dissabte, 22 d’octubre de 2011

Entrevista a Joan Busquets, maquis supervivent de la guerrilla contra Franco "Els maquis som els oblidats de la lluita contra la dictadura franquista"

Un grup d’amics vam anar a Normandia on viu en Joan Busquets. Dos mil cinc-cents quilòmetres d’anada i tornada per veure’l. N’haguéssim fet cinc mil. Vam ser molt ben rebuts. I en Joan qui més menjava, bevia, xerrava i reia amb nosaltres. Una vitalitat i vida exemplar. Li agrada viure bé i fer la feina ben feta.

Ha escrit un llibre autobiogràfic "El Senzill. Guerrilla i presó d’un maqui", editat pel Centre d’Estudis Josep Ester Borràs de Berga l’any 2008 i que aviat serà reeditada una versió corregida. Un llibre fet a consciència per deixar constància del seu pas amb els maquis i la vida llegendària dels germans Sabaté, Massana i molts d’altres guerrillers menys coneguts.

Avui en dia, en Joan Busquets Verges és un dels pocs sobrevivents de la resistència llibertària, junt amb l’Àngel Fernàndez, Manuel Fornés i pocs més. Estaria bé poder-los connectar i homenatjar-los en vida. Els amics de Berga ja ho han fet amb en Joan Busquets. Hem de seguir el seu exemple i així respondre a l’oblid, l’insult i a l’ignominia dels nostres corruptes governants.

A Normandia, al costat de la casa del Joan, constatem com els francesos han donat sepultura digne als alemanys nazis, als ocupants, als enemics estrangers, en cementiris impressionants construïts sols cinc anys després de la guerra, i a Espanya han passat setanta cinc anys i no s’ha donat sepultura als republicans, als milicians, als defensors de la llibertat, als ciutadans assassinats pels falangistes, pels militars colpistes, pels moros de Franco i els mercenaris del capitalisme internacional. Per què no se’ls dóna sepultura i se’ls oblida? Segueixen governant els franquistes, els borbons i els que es van fer rics durant la dictadura.

Els maquis van jugar-se la vida en la lluita contra el terrorisme franquista. La majoria van morir assassinats en una resistència heroica, alguns amb condemnes perpètues, altres condemnats a molts anys de presó, la majoria torturats, maltractats durant anys, i avui silenciats. El pitjor de tot és que els pocs que han quedat vius, com en Joan Busquets, pateixen l’oblit, el menyspreu i la injustícia de les autoritats oficials que sols tenen ulls pels vencedors i els seus beneficiaris.

La dictadura franquista va acabar amb els maquis gràcies a la col·laboració dels aliats, dels Estats Units i democràcies europees que públicament repudiaven la dictadura, però l’acceptaven per la por a l’adveniment d’una revolució comunista i anarquista a Espanya. El dictador Franco, amb l’ajuda i reconeixement dels aliats, va atacar amb terror i crueltat als maquis, als enllaços, als ciutadans qui li donaven suport, sigui per afinitat ideològica, per diners, o per lligams de familiars i amistats, i se’ls aplicà la llei de fugues, condemnes a mort o a molts anys de presó.

L’historia oficial és la dels assassins i els colpistes franquistes. Als maquis sols els recorden alguns novel·listes, com a herois i llegendaris guerrillers, o bé, alguns investigadors independents que recullen les vivències dels maquis i els seus amics per a saber més d’aquella resistència desconeguda i que persisteix sobretot en l’imaginari i de manera oral

Després de coronar-se Rei, l’elegit com a successor pels franquistes, el Borbón, va anar a París i els governants el van rebre amb honors i van desterrar a Belle Ille a resistents i companys anarquistes per a complaure el successor de Franco. Entre ells en Joan Busquets, una infàmia tant dels francesos com del Borbón, que va fer que les autoritats franceses segrestessin durant uns dies tant a anarquistes com a militants de l’ETA (en illes diferents). Cal recordar que la Monarquia no reconeix els maquis. Tampoc la Generalitat de Catalunya els reconeix, tal com denuncia en Joan Busquets

Joan Busquets va néixer l’any 1928 al barri de san Gervasi de Barcelona. Actualment viu amb la seva companya Ivette. Tenen un fill. En Joan té tres germanes més grans, quasi centenàries, i nebots i petits nebots, una gran família que visita quan ve per Barcelona.

  • Com t’has format en la vida?

M’he format a poc a poc. La meva formació ha estat a cops. Va començar durant la guerra civil. Era un nano. Vaig ser testimoni de l’entrada dels nacionals, de la barbaritat dels franquistes en entrar a Barcelona. Tenia 11 anys en acabar la guerra

  • Explica’ns algunes barbaritats dels franquistes després de la guerra?

Recordo moltes coses: que anàvem al cine i ens feien cantar el cara el sol amb el braç aixecat, l’himne falangista, i qui es feia el ronso li donaven unes quantes bufetades, si era un home, i si era una dona, li rapaven el cap a zero. També vaig ser testimoni en el tramvia del maltracte a un vell que parlava en català (podia ser un home d’uns cinquanta anys), el van tirar a fora a cops. Li van dir: «Hable como los cristianos». Es creien els amos, eren grups de falangistes, criatures molt i molt joves. Donaven bufetades sense més ni més. A les cues per comprar pa, a les dones també les maltractaven: «Tu ¿por qué me miras?» i pum, li donaven una bufetada. Tota aquella situació, era una copia dels nazis.

  • A tu et van humiliar o maltractar?

A mi un cop al ball, tenia uns 15 anys, portava una corbata vermella. Em vam agafar dos i em van retreure de ser un roig «Tu eres un rojo». Ens vam barallar i em vaig defensar com vaig poder. Com ells eren dos, jo vaig rebre més. Ens van separar. Una situació contradictòria. Ells anaven amb la gorra vermella i em criticaven i acusaven per anar amb una corbata vermella. Jo em vaig criar en aquest ambient. I va crear en mi una situació de revolta i això es va anar acumulant. Com jo, hi havia altres joves que pensaven igual, rebotats contra les injustícies!

  • Els llibres et van formar?

Els de Berga em van regalar "Sembrando flores" de Federico Urales, ja que a les memòries comento que fou un dels primers llibres que vaig llegir de petit. Un detall molt maco. Em va influenciar. Aquest i altres llibres me’ls deixava un xicot del Clot, un tal Ferrer, un professor autodidacta, cultivat, molt tranquil: Tenia una manera d’explicar les coses suau. Hi anàvem tres o quatre i comentàvem els llibres que llegíem. Ell ens demanava les nostres impressions i ens feia comentaris de coses que no veiem. Fou la meva formació inicial. També l’ambient familiar em va formar ja que el pare era de la CNT. Jo vaig créixer amb la CNT, el sindicat dels treballadors que lluitava pels treballadors. També vaig rebre la influència d’altres familiars, com un cosí germà que el van assassinar els franquistes, i d’altres familiars refugiats a França. Un cosí va retornar dels camps de concentració i va venir a casa, i s’hi va quedar un bon temps sense papers. Va trobar treball de lleter, ja que venia de pagès. Abans dins de les lleteries hi havia les vaques.

  • I la teva formació com continua?

La formació és un procés que no s’acaba mai. En refugiar-me a França vaig entrar en contacte amb la CNT de l’exili i hi havia un ambient magnífic de solidaritat i activitat. Jo em vaig afiliar a les Joventuts Llibertàries. Una família em va acollir fins que vaig trobar feina en unes mines. Nosaltres organitzàvem espectacles per recollir diners pels presos.

  • Quins espectacles?

Fèiem balls, rifes, les dones feien pastissos i nosaltres els veníem. Alguns feien teatre. Jo venia el periòdic Ruta, casa per casa, i els diners servien pels presos. Anava als mítings, a xerrades. Tot això em va anar formant i conscienciant. Vaig decidir i em volia demostrar a mi mateix que es podia fer alguna cosa més contra el règim de Franco.

  • Com ho vas fer per entrar als maquis?

Vaig entrar en contacte amb en Marcel·lí Massana. Ell també va venir al local a parlar-nos de les activitats dels guerrillers contra la dictadura, i això em va entusiasmar molt.

  • Explica’ns aquest entusiasme

Home! Jo estava contra el règim, moltes de les activitats de nosaltres, les Joventuts, estaven relacionades contra la dictadura i volíem suprimir-la. El pitjor que pot arribar a un poble és un règim que ho prohibeixi tot.

  • Vas anar a l’escola pública?

Sí, a Barcelona. Però allà hi vaig aprendre molt poc. On en faig formar culturalment fou en les presons.

  • Culturament?

Parlo de la cultura que pot adquirir un petit autodidacta sense pretensions. Vaig llegir molt, vaig escriure, que era allò que m’agrada, vaig estudiar matemàtiques i comptabilitat. I tot això em va valdre quan em vaig posar a treballar per mi mateix a París. La cultura la vaig rebre a cops, a cops de peu.

  • I la música?

Sí, a la presó també vaig estudiar música a la banda. Fèiem música clàssica. El director de la presó era un bèstia però li agrada la música. Ens venia un director de fora. Jo formava part de la banda de la presó. Tocàvem música clàssica els diumenges i festius i per fer desfilar els presos.

  • Parla’ns de’n Massana

Ja n’he parlat molt de’n Massana. Ell va fer la guerra. Tenia uns estudis militars i va sortir amb el grau de tinent. I va estar en camps de concentració fins a recuperar la llibertat. En recuperar la llibertat era un paria. I es va dedicar al contraban, com molts d’altres per sobreviure, fins dedicar-se a la resistència. A mi em va causar una molt bona gran impressió des de l’inici.

  • Per què et va impressionar?

Tenia una forta personalitat. Ho demostrava i li agradava demostrar-ho. I és clar un jove com jo que tenia 20 anys em va causar un impacte terrible. Ara em faria una mica de gràcia. Ell cridava fort, com fent teatre. Era per impressionar a l’enemic. I de tan fer aquesta comèdia, ja cridava a tot déu.

  • A tothom?

No de manera dolenta. Era una costum que va agafar. Li agradava que es parlés d’ell. Feia cançonetes contra la Guàrdia Civil. I estaven molt ben fetes i organitzades. Se’n fotia de la Guàrdia Civil. Això la guàrdia civil no li perdonava. Li tenien un odi terrible. I a la gent li agradaven i reien.

  • Així era músic també?

No, ell feia la lletra i les cantava. Posava la música d’Antonio Machin, de boleros.

  • Com funciona el grup guerriller. Quin era el rol del Marcel·li Massana?

Ell era el delegat del grup. Es plantejaven els problemes dintre el grup.

  • En Massana era el delegat o el cap?

Era el delegat, i per mi era el més competent i astut. La prova és que no va caure mai cap grup seu. Tu diu-me quin grup guerriller no va caure i no van matar a ningú? Cap. Tots els grups han tingut baixes. El seu grup és l’únic que no ha tingut cap baixa. A més amb en Massana era alegre i sabia gaudir de la vida.

  • Les tàctiques i accions, qui les decidia en Massana o el grup?

Ell decidia la manera de fer les coses. No se li discutien perquè coneixia molt bé el terreny, tenia experiència en organització, i els grups que ell dirigia no van caure, fet remarcable. Ara bé, allò que s’havia de fer, això ho decidien els de l’interior, el Comitè de defensa. Qüestions del dia a dia i internes de grup o pieles rojas decidíem entre tots.

  • Exposa’ns un exemple de bona organització

Una vegada, en segrestar el cap d’abastos de Barcelona i ens vam endur a França la família de la base de Santa Eugènia, prop de Berga, per evitar represàlies, i un guia se’ls va endur a Toulouse. Estàvem ben organitzats.

  • Fèieu preparació militar?

El grup estava ben preparat. Hi havia una gran l’experiència dels membres del grup ja que havien fet la guerra i el maquis francès.

  • I tu, quina era la teva experiència

En estar amb aquesta gent jo vaig aprofitar-me de la seva experiència, per exemple, muntàvem la metralleta amb pocs segons.

  • Quin sentit li donaves a la lluita armada?

Hi havia un règim autoritari. Era l’època d’interessar-se per la lluita armada i les armes. Eren el nostre enemic i havíem de combatre’ls. Eren ells els que es van sublevar contra la República legitimada pel poble i es van imposar per les armes. Aleshores els bandits eren ells. Quan parlo dels militars franquistes s’ha d’entendre bandits. I el Rei és un bandit també. El Rei el va posar en Franco i com que el rei no s’ha disculpat ni molt menys, i va reconèixer a Franco «como su padre adoptivo», no li tinc cap respecte en aquest home. No se’l mereix.

  • Que penses del fet que ara patim d’una monarquia absoluta, una monarquia per a tota la vida segons una Constitució?

T’ho acabo de dir. Una monarquia permanent és immoral. Es creuen que perquè tenen «sangre azul» estan per sobre de nosaltres. Aquest home no mereix cap respecte. Per a mi està de més. És el poble que ha d’expressar-se. El poble va aguantar quaranta anys en Franco, i ara veure’m quants aguanta a aquest home. El rei té el poder absolut i és el generalisimo de l’exercit, i «sempre té raó i a més impunitat». Seguim sent vassalls. Que cada un en tregui les conclusions.

  • De moment el pobre poble no pot fer referèndum, ni consultes, ni res.

De vegades fa falta alguna cosa més que referèndums. Per les bones aquesta gent segur que no se n’anirà i per les dolentes costaria sang. Si el poble es posa a les dolentes, perquè aquesta gent no se n’aniran per les bones, mataran per defensar els seus interessos i privilegis. Ho estan demostrant totes aquestes monarquies absolutes i règims autoritaris.

  • Quines tipus d’accions feien?

Bàsicament el sabotatge contra el sistema. Quan nosaltres vam actuar hi havia pocs grups, uns tres o quatre.

  • Quines característiques tenia la guerrilla urbana de Barcelona?

Hi havia un Comitè de defensa fixe a Barcelona i grups volants que venien de França i entraven en contacte amb els de l’interior. I conjuntament es feien treballs o no… Depenia. Però hi havia un contacte permanent entre els dos grups.

  • Com vas caure?

Jo vaig caure al 1949. Un dia després de la detenció i assassinat d’en Pep Sabater, a qui van trobar l’adreça i contacte del meu pare. Vaig estar diverses setmanes a la Jefetura Superior de Policia a Via Laietana. Els cabalosos estaven plens de companys detinguts. Entre ells estava en Pons que van afusellar, el Tragapanes, en Miguel García, etc.

  • Com et van tractar la policia franquista a Via Laietana?

Allò que més em va torturar fou la son, la manca de son. No em deixaven dormir. Més que les bufetades, empentes, insults i cops. Tot això era per eliminar la teva voluntat, ja que la manca de son és terrible, pitjor que una pallissa. A mi no em van fer com al Maño que el van tenir penjat tota una nit amb les mans a darrera, que el van deixar sense sentit. A mi desprès de dues setmanes de la detenció em van traslladar a la presó Modelo i al cap de vint dies ja estava condemnat a mort per un Consell Militar.

  • Què senties en saber que se t’acabava la vida als vint anys?

Jo no em veia amb la vida acabada. De seguida em vaig inventar il·lusions, passava hores pensant que m’escapava, que estava lliure. Algunes vegades ja ho donava per fet i tot. Fantasies. Una vegada em vaig fabricar una pistola amb molles de pa i amb betum de llustrar les sabates. La vaig tirar. No hagués funcionat. Eren il·lusions que m’ajudaven a viure. A un moment vaig dir-me que si arriba al moment cal encarar-ho i s’ha acabat. Aquesta va ser la meva conclusió final.

  • Vas fer un repas de la teva vida mentre estaves amb els condemnats a mort?

No, no, no, sols tenia 21 anys. Avui dia pensaria d’una altre manera. Amb mi estava en Manolo Sabaté i en Saturnino Culebras, el cap del grup, anomenat «los primos», i que tenia sols 7 anys més que nosaltres. A ells els van afusellar. A mi em van commutar la pena de mort per 30 anys de presó. En Saturnino ja pensava com un home adult, més centrat. En Manolo, el van matar per ser germà del Quico i el Pep Sabaté. En Manolo i jo fèiem les coses sense pensar gaire. Per exemple, estàvem en cel·les contigües, i vam planejar d’escapar-nos pel vàter, de mirar si hi havia alguna sortida. En Manolo va arrencar tot el vàter i el van castigar. Tenia molts pebrots. Desprès ens comunicaven a traves de la missa els diumenges. I vam fer un pacte que si ens executaven demanaríem un plat d’arròs amb llet. Ell abans d’afusellar-lo, va complir el pacte i va demanar un plat d’arròs amb llet. En Manolo va sorprendre a tot déu. Ho van considerar com un a acció coratjosa i un desafiament. En els moments que els condemnats es desmunten, en la capella, ell es menjava un plat d’arròs amb llet. Fou una acció de molt de coratge. Va demostrar que tenia pebrots i no tenia por. Va fer honor del nom Sabaté.

  • Va morir complint el vostre pacte

A mi em va impressionar molt. La prova que encara en parlo. Jo guardo d’en Manolo Sabaté un record inoblidable.

  • Joan, tu vas estar a la presó 20 anys. En sortir, escrius, vas passar un temps a la deriva, una època autodestructiva, amb fortes dificultats a adaptar-te a la vida «en llibertat»

Sí. Jo vaig sortir en un món que desconeixia completament. Vaig entrar als 21 anys i en vaig sortir als 41. Al principi no me n’adonava. A Madrid vaig entrar en contacte amb companys que havia conegut a la presó. Vaig conèixer a l’Angel Rojo, alies de Melchor Rodríguez, que es va portar bé amb mi. De Madrid vaig anar a Barcelona i em va entrar com un buit. No tocava de peus a terra. Anava desconcentrat. Els cotxes em pitaven, passava els semàfors en vermell. No sabien dels meus problemes. Ho passava malament. Un company em va fer entrar en una editorial. Tenia un complex gran d’inferioritat i de relacionar-me amb els altres. No em trobava bé enlloc. Ni en el treball, ni a casa. Sentia que em miraven de reüll. Sols em trobava bé amb els companys que havien fet llargues penes de presó. Ens compreníem. Els companys del carrer intentaven ajudar-me però no hi havia res a fer. No comprenien el problema.

  • Quin era el problema?

Integrar-se. Era impossible integrar-me. Eren molts anys de presó. I no m’integrava en cap aspecte, ni en el treball. Estava desplaçat completament. Desprès de la mort de la meva mare, me’n vaig anar a França. La policia a via Laietana em citava. M’amenaçaven, m’insultaven. Era insuportable. Vaig decidir anar a França. El Josep Ester de Berga, un amic de Massana, que treballava a l’ Office français de protection des réfugiés et apatrides (OFPRA) va fer-me les gestions per aconseguir-me l’estatut de refugiat polític. I vaig seguir a la deriva uns anys fins que vaig conèixer la meva dona i va néixer el nostre fill. Desprès em vaig estabilitzar i vaig fer una vida normal. Foren 4 anys d’infern.

  • L’any passat a Barcelona vas protagonitzar una acció exigint el reconeixement polític, moral, jurídic i econòmic dels pocs maquis que quedeu davant la seu del Memorial Democràtic. Com està el tema?

Jo vaig escriure una carta al president de la Generalitat que en aquell moment era en Montilla, sol·licitant-li que reconeixes als maquis, ja que a Madrid no els reconeixien de manera oficial. Se’m va ocórrer que, com a català, jo i altres maquis catalans fóssim reconeguts per la Generalitat. Vaig escriure al Montilla dient que prengués alguna decisió i possibilités una obertura i una reparació als maquis, al dret a ser reconeguts al menys per la Generalitat. Després de sis mesos va contestar la Bono, la responsable del «Memorial democràtic» que no podien fer res, que no depenia d’ells, que la culpa era de Madrid. O sigui, que no tenien en compte allò que jo els havia escrit. No contestaven en allò que demanàvem. Aleshores nosaltres a traves del Pep Cara i la local de Berga vam fer una carta oberta proposant una acció i adhesions de suport al reconeixement dels maquis. Moltes persones i organitzacions es van adherir. En Pep em va organitzar xerrades i ja em veus als vuitanta anys fent de conferenciant. Com que no havia fet mai, m’ho vaig aprendre de memòria allò que havia de dir.

  • Com et va anar?

Bastant bé. Però no sóc jo qui ha de jutjar. Alguns em feien preguntes i es creava debat. Vam viatjar a les quatre províncies i vaig respondre a alguns periodistes. Vam acabar en una concentració al Memorial democràtic. On la Maria Jesús Bono i en Caminal ens van prometre i prometre. Van parlar de fer un homenatge, xerrades informatives, intermediaris amb Madrid, amb la Generalitat. Paraules buides. Seguim sent els oblidats de la lluita contra la dictadura franquista. En Pep Cara em va fer una entrevista i li deia que havia fet totes aquestes gestions no per treure’n, res de material, ja que no hi crec, sinó sobretot perquè estava moralment obligat a fer i denunciar la discriminació dels maquis, de la part del Tripartit. Sols sabien acusar a Madrid de ser els responsables.

  • Vas estar amb els de la FAI?

Jo sóc de la FAI, sense estar apuntat. Però ho soc. No he tingut carnet ni res, però sempre m’han considerat de la FAI.

  • Ara té molt mala reputació a la premsa dels burgesos

Sempre l’ha tinguda. És el rol de l’enemic, desinformar i fer-nos passar per dolents, per terroristes.

  • Què en penses de les divisions actual dins l’anarcosindicalisme?

Sempre hi ha hagut divisions. Els anarquistes ens organitzem amb grups d’afinitat que a vegades han resultat escissions. A la presó hi havia una CNT forta i ben preparada, més de vuit-cents afiliats. També hi havia les divisions històriques de la CNT: hi havia l’escissió de Marcos Nadal (uns 20), un valencià condemnat a mort; el grup de Sigfrido Català, que nosaltres els dèiem els trentistes i la majoria, estàvem a la CNT, l’oficial. A fora es van ajuntar, i aleshores a la presó també ens vam ajuntar. Però va durar poc. En Marcos Nadal continuava fent de les seves, enviant informació pel seu compte, i el van expulsar. Jo vull que la unitat arribi, però la meva voluntat i la realitat són coses diferents. Hi havia també els pieles rojas, els joves llibertaris, els més radicals, que tenien més empenta, i anaven més endavant. De fet és el deure de la joventut, anar pel davant.

  • Com el veus el sindicalisme avui?

Els sindicats avui són nuls, els han destruït, han perdut la seva essència. Els treballadors acomodats. Els sindicats fan falta i prendrien un altre aire si els que treballen ho portessin, fossin autogestionats.

  • Un company per entrevistar?

Àngel Fernàndez o Manolo Fornés

* Versió ampliada de l’entrevista publicada al núm. 132 de la revista "Catalunya-Papers". Entrevista realitzada per Txema Bofill amb la col·laboració de Pep Cara.