dijous, 20 d’octubre de 2011

Un nou escenari de confrontació social

Sobre la relació entre sindicats i moviment 15M
Article d’opinió de Carlos Taibo

L’autor explica sobre quins principis s’ha de plantejar una resposta sociolaboral que s’orienti a la convocatòria d’una vaga general indefinida.

L’extensió de la contestació al món del treball no és una necessitat només per al 15-M: és una demanda general entre les persones que aspiren a canviar radicalment les regles del joc. I ho és molt més en tant que el capitalisme que patim està retornant a moltes de les fórmules més abrasives que va utilitzar en el passat.

Qualsevol projecte conseqüentment anticapitalista ha de fer-se valer llavors, en lloc central, en el món del treball, en el qual ara per ara, i a l’empara del que fan els sindicats majoritaris, falta dramàticament l’esperit de rebel·lió que neix d’un impuls com el del 15 de maig.

És veritat, amb tot, que les dues instàncies que estarien cridades a relacionar-se —el propi 15-M i els sindicats— arrosseguen problemes no precisament menors. Pel que al moviment es refereix, el seu és recordar que exhibeix una condició interclassista -en les seves files es donen cita abans de res membres de les classes mitges eventualment desclassats, amb una absència cridanera de treballadors assalariats- i que la seva presència en fàbriques, oficines i comerços resulta ser menor.

Sembla innegable, tanmateix, que amb el pas dels mesos en el 15-M ha anat perdent terrè el discurs ciutadanista en profit de fórmules que beuen amb claredat de la contestació activa, i amb vocació de romandre, del capitalisme. L’eslogan “s’acabarà, s’acabarà, s’acabarà la pau social”, tantes vegades corejat en les manifestacions, retrata bé aquesta deriva.

Pel que fa als sindicats, és senzill resoldre la qüestió si estem pensant en el que suposen CCOO i UGT: dramàticament instal·lats en la lògica del sistema, depenents de l’erari públic i burocratitzats, els sindicats majoritaris mostren avui una nul·la capacitat, i una nul·la voluntat, de resposta davant les agressions. No pot dir-se el mateix, per fortuna, del sindicalisme resistent, obstinat sovint a superar moltes de les curteses de mires característiques de les propostes estrictament sindicals.

En aquest sindicalisme resistent, que té una condició minoritària, no mancada, amb tot, de cert conservadorisme encaminat a preservar els assoliments orgànics aconseguits i reticents a grans aventures que puguin posar aquells en perill. Això és així per molt que sigui cert que manté amb el 15-M una sintonia general que beu de la comuna defensa de l’assemblea i l’autogestió. Encara que les dissonàncies no escassegen, convé subratllar, no obstant això, que hi ha també vies d’acostament: l’esperit del 15-M es fa valer, sens dubte, en determinats segments del món del treball, al mateix temps que el sindicalisme resistent transmet al moviment una dimensió obrera i anticapitalista.

En aquestes hores el principal instrument de permeabilització mútua ho aporta, sens dubte, la possibilitat de convocatòria d’una vaga general. Encara que un entengui el projecte de “sindicalisme sense sindicats” que defensen determinats sectors del 15-M, el criteri més estès suggereix que referent a això, i descartada per complet la sintonia amb CCOO i UGT, sembla més raonable anar de la mà del sindicalisme resistent.

No està de més que parem esment a un grapat d’elements que envolten aquesta eventual convocatòria que acabo d’esmentar. El primer és el fet, palpable en els últims mesos, que dintre del sindicalisme resistent s’estan registrant esperançadores aproximacions entre forces que temps enrere es donaven l’esquena. Això succeeix abans de res en el món anarcosindicalista, que configura de segur un nucli importantíssim de la resistència sindical. Sobren les raons per a concloure, d’altra banda, que aquesta última té molt que guanyar i poc que perdre.

El que ara per ara sembla indiscutible és que el sindicalisme alternatiu només perd si no mou peça i no aprofita una tesitura tan singular com la que travessem. En un terreny pròxim cal recordar que la convocatòria d’una vaga general col·locaria en una situació delicada, i interessant, als sectors crítics que treballen dintre de CCOO i UGT, obligats a assumir decisions contra la posició que amb certesa defensaran —també en situació delicada— les direccions d’aquests dos sindicats. No s’oblidi referent a això que tot fa pensar que, tenint en compte de les agressions que pateixen molts drets laborals i socials, hi ha una majoria de la població que simpatitzaria amb la perspectiva d’una vaga general, molt més pel fet que sembla evident que els nostres governants no abandonaran en cap moment el guió que neix de la seva supeditació al capital i els seus interessos.

No sembla raonable, en fi, valorar l’èxit o el fracàs d’una vaga general sobre la base exclusiva del nombre de treballadors assalariats que se sumen a aquella. Tant de relleu com aquest nombre tenen altres dos factors: l’efecte disruptor de l’activitat econòmica que pot derivar-se de l’acció de molts dels joves aturats o precaris que es mouen en l’òrbita del 15-M, d’una banda, i l’horitzó que la vaga, a to amb moltes de les demandes d’aquest últim, ho sigui també de consum, per l’altre.

Les coses com siguin, i atès que les vagues anteriors no s’han caracteritzat precisament per èxits rutilants, és difícil que la paraula fracàs hagi d’aplicar-se, una vegada verificada, a la que ara ens ocupa. Ja he avançat que el que als ulls de molts seria un fracàs és no convocar aquesta vaga. No oblidem que estem parlant d’un fenomen de dimensió fonamentalment simbòlica que constitueix abans l’inici d’un procés que el seu objectiu final. Un procés, dit sigui de passada, en el qual el moviment del 15 de maig ha de cimentar la seva expansió orgullosa en el món del treball i, amb ella, un horitzó que els més ambiciosos tenen, sens dubte, en el cap: el d’una vaga general indefinida.

* Carlos Taibo Arias és escriptor, editor i professor Titular de Ciència Política i de l’Administració en la Universitat Autònoma de Madrid.

www.diagonalperiodico.net/Sobre-la-relacion-entre-sindicatos.html