dissabte, 19 de novembre de 2011

L’espurna europea del 20-N

Editorial Tramuntana Vermella Mail 19/11/2011

A partir del diumenge 20 de novembre de 2011 tot l’esforç del mercat comú europeu i dels mercats internacionals, conjuntament amb el propi imperialisme nord-americà, per integrar en les democràcies burgeses occidentals la península Ibèrica, una vegada el carrillisme es posava al servei de l’imperialisme occidental i els sectors revolucionaris anticapitalistes i comunistes llibertaris agafaven força en el moviment obrer i en el pronunciament estudiantil, un esforç polític i econòmic anomenat Transició postfranquista per decorar democràticament la Segona Restauració Borbònica que havia acceptat el mateix franquisme, doncs, ara, se’n va en orris i l’extrem sud d’Europa representa una espurna que en aquest context de malaltia terminal del capitalisme mundial i de dictadura dels mercats en la Unió Europea representa un potencial social revolucionari que podria fer esclatar el domini capitalista en els 27 europeus.
Anem a pams. El neofranquisme del PP és una caspa espanyolista incontrolada en el propi mercat capitalista, com ja va demostrar el govern Aznar amb la guerra d’Iraq, l’esquera patriòtica basca, les mentides en la matança d’Atocha l’11-M i sobretot en l’afer de la moneda única europea. Rajoy i el PP espanten els mercats i alimenten la revolta social a la Península. Aquesta crispació, en un moment on desapareix el domini del PSOE i del mateix sindicalisme de gestió i integració del Capital (CCOO, UGT, USO), amb un renaixement anarcosindicalista i un enfortiment comunista llibertari al carrer, no ajuda de cap manera a la pau social i a les polítiques interclassistes al Sud d’Europa, en mig d’ambients de revolta social arreu de la Mediterrània, des del Caire a Atenes, des de Roma a Barcelona, des de Madrid a Lisboa. Tot plegat va ser una relliscada provocada pel govern Aznar el dia que va proclamar que el Regne d’Espanya no acceptava la proposta italiana de Romano Prodi de retardar l’entrada en l’euro per part d’Itàlia i l’Estat espanyol, cosa que a causa de l’orgullós accelerament espanyol del PP va provocar que Portugal i Grècia tampoc no desitjaven quedar enrere i els sectors de la democràcia cristiana alemanya (CDU), que consideraven la possibilitat d’implantar l’euro en dues fases consecutives, van haver de canviar d’estratègia. Si el Regne d’Espanya, gràcies als ingressos derivats de les privatitzacions i als primers efectes euforitzants de l’economia de bombolla immobiliària i bancària d’hipoteca generalitzada, complia la República italiana no podia quedar fora de la zona euro, encara que el seu deute públic, el 110 % del PIB, sobrepassés amb escreix el llindar del tractat de Maastricht. L’hora negra de la Unió Europea va ser quan Helmut Kohl va mirar els números i va dir “endavant”, cosa que ara espanta a la cancelleria alemanya. Gent, si el gat de Berlusconi, el més murri dels governants europeus, no va poder esquivar la situació d’enfonsament capitalista europeu ni Rajoy ni el PP poden esquivar res. I, per postres, la socialdemocràcia espanyola fora de joc, tocada i enfonsada, com a l’any 1939. En canvi, en aquest context torna l’espurna revolucionària derrotada per Azaña i els stalinistes el Maig de 1937. Mira per on, el PP aconseguirà fer tremolar l’Europa del Capital gràcies a la construcció d’unes condicions objectives negres i roges a la Península. Endavant amb el moviment d’ocupacions, endavant en la creació de zones temporalment alliberades de l’Europa del Capital, tot plegat en el camí de l’edificació del socialisme autogestionari i autogestionat vers un món comunista llibertari ecologista en que hi hagi un profund respecte pels sistemes naturals i els éssers vius.

De moment, 20-N: Durruti !