Article d’opinió de Rafael CidAra que ja hem confirmat el que sabíem per endavant i tot torna on acostumava, en un ròssec que ens farà encara més cecs, convé desmitificar aquest procés electoral que ens ha portat del no-res a la més absoluta misèria. Per demostrar, qui vulgui veure-ho i no estigui fanatitzat per la "veritat oficial", que de les urnes del 20-N no ha sortit més que una mena de "corralito" polític que busca reduir el marge de maniobra del moviment 15-M a seva vessant antisistema. Perquè participar en un joc amb regles trucades i cartes marcades, com és l’actual model electoral espanyol i la seva supeditació als interessos estratègics dels dos partits dinàstics hegemònics, és reproduir el model de dominació que es combat a la contumaç dissidència ciutadana i sotmetre a la lògica institucional que serveix per legitimar. Anem per passos.
Amb tota lògica, el partit de Rodríguez Zapatero ha estat apallissat a les urnes per les polítiques neoliberals aplicades pel govern seguint el dictat dels mercats de capital. Unes mesures clarament reaccionàries i antisocials que, a més de ser diametralment oposades a les que figuraven en el programa amb que va arribar al poder, contradiuen els mínims acceptables en una formació que es reclama retòricament obrera i socialista. Per aquest motiu el “donde dije digo, digo Diego” funambulesc entonat pel candidat Rubalcaba, prenent per imbècils als seus potencials votants, no fes sinó confirmar que el PSOE mereixia passar a l’oposició amb armes i bagatges.
I dit i fet. Abandonat per bona part dels seus seguidors, que van optar per engrossir l’abstenció o es van dividir salomònica i estrafolàriament entre la roja IU i la gualda UPyD, la victòria per majoria absoluta del Partit Popular de Mariano Rajoy resultava una obvietat. Però el rei és mort, visca el rei. Des de l’inici de la transició, PSOE i PP formen una mena de partit únic, però en tàndem, i la sortida d’un per deixar lloc a l’altre no significa novetat. I menys quan una crisi economicofinancera sistèmica amenaça amb trencar l’statu quo i liquidar amb això el règim en què aquest dreta i esquerra justifiquen la seva raó de ser. Per això, el "suma’t al canvi" guanyador de Rajoy, amb el suport de gairebé 11 milions de votants, representa en última instància un punt i seguit, un relleu, un passar el testimoni. Aquesta és la basta ironia d’aquestes eleccions en les quals alguns van dipositar vanes il·lusions, encara que els pactes de taula braser PSOE-PP a la antidemocràtica reforma constitucional i la cessió de Rota com a caserna general per al desplegament del programa "escut antimíssils" a la Mediterrània constituïen el típic cas de la profecia autocomplerta.
Es tomba el PSOE per la seva gestió antisocial de la crisi i es dóna la benvinguda al PP, que serà d’ara endavant el digne continuador i possible aprofundir d’aquestes mateixes polítiques "matapobres". En suma, el ritual de les urnes, burla burlant, acaba en un bumerang. El vot popular del 20-N farà que el cabreig de la societat per les retallades i aquests 5 milions d’aturats s’interpreti com una legitimació perquè la dreta acabi la feina que va començar el PSOE. Aquest és sil·logisme que va agermanar durant la campanya a un Rubalcaba que no volia parlar del passat i un Rajoy que evitava parlar dels seus plans futurs. Tot molt coherent. Per això el 70% d’electors que, segons l’última enquesta del CIS, no li interessa gens la política. Un oxímoron digne del Guinness que recull el sembrat pels dos partits que durant aquests 33 anys de democràcia de mínims van monopolitzar el govern: 21 anys el PSOE i 12 les diferents versions de la saga PP. Educació per la ciutadania?
www.red-libertaria.net/noticias/modules.php?name=News&file=article&sid=2569
I dit i fet. Abandonat per bona part dels seus seguidors, que van optar per engrossir l’abstenció o es van dividir salomònica i estrafolàriament entre la roja IU i la gualda UPyD, la victòria per majoria absoluta del Partit Popular de Mariano Rajoy resultava una obvietat. Però el rei és mort, visca el rei. Des de l’inici de la transició, PSOE i PP formen una mena de partit únic, però en tàndem, i la sortida d’un per deixar lloc a l’altre no significa novetat. I menys quan una crisi economicofinancera sistèmica amenaça amb trencar l’statu quo i liquidar amb això el règim en què aquest dreta i esquerra justifiquen la seva raó de ser. Per això, el "suma’t al canvi" guanyador de Rajoy, amb el suport de gairebé 11 milions de votants, representa en última instància un punt i seguit, un relleu, un passar el testimoni. Aquesta és la basta ironia d’aquestes eleccions en les quals alguns van dipositar vanes il·lusions, encara que els pactes de taula braser PSOE-PP a la antidemocràtica reforma constitucional i la cessió de Rota com a caserna general per al desplegament del programa "escut antimíssils" a la Mediterrània constituïen el típic cas de la profecia autocomplerta.
Es tomba el PSOE per la seva gestió antisocial de la crisi i es dóna la benvinguda al PP, que serà d’ara endavant el digne continuador i possible aprofundir d’aquestes mateixes polítiques "matapobres". En suma, el ritual de les urnes, burla burlant, acaba en un bumerang. El vot popular del 20-N farà que el cabreig de la societat per les retallades i aquests 5 milions d’aturats s’interpreti com una legitimació perquè la dreta acabi la feina que va començar el PSOE. Aquest és sil·logisme que va agermanar durant la campanya a un Rubalcaba que no volia parlar del passat i un Rajoy que evitava parlar dels seus plans futurs. Tot molt coherent. Per això el 70% d’electors que, segons l’última enquesta del CIS, no li interessa gens la política. Un oxímoron digne del Guinness que recull el sembrat pels dos partits que durant aquests 33 anys de democràcia de mínims van monopolitzar el govern: 21 anys el PSOE i 12 les diferents versions de la saga PP. Educació per la ciutadania?
www.red-libertaria.net/noticias/modules.php?name=News&file=article&sid=2569
