys de lluita armada anarquista assassinats per l’Estat capitalista espanyol en els primers temps del postfranquisme, com ara Oriol Solí i Agustí Rueda.
L’autor del llibre, Joan Ventura va fer una extensa i profunda explicació del treball d’elaboració d’aquest estudi, que comença en els inicis del darrer viatge del company Quico Sabaté el 28 de desembre de 1959 i el seu assassinat en un carrer de Sant Celoni el matí del 5 de gener de 1960.
Quasi tres hores d’exposició, preguntes de l’assistència i noves aportacions sobre els fets. Ventura, fins i tot va explicar algunes de les pistes falses que la pagesia donava a la Guàrdia Civil sobre el recorregut del grup armat d’aquests cinc companys perseguits aquell moment.
Cal remarcar la valentia i la solidaritat manifestada per masovers i les seves famílies que van acollir a casa seva aquest escamot armat anarquista mentre començava un encerclament de camps, camins i muntanyes, des de la frontera pirinenca fins el Montseny, per parts d’uns tres-cents agents de la Guàrdia Civil, sota el comandament suprem del seu director general, el tinent general Antonio Alcubilla, i que el comandament concret d’aquest operatiu antiguerrilla a cura del general en cap de la Segona Zona del cos, el general Marceliano Crespo, amb una consigna governamental franquista d’assassinar aquests cinc companys llibertaris que havien trencat el silenci de les armes vint anys després de la victòria militar del general Franco.
Els fets de gener de 1960 varen aixecar un sentiment de suport a la lluita llibertària entre la gent del país, especialment en el Nord-est de Catalunya, cosa que fa que ara, 52 anys després es vulgui fer actes de sentit homenatge a aquests companys caiguts aquell moment.
Ventura va explicar-nos l’anàlisi de les autòpsies oficials dels companys assassinats, les quals demostren que Antoni Miracle i Regelio Madrigal van ser primer durament interrogats sobre la guerrilla i després van morir víctimes de la popularment denominada ‘llei de fugues’, mentre el jove Martín Ruiz, ferit del braç, va ser assassinat sense contemplacions i Paco Conesa, ferit greu, va ser assassinat d’un tret directa al cor.
Finalment va fer una descripció, a partir d’alguns testimonis, de la fugida de Quico Sabaté de l’encerclament de la Guàrdia Civil del mas Clarà fins la seva mort en un carrer de Sant Celoni en mans del Sometent de trist record històric.
Cal reconèixer la tasca d’investigació feta per Joan Ventura, seguint les passes de les anteriors d’Antoni Téllez i Eduard Pons Prades, que actualment compta amb noves aportacions i dades que recull per una propera edició en castellà del seu estudi sobre aquest viatge dels darrers dies de 1959 i els primers de 1960.
De fet, el règim franquista de cap manera volia deixar desenvolupar a la Península focus guerrillers, ja que cada membre del grup interceptat el gener de 1960 havia d’organitzar un grup pròpia i de cada grup nou havia de sortir nous grups d’acció a fi d’intentar enderrocar la Dictadura i generar un moviment insurreccional de masses arreu on fos possible, ja que l’any 1960 hi havia un turisme estranger de masses que aportava un important oxigen al franquisme per mitjà de les divises que es veuria profundament afectat en el cas d’una continuïtat de la Guerra Civil de 1936 a partir d’una guerra de guerrilles d’ampli suport de masses, un temor que va perseguir el règim fins que va aconseguir consolidar la denominada Transició postfranquista.
Projecció del documental i conferència de Ricard de Vargas
El dissabte al migdia, 21 de gener, a l'Espai Marfà de Santa Eugènia, a Girona, el company Ricard de Vargas Golarons ens feia una extensa exposició sobre el documental televisiu ‘El Maquis a Catalunya (1939-1963)’, realitzat l’any 1987 a càrrec d’aquest historiador compromès i Jaume Serra, del qual s’ha projectat el capítol dedicat a Francesc Sabaté Llopart.
En Ricard ens explica diverses iniciatives i circumstàncies que es van donar en el decurs del guió i del rodatge d’aquest documentals l’any 1987. Al mateix temps va fer una valoració històrica positiva de l’activitat exemplar d’aquells grups armats anarquistes durant el temps del franquisme i la nova formada en el tardofranquisme que es va concretar en grups autònoms de combat, com ara els anomenats MIL i OLLA a Catalunya. De fet hi va haver l’empenta dels anys 40 i 50 del segle Vint, amb Quico Sabaté, Ramon Vila Capdevila, Josep Lluís Facerias, Mingo Ibars, Marcel·lí Massana i tants i tants d’altres combatents llibertaris d’aquells anys, Seguidament, a partir de l’escamot del mas Clarà van venir la generació de Defensa Interior i l’afer Granado i Delgado. Finalment, la generació de Puig Antich, Oriol Solé i Agustí Rueda. En aquest sentit es va parlar d’agrair a tothom que va ajudar a la lluita armada anarquista i a aquelles famílies de masovers que amagaven a casa seva la guerrilla llibertària, exposant ser assassinats per les forces repressives de l’Estat.
En relació al capítol sobre el company Quico Sabaté, amb entrevistes a Federica Montseny, la qual nega condicions d’acció el gener de 1960, i al company Massana, que segons va explicar personalment a en Ricard va passar moltes hores seguides parlant amb el company Sabaté abans que aquest emprengués l’expedició armada de cap d’any de 1960, que estava disposat a tornar fer de guia guerriller de nous grups, però donant temps per poder estudiar les bases de recolzament i les condicions pròpies de suport humà aquell moment, doncs no havia renunciat a tornar a l’estratègia de guerra de guerrilles, una estratègia peninsular que va analitzar i teoritzar el company periodista i activista Abraham Guillén.
Per la seva banda, Ibars, empresonat durant vint anys, des del desembre de 1949, en l’entrevista manifesta que en el decurs de les accions armades del company Sabaté havien caigut molts companys, ja que a vegades eren accions d’alt risc. Quico Sabaté tenia una experiència d’enfrontament amb l’Estat capitalista des de quan tenia 14 anys, cosa que dóna confiança i fa que les operacions guerrilleres siguin considerades una cosa habitual, encara que hi hagi un risc.
L’opció de Sabaté mereix un gran reconeixement, doncs constitueix una lliçó per lluites futures, com les dels grups autònoms de combat en el tardofranquisme.
El 28 de gener al mas Clarà i els seus entorns
Vàrem quedar emotivament amb els cors glaçats amb l’aportació de l’amic Josep Terradas, impulsor del Centre d'Estudi i Divulgació mas Clarà, investigador expert en la guerrilla del Quico Sabaté i els altres companys de combat alliberador, en el decurs de la visita guiada, el dissabte 28 de gener al migdia, al mas dels fets de gener de 1960 i els seus entorns, a Sant Martí de la Mota (Palol de Revardit), indret on Paco Conesa, Martín Ruiz, Antoni Miracle i Rogelio Madrigal van ser assassinats a mans de la Guardia Civil. Ruiz degollat pels agents, ferit, una vegada s’havia entregat el 4 de gener, després de tapar-li el cap amb una saca que havien trobat en aquesta masia. Conesa, ferit des del dia 3, va ser arrastrat camí avall fins caure mig mort en un gual de la riera, moment en que va ser rematat per uns guàrdies que ballaven sobre el seu cos, abans del tret de gràcia final, segons el testimoni d’alguns soldats d’intendència desplaçats en el mas Clarà. Finalment, camí amunt, entre can Verdera, on hi havia el comandament de l’operatiu militar franquista de contra guerrilla, i el mas Parades, una vegada torturats per trobar les típiques implicacions de les xarxes llibertàries clandestines entre l’Exili i l’Interior, la Guàrdia Civil va cosir a trets els companys Miracle i Madrigal, disparant ràfegues des de la dreta i l’esquerra del camí, en l’aplicació de la tradicional ‘llei de fugues’. Aquests quatre joves anarquistes s’havien entregat com a guerrillers a l’exèrcit espanyol però van ser assassinats en un crim de guerra que mai caducarà per més amnisties que signin diputats i governants, doncs els fets del mas Clarà no corresponen a cap enfrontament en un operatiu policial, simplement es tracta d’un acte criminal de guerra ja que l’exèrcit va instal·lar metralladores de peu a l’entorn d’aquesta masia de muntanya i fins i tot en un puig dominant hi havia una peça d’artilleria a punt de destruir la casa i matar els anarquistes i el matrimoni de masovers, els quals el company Sabaté va cobrir en un racó amb matalassos i taules a fi de salvaguardar les seves vides, tot plegat en un encerclament militar de guàrdies civils, militars i voluntaris del Sometent, que sumaven la xifra d’uns cent setanta efectius armats enfront de cinc anarquistes atrinxerats en la masia.
Tot va començar quan el confident del mas Parades va comunicar a la Guàrdia Civil la presència de gent forana al mas Clarà el 3 de gener en un moment en que la Guàrdia Civil havia buidat les seves casernes del Nord-est per organitzar patrulles amb uns tres-cents efectius mobilitzats. Tot seguit, trenta set guàrdies, comandats per un expert en enganxar pescadors contrabandistes de la Costa Brava, el capità José Blázquez Pedraza, el qual va enregistrar per TVE un jove Jesús Hermida i que es casaria amb la mestressa de l’hotel ‘La Sirena’ de Roses, que va tenir la poca vista de disparar contra l’escamot anarquista en el moment en que abandonava la masia, després de pagar el menjar, ja que era una casa on s’hi feien trobades i festes per part de la gent dels contorns, cosa que va provocar un replegament guerriller dins de la masia i així poder activar la resistència d’autodefensa llibertària. D’aquests trets de la Guàrdia Civil varen resultar ferits els companys Conesa, Ruiz i Sabaté, però aquest darrer, ferit d’una cama, de l’encerclament militar i agafar un tren a Fornells, abans de ser abatut pel sometent Abel Rocha, el qual encara es felicita per haver mort un home greument ferit, com és el cas del company Quico Sabaté Llopart.
L’amic Santi Ripoll, davant un significativa concurrència, i amb la bandera vermella i negra del Comunisme llibertari davant la masia, ara abandonada i mig enrunada, ja que després dels fets el règim franquista va desallotjar aquells entorns de muntanya, va recitar una molt emotiva poesia dedicada a aquests maquis anarquistes que aquest poeta havia escrit pel començament, al cementiri vell de Girona el passat 4 de gener, i per a la clausura d’aquestes jornades en el mateix mas Clarà. En nom de Marxa homenatge maquis del Nord-est
