-Per una organització llibertària i global.
Article d’opinió de Carlos Taibo.
-Rafael Cid: De llibertaris i afins. Carta oberta a Carlos Taibo.
-Entrevista a Nidal Tahrir de Bandera Negra, grup anarquista d'Egipte.
-Entrevista a Rafael Uzcátegui, militant llibertari de Veneçuela: "Tot lideratge carismàtic té data de caducitat."
Per una organització llibertària i global.Article d’opinió de Carlos Taibo
1. Els activistes llibertaris tenen avui dia una presència real però discreta. Es manifesta a través d’instàncies vàries com és el cas de grups d’afinitat, ateneus, sindicats i moviments socials de molt divers tipus. Sembla evident que semblant dispersió, que no deixa de tenir els seus avantatges, desdibuixa una mica la presència pública de les idees i de les pràctiques corresponents.
2. Un món a part és el sindical, on es fan valer diverses organitzacions de caràcter anarcosindicalista. Encara que, de nou, exhibeixen virtuts innegables, arrosseguen com poc dos problemes. Si el primer és el fet, palpable, que el discurs sindical, per si sol, té un abast tan respectable com limitat -pot afirmar-se que un sindicat és tant més interessant i atractiu com més gran voluntat mostra de trencar les fronteres del sindicalisme i obrir-se a altres mons-, el segon ens parla de com la divisió i la confrontació marquen molt sovint la relació entre les diferents forces anarcosindicalistes. Això és així per molt que sembli cert que les tensions són avui més limitades que antany.
3. Sobren les raons per a afirmar que la percepció llibertària del món, i les pràctiques consegüents, atreu a més gent del que una primera lectura pot suggerir. En ella es donen cita per igual una visió similar dels grans problemes i una crítica comuna de l’ordre que patim.
4. Per si poc fos tot l’anterior, cal invocar, també, la influència saludable que exerceix l’existència, orgullosa, d’una poderosa tradició compartida, i això per molt que en ocasions sigui encarada amb una nostàlgia inhabilitadora.
- L’àmbit
5. Una organització llibertària de caràcter global ha de tenir per força un caràcter confederal, això és, ha d’atorgar una plena capacitat de decisió autònoma, sense limitacions, a les unitats que la integrin. Sembla obvi, tanmateix, que la incorporació a una organització de semblant naturalesa reclama l’acceptació prèvia d’un mínim de regles del joc i d’una base comuna de pensament i d’acció.
6. Aquesta confederació bé podria tenir en origen un caràcter ibèric -a manera del que va voler ser, sense èxit, la FAI vuitanta anys enrere-, de necessària ampliació a altres àmbits geogràfics més amplis, com és el cas, clar, de l’europeu -no cal confondre aquest amb el propi de la Unió Europea- i del planetari.
- El moment
7. L’organització en qüestió cobraria cos en un moment indeleblement marcat per la crisi sense fons d’un capitalisme cada vegada més corroït, incapaç de satisfer eficientment els seus propis objectius i obstinat en una lluita desesperada per treure endavant les seves mecàniques naturals d’explotació, exclusió i agressió contra el mitjà natural.
8. Però aquesta organització naixeria, també, de la mà d’una crítica urgent del que han suposat al llarg de l’últim segle dues fórmules de socialisme d’Estat: la socialdemocràcia, en el millor dels casos obstinada a gestionar de manera civilitzada el capitalisme, i el leninisme, imbuït de la certesa de disposar d’una ciència social que ha de ser administrada per una avantguarda clarament separada. L’una i l’altra han estat incapaces de transcendir l’univers històric i social del capitalisme, de la mateixa sort que l’una i l’altra -a través de les urnes o a través de la presa violenta del poder- han generat societats llastrades per l’explotació, la jerarquia, les exclusions i les agressions contra el medi.
9. És fàcil identificar, des de bastant temps enrere, l’auge de moviments de clara inspiració llibertària, conscients de la necessitat imperiosa de defensar la democràcia de base i de lluitar contra tota forma de jerarquia i separacions. En el cas d’aquestes instàncies, i en particular en el de molts dels que en el seu moment descrivim com nous moviments socials, poc importa l’autodefinició com llibertaris: major relleu correspon a les seves pràctiques històriques i a la seva consciència d’estar configurant nous subjectes.
10. A tot l’anterior se suma, com un estímul més, la reiterada afirmació, formulada des dels sistemes que patim, que l’anarquisme, en particular, i el sens fi de fórmules que es reclamen de l’autonomia, en general, configuren ideologies i moviments morts, acompanyada de tramades estratègies de repressió. Aquesta insistència és tant més cridanera quant que coincideix en la seva expressió amb la ja esmentada i imparable corrosió del capitalisme realment existent.
- La proposta ideològica
11. A l’hora de descriure les tasques a les quals estem convocats cal atorgar prioritat al terme llibertari, que remet a una realitat més vivencial i espontània, que al terme anarquista, més vinculat amb una presa de posició ideològico-doctrinal. Entengui’s bé: no es tracta de negar de cap manera la venturosa arrel anarquista de moltes de les nostres actuacions. Es tracta d’esquivar qualsevol plantejament que vinculi aquestes amb un dogma prèviament establert que determina la puresa i lucidesa dels uns i la impuresa i alienació dels altres. Sembla que l’adjectiu llibertari defineix de manera raonable a gents que comparteixen, vivencialment, principis i valors saludablement defensables.
12. L’organització en qüestió no pot ser sectària i excloent en el terreny ideològic. Però tampoc pot ser-ho pel que fa als projectes d’acció. Això significa que en el seu interior han de cabre gents molt diverses -des de insurreccionalistes fins a pedagogs ultrapacifistes- cridades a aportar experiències i maneres de fer també diferents.
13. En aquesta organització han de donar-se cita, naturalment, activistes que treballen en els sindicats i en els moviments socials del més divers caire. De cap manera es tractarà, no obstant això, de controlar, des d’aquella, els uns i els altres. Totes les experiències del passat que han acabat per dibuixar avantguardes que s’autoatribuïen la direcció dels moviments de base han conduït a formidables desenganys. El respecte per l’autonomia de sindicats i moviments haurà de ser, llavors, ple.
14. A to amb una tradició de forta arrel llibertària, comesa essencial d’aquesta organització serà promoure la construcció d’un món nou des de la base i des de ja. No cal esperar a eventuals canvis institucionals ni a una indefensable presa del poder per a començar a crear espais autònoms i autogestionats. Això és, al cap, el que li atorga un perfil diferenciat a una alternativa llibertària.
15. Sembla obvi que una part significativa de l’esforç de la nova organització haurà de consistir a perfilar mitjans de comunicació nous i descentralitzats, i a encoratjar, en paral·lel, el desplegament de fórmules de pedagogia llibertària.
16. L’organització s’assentarà en la no delegació de les capacitats de decisió i, allí on aquesta no sigui possible, en un control estricte i permanent, des de la base, sobre l’acció dels beneficiaris d’una eventual delegació de capacitats. En tal sentit, mancarà de dirigents, d’alliberats i de professionals de la política. Com vulgui que, amb tota evidència, no estem parlant d’un partit polític, l’organització que ens ocupa de cap manera concorrerà a unes eventuals eleccions. La seva visió estratègica s’allunyarà, d’altra banda, de l’acció a curt plaç de sempre vinculada amb la lògica electoral.
17. El programa mínim de l’organització llibertària seguirà sent l’abolició del treball assalariat i de la mercaderia. Semblant abolició haurà de verificar-se en estreta associació amb una defensa total dels drets dels pobles el Sud i dels de les generacions esdevenidores. En aquesta dimensió, l’organització —que assumirà una contestació del capitalisme des de la lluita antipatriarcal, l’autogestió i els principis de l’ecologisme radical— es proposarà contestar la doble dimensió d’explotació sobre els éssers humans i sobre el mitjà natural que caracteritza al capitalisme realment existent.
De llibertaris i afins.Benvolgut Carlos, una vegada més les teves valuoses aportacions obren camins a l’esperança. La lucidesa, coherència i rigor que es desprenen dels teus llibres i articles constitueixen des de fa molt temps una de les escasses referències intel.lectuals i ètiques que mobilitzen a la reflexió i a l’acció transformadora per aquest món millor que ambicionem, més lliure, més just, més pròsper i més compromès amb el respecte a la nostra morada vital.
I sé que com jo opinen moltes altres persones senzilles i anònimes que cada dia donen abnegadament el millor de si mateixes per obrir respiradors en aquest erm polític que ens vol reutilitzar. Aquestes opinions en consciència, convocant a la crítica responsable i insubmisa constitueixen un planter convivencial que en la seva pròpia dinàmica dissenya les senyals d’identitat de l’autoinstitució de la societat per la societat mateixa.
Per això, lal teva argumentada proposta “Per una organització llibertària global” mereix ser considerada amb la màxima atenció i concedir-la el recorregut que es mereix. Estàs parlant, ni més ni menys, que de planificar un escenari d’arrel llibertària en la saga-llegat, encara que sigui per empatia, del que ha significat aquest moviment històric, com a alternativa global al sistema d’explotació i dominació que corona el neocapitalisme depredador . El que, sense ànim excloent respecte a altres projectes amb similar objectiu, suposa l’afirmació del llibertari com llevat conjuntiva d’aquesta nova solidaritat internacional que necessitem urgentment per rebatre per complet el bàrbar discurs hegemònic.
I això diu molt de la generositat de la teva exposició i al mateix temps suposa una exigència d’alta volada per als que, a empentes i rodolons, venim d’aquesta obstinada i sempre precària militància. Com vaig tenir ocasió de comentar-te fa unes setmanes a Madrid, en coincidir en una manifestació contra el "pensionàs", “t’ho compro tot”. Fa dècades que tinc la convicció personal que el llibertari és del poc vigent avui en dia com a resposta eficaç a les inajornables demandes socials. I això per les seves pròpies virtuts, i perquè les debilitats i declinacions dels que actuen des de diferents àmbits del socialisme autoritari han arruïnat qualsevol estratègia que s’emmarqui en clau de rebutjar in nuce la fossilització de la sobirania individual i social.
Crec que ja hauríem d’estar de tornada i escarmentats de banderes de conveniència que pretenen aglutinar la contestació al panòptic vigent des ambigües posicions de centralisme paternalista, intermediació fagociten-te, fidelitat acrítica, elitització política, dirigentisme social o absentisme ètic. El federalisme enfront del bast estatisme, l’acció directa davant de la subordinació intervinguda, l’exemplaritat personal respecte al ventriloquisme social, el suport mutu en comptes de la competitivitat, el feminisme integrador, l’austeritat i el respecte del medi natural han estat valors consubstancials de la proposta antiautoritària en totes les seves expressions. D’aquí la seva favorable posicionament quan altres models són engolits per un sistema que s’ha convertit en una espècie de ogre filantròpic per a una part anestesiada de la societat.
Però vull referir-me a alguns aspectes del teu escrit que poden suscitar un cert debat en la complicitat, al marge d’aquesta temptació de “ nostàlgia inhabilitadora” per part de l’anarcosindicalisme èpic que denúncies en l’escrit, a la qual faré referència en un altre lloc. Un text dens del qual considero especialment oportunes les alertes sobre el curtplacisme com llast de la professionalització de la política i la crida a la conformació d’una vigorosa cultura llibertària com antídot davant els estereotips alienants que vomiten els mitjans de comunicació, que ajudi amb el seu desplegament a “promoure la construcció d’un món nou des de la base i des de ja” . Amb aquest ànim, deixa que em refereixi al tema del treball assalariat com un factor declinant clau en els esquemes de resistència davant el desordre regnant, i al seu necessària abolició com avanç civilitzatori.
La centralitat del treball en la vida de les persones és una qüestió vital, que defineix la situació, el nostre estar en el món. D’una banda, no podem demanar que la gent quedi al marge del treball, ho necessita com a suport. De fet, alguns dels conflictes socials més notoris tenen a veure amb la recerca, obtenció o acaparament del treball assalariat. La crisi econòmica i financera que ha deixat a l’atur a milions de treballadors en occident, no ha despertat moviments de rebuig importants en el món sindical perquè la dialèctica originada s’ha limitat a buscar consensos amb els causants de la crisi i els poders públics, en el sobreentès d’assegurar l’ocupació als sectors que encara l’usufructuan, encara a canvi d’empobrir la seva tarifació i drets annexos en el futur. I d’altra banda, hem de constatar que les revoltes populars registrades en alguns països emergents (Tunísia, Egipte, etc.) vénen determinades per la pressió de les seves poblacions per optar al club del primer món, amb els seus atributs i miratges de llibertats, drets humans , eleccions lliures i progrés material. Una cosa semblant, no igual, passa al Brasil i Xina, dos exemples d’Estats-balena decantats cap paràmetres de benestar social quantitatiu on aquells vells valors que buscaven fer de l’home la mesura de totes les coses han perdut empremta.
No obstant això, en els anomenats països desenvolupats la centralitat de l’homo faber, que és a la seva manera la d’un individu social i comunicacional, està migrant al món del consum, apuntant cap a un homo economicus que identifica a l’individu aïllat i abstret. Tots els homes i dones són consumidors, però no tots els homes ni totes les dones són treballadors. El sistema no necessita el treball de tots, però sí del consum de tots. I aquesta realitat creixent colonitza la consciència d’homes i dones. El treball ha deixat de ser per a molts un mitjà racional de vida (vida vivible que està en una altra part) per convertir-se en una baula frenètica de la cadena de consum. No es treballa per després, al marge del treball, poder viure, desenvolupar valors que ens gratifiquin com a persones en societat.
El zoon politikon, l’animal polític, l’ésser social, està solapat perquè el consum com centralitat parasita l’home, buidant-li de sociabilitat i bondat. L’exigència de la plena ocupació era la coordenada natural d’una societat que buscava en l’activitat laboral dels recursos per a una vida digna. No es concebia, doncs, una economia amb atur estructural, perquè suposava no només una injustícia sinó a més un malbaratament. Però amb el desenvolupament tecnològic, la desocupació i el treball bricolatge estan en la lògica productiva i els ha assimilat com una cosa normal per la gent que és la seva carn de canó. S’accepta l’exclusió social d’una part de la població perquè la centralitat vital rau en el consum.
Sovint he pensat que aquesta variable orbital va ser un dels motius del "suïcidi" del Bloc de l’Est. Sens dubte es tracta d’un tema molt complex i del que encara ens falten claus per interpretar-lo correctament. Però sembla evident que el sistema de socialisme d’Estat es va esfondrar com un castell de cartes perquè les seves societats internes ho van permetre. Ningú va lluitar per conservar-lo. Enfront de la garantia de treball per a tots (el quin tipus de treball era una altra cosa) i serveis públics fonamentals assegurats (menjar, sanitat, educació, etc.) Que aquell model oferia, amb més o menys encert, les seves poblacions van considerar més atractiva la proposta de l’adversari, el format de capitalisme d’Estat, desigual i limitada, però teòricament capaç de saciar les aspiracions materials (o artificials) de qualsevol individu estadístic. Al marge de les evidents mancances en drets i llibertats del aquest front a l’Oest, és clar. Perquè mentre en el bloc de l’Est la disciplina casernària era una condició de supervivència, a l’Oest la llibertat de mercat, els diners fetitxe com a mesura de totes les coses (el seu valor de canvi), s’erigia com a aposta necessària per escenificar una certa cultura de societat civil. Sempre es va parlar de la tasca corrosiva que les emissions de televisió, captades per satèl lit, van tenir a l’hora de hipnotitzar consumísticament als ciutadans de l’Est. Un fenomen de similars característiques, encara que de diferent calat i signe, al que va passar a Tunísia i Egipte amb les filtracions d’Wikileaks.
Però la pròpia naturalesa del treball, inserit en totes les doctrines econòmiques que en el món han estat, i la seva evolució competitiva, apareix com a element coadjuvant en el desenfocament que analitzem. Aquell treballador exemplar, virtuós, complidor amb les seves obligacions però exigent pel que fa als seus drets, que es convertia en referència per als seus companys i creava un irresoluble conflicte polític a l’ocupador, agafat entre el desig de posar sordina a les seves reivindicacions i la falta de legitimitat per reprovar pel seu saber fer, típic del proletariat cenetista, ha passat a la història. Avui el treball que generalment es realitza té una discutible funció social, quan no forma part directament de l’entramat venal de la dominació.
No m’estic referint només a la quantitat d’artefactes, andròmines o productes inútils o clonats d’obsolescència programada que inunden el mercat, desviant recursos que havien de servir per satisfer autèntiques necessitats o de dirigir cap a investigacions que redunden en la millora general de la vida humana. Avui en dia, oficis, ocupacions i professions de les denominades liberals, com periodisme, professor, advocat, metge, etc., en bastants ocasions ajuden a justificar, perpetuar o legitimar l’statu quo afirmant una mística de sotmesos. Un ensenyament enfocat a tenir d’eines humanes a l’aparell productiu (la famosa flexiseguretat), uns mitjans de comunicació que reprodueixen les categories dominants i deslegitimen els valors alternatius; juristes que atenen les demandes de la norma legal per sobre de la justícia i sanitaris enfeudats a les indústries clínic-farmacèutiques, conformen ja un panorama d’obligada referència.
Això justifica de sobres la incorporació del model decreixentista en les activitats dels moviments socials anticapitalistes, però no desmenteix la pertinència d’indagar quin tipus d’acció sindical es requereix per a "redimir" (perdó pel mot) a un proletariat que sembla ignorar la seva estèril condició i sovint fins i tot admet la seva integració en l’statu quo com una cosa desitjable i convenient. D’aquí la necessitat d’encarar organitzacions xarxa que s’adaptin al terreny del realment existent, però que al mateix temps tinguin la versatilitat d’establir dinàmiques llibertàries que insereixin en la seva pràctica diària el món que pregonem. El que abans de la seva demonització es coneixia com "propaganda pel fet ".
Porto aquí a col.locació la molt interessant reflexió que en coordenades pròximes a la proposta constituent “Per una organització llibertària global” ha realitzat el també professor Tomás Ibáñez en la conferència que, com a colofó als actes 100 anys d’anarcosindicalisme 1910-2010, organitzats per CGT, va pronunciar a Barcelona el 17 de desembre passat sota el títol “Apunts sobre el pensament anarcosindicalista”. Sosté en primer lloc Ibáñez que la potencialitat de l’anarcosindicalisme radica en la seva diversitat genealògica.
“Al meu entendre, hi ha una característica fonamental de l’anarcosindicalisme, hi ha una constant que va a través de tot el seu ser, i aquesta no és sinó el seu naturalesa mestissa, la seva heterogeneïtat constitutiva, la seva formació a través de múltiples hibridacions. En efecte, l’anarcosindicalisme i el seu pensament se situen de ple sota el signe de la hibridació. Va ser potser aquest mestissatge congènit qual li va injectar el seu inqüestionable vigor, preservar-de la fragilitat que sol acompanyar gairebé sempre la puresa”.
D’aquest pecat original seu, d’aquesta anomalia, trauria forces ho llibertari, perquè com a pensament-acció que és, en opinió d’Ibáñez, sap adaptar-se als canvis del seu entorn, modulant respostes, sense per això mutar la seva naturalesa germinal sinó, abans al contrari, recreant, reinventant.
“Va ser el producte d’una hibridació entre la reflexió i la lluita, va ser el seu punt d’unió, el seu entroncament, tan distant de la mera especulació com de la pràctica cega. Això significa, d’una banda, que es tracta d’un pensament que és intrínsecament evolutiu, ja que es constitueix, permanentment, en el si d’unes condicions socials que són, elles mateixes, canviants. Canviants per la pròpia capacitat evolutiva interna que ha demostrat tenir el capitalisme, mal que ens pesi, i també pels canvis que les lluites obreres imposen al capitalisme. D’altra banda, com les lluites de les que pren les seves senyes d’identitat el pensament anarcosindicalista són, és clar, lluites col.lectives, això significa que es tracta també d’un pensament que és col.lectiu en la seva pròpia naturalesa. Un pensament que s’elabora en comú, des de baix, i que pren bona part dels seus elements constitutius a partir dels debats en les assemblees dels sindicats.”
Després, per ser el llibertari una expressió del col.lectiu-social, que justifica la seva mala salut de ferro, el seu permanent reenganxament, conclou Tomás Ibáñez en una longitud d’ona propera a les inquietuds de Carlos Taibo, la seva sostenibilitat caldrà buscar-la en aquesta capacitat innata de ser el fidel reflex d’una causa sense erigir-se mai en causa que prefiguri un supòsit.
“Noves lligams, materials i mentals, construïdes per la societat del consum i de la comunicació, penetració de la lògica del mercat en tots els secrets de la vida, fragmentació i dispersió de les unitats de producció, enorme heterogeneïtat de les situacions laborals, precarització de l’existència laboral i de l’existència a seques, dispositius d’individualització que trenquen el sentit del comú i que dissolen la idea mateixa del col.lectiu. (…) No és aquest el moment per esmicolar les coordenades de la societat contemporània, però és obvi que aquestes noves coordenades exigeixen que es renovin profundament les formes i els continguts de l’acció i del pensament anarcosindicalista (…). Caldrà pensar, per exemple, si no seria possible idear una nova estructura on, el sindical i el social puguin fondre’s en una mateixa entitat orgànica.”
Tenim davant nostre dos meditacions convergents pel que fa a la probitat del llibertari i de la seva indispensable obertura a tots els enunciats de la contestació al capital. Es tracta d’aportacions molt notables, tant per la diferent filiació ideològica dels seus autors (un àcrata de tota la vida, Tomàs Ibáñez, i un veterà dels moviments socials, Carlos Taibo), que no obstant això no són discursos totalment inèdits. Bona part del que proposen Taibo i Ibáñez, cadascú amb el seu propi codi, es troba també en la formulació que un anarcosindicalista per lliure com l’historiador César M. Lorenzo formular en la ponència oferta a l’Ateneu de Madrid, el gener de 2010, dins de les jornades d’obertura de celebració del centenari de l’anarcosindicalisme. En síntesi, el fill de l’últim secretari general de la CNT durant la guerra va venir a recolzar la seva fesomia mestissa com un potencial de futur, si la renovació ideològica, que ell presumia a la CGT, es completava holísticament sense somnis paralitzants.
Perquè el món ha canviat però no ha canviat de base. La internacionalització dels moviments de capital i la transversalitat dels seus mercats, això que han anomenat globalització per dotar-lo d’un enunciat placebo, trasllada avui exigències derivades als moviments de transformació social. Moviments i organitzacions que, sense deixar de ser oriünds de cada territori on sorgeix la problemàtica, quan ho permet la seva dimensió a escala han de transcendir a altres àrees per compartir la pedagogia dels mecanismes de lluita i resistència experimentats. Aquesta demanda de bipolaritat centre-perifèria, perifèria-centre, necessita dotar-se d’un caràcter inclusiu que vertebri totes les aliances possibles al mapa de la contestació al paradigma dominant, que per ser global i hegemònic irradia no només al locus principal sinó, en la seva pròpia dimensió, a altres societats distants però no diferents. La mortífera degradació del medi ambient, la lluita contra la xenofòbia, la recerca d’una cultura de la pau i la refutació de l’atur estructural són afanys comuns a amplis sectors de població de països desenvolupats i emergents, com han posat en evidència les revoltes populars de Tunísia i Egipte, règims-rusc que, no per casualitat, estaven liderats per partits polítics pertanyents a la Internacional Socialista, convertida avui en l’arma secreta del neoliberalisme.
Possiblement el debat més urgent en el primer terç del segle XXI sigui la definició del tipus d’espai públic en què puguin expressar-se aquestes lluites socials. I aquí encara hi ha diferències que cal tenir en compte. En l’anomenat primer món, la cultura de consum i la mediatització institucional, s’han esborrat o estan en procés de fer-ho, baluards clàssics de resistència com era la comunitat del pensament, amb la universitat i els mitjans de comunicació al capdavant, com a motor de ignició de la protesta, de manera que es limita en gran mesura l’ona expansiva de la subversió. I no només això, ambdues institucions caminen a passos de gegant en direcció oposada, i competeixen per constituir-se en focus de legitimitat de les contrareformes en curs. Actius socials d’abans que avui són més fàbriques de consensos i franquícies del poder que planters de l’agitació.
Es tracta d’un procés sincopat que s’acumula a la ja molt arrelada "verticalització" dels centres de treball, en un altre temps autèntics laboratoris de confrontació al sistema. Aquesta regressió, que es retroalimenta amb l’efecte dissolvent que el consum provoca en el moll individual, representa una derrota històrica per a la causa de la justícia social, les conseqüències de la qual no convé passar per alt. Tot el que hagi tingut experiència duradora en un col.lectiu empresarial o fabril, té una idea aproximada del que ha suposat aquest dèficit de solidaritat. L’aïllament en el treball, la concessió d’àrees de peatge per a la lògica empresarial (ERO’s, productivitat unilateral, limitació sobre l’acció sindical, etc.), Són la mare de totes les cessions i acataments. La manca d’una democràcia industrial efectiva en l’àmbit productiu juntament amb l’operativa obsessivament economicista dels sindicats "representatius" redunda en encebar la impertinència de l’esperit crític i solidari del treballador.
Aquesta pèrdua també està exemplificada en el desplaçament de la titularitat (reglat) de l’oposició al sistema des de l’òrbita laboral-productiva a la institucional-política, que se supedita així a les sinergies dels poders fàctics. Per aquest motiu es poden convocar festives manifestacions contra la guerra de l’Iraq amb èxit garantit per l’afluència de gent i agents socials (partits, sindicats, organitzacions socials, etc.), però gairebé sense solució de continuïtat fracassin rotundament convocatòries ciutadanes d’aturades i vagues per protegir l’Estat de Benestar, la devastació del qual programen els governs mitjançant involucions que contingents les conquestes socials.
Tot això ens porta a repensar la necessitat de nova paidea revolucionària i democràtica amb capacitat de conscienciar a treballadors i ciutadans en favor d’una societat d’àmplia base. Seria un error de percepció acceptar que l’imaginari social de les grans urbs, el seu cosmopolitisme llaminadura i el arrogant individualisme dels sectors més visibles, tenen la seva rèplica inevitable en el món rural. No hi ha tal sucursalisme irremeiable, sinó un terreny en guaret. Competència dels moviments socials, als activistes llibertaris i als sindicats alternatius tornar gropes a la perifèria-rebost, traslladar els seus missatges i propostes a camp obert i intentar crear en aquest anell excèntric i sovint marginal les condicions d’assumpció d’una realitat que facin possible la fallida de la resignació ambient.
Sense descartar, segons siguin les condicions existents i sempre que no impliqui cap professionalització política, la insurgència d’una democràcia de proximitat, auto-democràcia, d’acció directa i autogovern, que permeti embridar els principis amb les demandes contingents d’aquesta població. I això per mor del "principi de subsidiarietat" integral, que exigeix que totes les decisions es prenguin al nivell més pròxim a la gent, establint una ruptura identitària amb la "política realment existent". Perquè urgeix refutar en la pràctica la rutina dominant, caracteritzada per una concentració política, econòmica i mediàtica que legitima en una elit l’apropiació i gestió dels recursos socials mitjançant l’eina-artefacte de l’Estat, maniobra pròpia de la "manumissió representativa" de l’àmbit privat pre-polític. En aquest sentit, avaluo amb Takis Fotopoulos (Cap a una democràcia inclusiva) l’oportunitat d’explorar les possibilitats polítiques del municipalisme confederal “perquè dóna la possibilitat de canviar la societat des de baix, que és l’única estratègia democràtica, en contrast amb els mètodes estatistes que intenten canviar la societat des de dalt”. Això significa incentivar un plantejament "no delegatiu" i per tant "antiparlamentari", pensant des dels marges nodals, superador de les evidents limitacions de l’específica acció sindical, fins i tot de la anarcosindicalista.
La tasca de l’heroi que competeix avui al moviment llibertari global és identificar el subjecte polític de la gran transformació i definir l’espai públic on pugui arrelar, créixer i multiplicar-se. En una paraula, es tracta de recuperar la pròpia experiència humana que l’alienació capitalista ens usurpa, per des del reconeixement d’una mateixa cohesió ètica centrifugar la subversió que configuri el solar vital on brolli la veritable democràcia.
Amb el desig que altres veus se sumin a aquesta reflexió aportant els seus punts de vista, criteris i propostes. Per una organització llibertària global! Anem per feina.
Rafael Cid
Entrevista a Nidal Tahrir, anarquista egipci. Editada el 4 de febrer per anarkismo.net i traduïda al castellà per Jose Antonio Gutiérrez.
La major dificultat per als revolucionaris egipcis és la caiguda de les comunicacions. Els revolucionaris occidentals han de pressionar els seus governs per evitar que el règim egipci continuï amb això. Això és per ara, però ningú sap el que passarà a llarg termini. Si aquesta revolució és reeixida, llavors, els revolucionaris occidentals han de solidaritzar-se amb els seus camarades egipcis en contra de les agressions que podem esperar dels EUA i d’Israel. Si la revolució no té èxit, llavors tots els revolucionaris egipcis seran massacrats.
- Em pots dir el teu nom i de quin moviment provens?
Sóc Nidal Tahrir, de Bandera Negra, un petit grup d’anarco-comunistes d’Egipte.
- El món està mirant el que passa a Egipte, i fins i tot movent-se en solidaritat. No obstant això, a causa dels talls d’internet, és difícil de trobar informació. Em pots explicar el que ha passat des de la setmana passada a Egipte? Què et sembla, des de la teva perspectiva?
La situació a Egipte és crucial just ara. Comença amb una invitació al “dia de ràbia” contra el règim de Mubarak el 25 de gener. Ningú esperava aquesta invitació a “un dia de ràbia” d’un grup tan divers, d’una pàgina del facebook, no molt organitzada anomenada “Tots som Khalid Said”. Khalid Said és un jove egipci que va ser assassinat per la policia de Mubarak a Alexandria el passat estiu. Va ser aquell dimarts quan va començar tot. Va ser l’espurna de tot l’incendi, i el dimarts van tenir lloc grans manifestacions en totes les ciutats egípcies.
El dimecres comença la massacre, comença al tractar d’acabar amb les sentades de la plaça de Tahrir el dimarts a la nit, i van continuar els dies següents, especialment a Suez. Suez té un valor especial en el cor de tots els egipcis. Va ser el centre de la resistència contra els sionistes el 1956 i el 1967. En el mateix districte en el qual van combatre les tropes de Sharon en les guerres egipcio-israelianes, la policia de Mubarak va fer una massacre, matant almenys a 4 persones, amb 100 ferits. Bombes de gas, pilotes de goma, armes de foc, una estranya substància groga tirada des de dalt, potser gas mostaça.
El divendres es va anomenar, el Jumu’ah de ràbia. Jumu’ah és divendres en àrab. És el dia cap de setmana nacional a Egipte, i en molts països islàmics també. És un dia sagrat en l’islam, perquè els grans oradors en aquest dia, anomenats els oradors del Jumu’ah, van planejar manifestacions després de les oracions, al migdia. La policia va intentar evitar les marxes amb tot el seu poder i violència. Va haver-hi molts enfrontaments al Caire (en el centre, a Mattareyah (est del Caire)), i en tot Egipte, especialment a Suez, Alexandria, Mahalla (en el delta, un dels centres de classe treballadora), des del migdia a la posta del sol la gent anava al Caire cap al centre, a asseure’s en la plaça Tahrir fins que caigués el règim de Mubarak, cantant un lema “el poble demana la dimissió del règim”.
A la posada de sol, a les 5 de la tarda, Mubarak va declarar el toc de queda i va treure a l’exèrcit als carrers egipcis. Aquest toc de queda seguit per una fugida planificada per la policia, que va deixar escapar als delinqüents i matons anomenats Baltagayyah, i els plans de la policia de deixar escapar als delinqüents de moltes presons egípcies per a espantar al poble a Egipte. Ja ni la policia ni les moltes tropes de l’exèrcit podien controlar el carrer. S’espantava al poble, amb notícies en tots els canals de TV d’Egipte, ràdios, periòdics que parlaven de “luddites”, de lladres disparant a la gent… la gent llavors va organitzar “comitès populars” per a assegurar cada carrer. Li venia bé al règim espantar a la gent amb la inestabilitat en el país, però també era un punt des del qual es podia començar a construir consells obrers.
- El dimecres 2 de febrer va haver-hi enfrontaments entre la gent pro i anti-Mubarak. És correcte descriure’ls així? Qui són els “partidaris de Mubarak”? Com estan afectant aquests enfrontaments les actituds de la classe obrera mitjana egípcia?
És totalment equivocat anoemnar-lo enfrontaments entre grups anti i pro-Mubarak. La manifestació pro-Mubarak es componia de molts Baltagayyah (matons) i policies secretes per a atacar als manifestants de Tahrir. Només va tenir lloc després del discurs de Mubarak del dimecres dia 2, i després del d’Obama també. Personalment crec que Mubarak se sent com un bou sacrificat que intenta llençar la seva sang contra els seus carnissers. Se sent com Nerón, vol cremar Egipte abans de la seva successió, intentant fer que la gent cregui que és sinònim d’estabilitat i seguretat. En aquesta via ha fet realment alguns progressos, s’ha format una aliança nacional sagrada contra els Tahritites (els manifestants de la plaça Tahrir) i la Comuna de Tahrir. Molta gent està dient, especialment les classes mitges, que les manifestacions han d’acabar perquè Egipte ja ha estat incendiat, la fam ha començat i no és del tot cert, és solament una exageració, tota revolució té les seves dificultats i que Mubarak usi la por i el terror per a quedar-se més, personalment dic que fins i tot si els manifestants fossin els responsables d’aquesta situació Mubarak se n’hauria d’anar, hauria de sortir, per la seva incapacitat de tractar amb la situació en aquest moment.
- Què creus que pot passar en les pròximes setmanes? Quant està afectant a la situació la posició presa pel govern dels EUA?
L’obstacle més difícil que els revolucionaris egipcis poden afrontar és el tall de comunicacions. Els revolucionaris d’Occident han de pressionar als seus governs respectius per a evitar que el règim ens faci això. Això ara com ara, però ningú pot dir el que passarà a llarg termini, si la revolució triomfa llavors els revolucionaris d’Occident han de construir solidaritat amb els seus companys egipcis contra l’esperada agressió dels EUA i Israel. Si els revolucionaris fossin derrotats llavors seria una massacre segura per a tots els revolucionaris egipcis.
- Quina ha estat la participació fins a ara dels anarquistes socials allí? Qui són els seus aliats?
L’anarquisme a Egipte no és molt important, podries trobar alguns anarquistes, però no molts encara. Els anarquistes d’Egipte es van unir tant a les protestes com als comitès populars per a defensar els carrers contra els matons. Els anarquistes d’Egipte posen les seves esperances en aquests consells. Els aliats dels anarquistes d’Egipte són els marxistes, per descomptat, tenim en aquest moment el debat ideològic, tota l’esquerra està cridant a la unitat i després no debatent de res. Els anarquistes d’Egipte som part de l’esquerra.
- Quines formes de solidaritat es poden fer entre els revolucionaris d’Egipte i els revolucionaris “d’Occident”? Què es pot fer immediatament i que s’hauria de fer a llarg termini?
Ningú pot saber el que passarà demà o la setmana que ve. Mubarak és un idiota obstinat i els mitjana Egipcis estan fent la major campanya de la seva història per a detenir les protestes. Divendres 4 de Febrer, hi havia convocada una altra manifestació del milió en la plaça Tahrir del Caire, anomenada “Jumu’ah” de salvació. La posició presa pel govern dels Estats Units ens afecta més que la manifestació. Mubarak és un traïdor tal que podria matar al poble sencer, però no li diria que no als seus amos.
- Quins seran les principals tasques una vegada que Mubarak marxi? Hi ha hagut molta planificació d’això a nivell del carrer? Què han proposat els revolucionaris anticapitalistes?
La principal tasca ara, parlant de les peticions del carrer, és una nova constitució i un govern provisional, i després noves eleccions. Hi ha molts plans sobre aquests temes de moltes tendències polítiques, especialment dels Germans Musulmans. Els revolucionaris anticapitalistes no són molts al Caire. Els comunistes, l’esquerra democràtica, els trostskistes estan fent les mateixes peticions de constitució i noves eleccions. Però nosaltres els anarquistes, anti-capitalistes i anti-estat també, intentarem fer que els comitès que s’han format per a protestar i assegurar els carrers siguin més forts, intentant convertir-los en veritables Consells.
- Què li vols dir als revolucionaris de l’estranger?
Benvolguts companys de tot el món, necessitem solidaritat. Una gran campanya de solidaritat i la revolució egípcia triomfarà.
Entrevista extreta de A las Barricadas:
www.alasbarricadas.org/noticias/?q=node/16717
http://www.anarkismo.net/article/18713
Declaració final de les Jornades Anarquistes deSao Paulo
Durant els dies 25 i 26 de gener de 2011, en la ciutat de Sao Paulo (Brasil) es van desenvolupar les Jornades Anarquistes, convocades per la Federació Anarquista d’Uruguai (FAU) i el Fòrum de l’Anarquisme Organitzat del Brasil (FAO).
Aquestes Jornades es justifiquen per a enfortir el desenvolupament de l’anarquisme especifista a Amèrica Llatina, apuntant a l’intercanvi i coordinació de les organitzacions polítiques anarquistes que s’inscriuen en aquest corrent. El debat es dóna sobre temes comuns a totes elles, sobre els quals es ve treballant i aportant des de cada lloc, des de les lluites quotidianes, des de les creacions i re-creacions que sorgeixen de l’anàlisi d’elements que entenem com estratègics per a la construcció del socialisme llibertari en el nostre continent: el Poder Popular i el Federalisme Llibertari.
Això és una necessitat, perquè existeix avui, i en un procés històric, un desenvolupament important del nostre corrent dintre de l’anarquisme, i una construcció teòrica, política concreta, i busca confluir això en un àmbit de comunió al qual ens adherim organitzacions de diversos països d’Amèrica.
El Poder Popular com element estratègic
“Mai s’extingiran les esperances i somnis d’emancipació dels pobles; l’experiència social va creant nous conceptes de justícia i llibertat que res tenen a veure amb les construccions perverses que difon un sistema que les confon amb rapacitat i opressió”. D’aquesta forma comença el debat sobre la construcció d’una estratègia de ruptura i desenvolupament de forces d’intenció revolucionària.
Aquest debat té tota relació amb el tema del poder popular. Perquè per a nosaltres, el tema poder popular és ampli i porta aporta significatius per a tot el conjunt estratègic que va des dels anàlisis de la realitat, els objectius que pretenem i els camins estratègics.
Per que parlem de poder? Per a nosaltres, el poder se situa més enllà de l’Estat. El poder circula per tota la societat i per això hi ha poder en les esferes diferents de l’economia, de la política i de la cultura, ideologia. Poder existeix en totes les relacions socials que envolten un conflicte i pot o no constituir-se en relacions de dominació i explotació.
A partir d’aquesta noció àmplia del poder, podem afirmar que el poder no pot ser pres per assalt, ja que està capilaritzat i corre per totes les venes de la societat. En aquest sentit, afirmem que des del nostre punt de vista, no hi ha determinació que pugui preveure’s a priori d’una esfera sobre una altra, i per tant, no creiem en l’esquema de determinació econòmica que és conegut dintre del socialisme com l’esquema de infra i superestructura.
El poder, per tant, envolta les relacions de força i les disputes que estan presents en tota la societat i que constitueixen les bases del que anomenem política. En aquest sentit, la societat actual és el resultat de determinades correlacions de força on unes superen altres i les coses es van conformant. El resultat d’aquest sistema de força avui implica poder, mes també dominació, explotació, opressió.
Per a nosaltres, les classes oprimides han de crear un projecte de poder. Un projecte de poder que pugui oposar-se i plantar cara a les classes dominants i que pugui ser gestat i construït per mitjà de les lluites quotidianes. Parlar de “popular” significa dotar al projecte de poder d’un caràcter eminentment classista, encara que hàgim de destacar que parlem de poder des d’una perspectiva llibertària.
Un projecte dels/les oprimits/des que es dóna a partir dels moviments populars i que fa una acumulació de força social necessària per a un enfrontament de llarg alè, amb passos ferms, forts, ben marcats, que creiem necessari des del punt de vista ideològic.
Per a nosaltres el socialisme és una ideologia i no una ciència. Això considera que el socialisme sorgeix com expressió ideològica dels moviments populars en lluita, i des dels seus primers temps, va comptar amb aspiracions, desitjos, indignació, rebel·lia, passions, amors i altres sentiments que no poden ser comprovats científicament. Així el socialisme solament pot constituir-se com aquest conjunt d’elements que apunten a la generació d’una pràctica política en el sentit transformador, d’intervenció sobre la nostra realitat. I per tant, ideologia implica teoria i pràctica.
Comprenem la teoria com una caixa d’eines, que ens permet interpretar la realitat i els actes. Però, com afirmem, sabem que per a les aportacions de teoria, han de tenir rigor, han de buscar entendre la vida i no encaixar-la en les nostres certeses ideològiques. La teoria ha de ser flexible i possibilitar elements per a la nostra pràctica política. La pràctica, clarament, enriqueix aquesta teoria també.
Classe i subjecte revolucionari
El nostre classisme es basa en els diferents subjectes oprimits, independent d’on estiguin. Considerem que un projecte de classe s’ha de construir amb tot el poble, i per poble entenem aquest conjunt de classes oprimides que contenen treballadors de la ciutat i del camp, assalariats i aturats, i tots/es aquells/es que sofreixen opressions de gènere, raça, ètnia, sexualitat, per aquest sistema de dominació que és el capitalisme.
Així, el subjecte revolucionari no està donat a priori, ni es pot conèixer per endavant. Creiem que el subjecte revolucionari és un resultat dels processos històrics i socials, de les lluites dels moviments populars, i solament poden ser forjats en la lluita i a partir del procés que van creant identitat de classe.
La nostra concepció de poder popular implica una noció bàsica sobre quins són els objectius els quals formen l’estratègia i és l’estratègia la que condiciona la tàctica. Així, el nostre objectiu finalista és el socialisme llibertari i la nostra pràctica és d’intenció revolucionària. El projecte de Poder Popular ha de necessàriament contribuir en la revolució per a l’abolició de la societat de classes.
Per a promoure protagonisme a les bases dels moviments, per a crear un poble fort, és fonamental que tinguem en ment un pla, un programa determinat a ser proposat i desenvolupat en aquests moviments. Ens semblen elements centrals en aquest programa no circumscriure o sotmetre als moviments a qualsevol ideologia. És important sostenir-los el més fort possible i agregats amb la solidaritat com pràctica i les accions reivindicatives, i al mateix temps garantint la independència de classe, perquè no els subordini als partits, a l’Estat, empreses i altres enemics de classe, o bé aquells que, a pesar de demostrar certa afinitat en la lluita de classes, volen constituir-se com avantguarda dels processos de lluita.
Sembla fonamental també que els mecanismes de democràcia directa, siguin responsables per decisions preses des de les bases dels moviments, incloent a tots i creant ambients col·lectius i autogestionaris. Els mitjans, per tant, han d’estar d’acord amb les finalitats que defensem.
La història ve apuntant que el capitalisme no camina cap a la seva pròpia destrucció. No podem, així, esperar que “se suïcidi”. Creiem que és solament per mitjà de la voluntat i les pràctiques alliberadores, que les classes oprimides podran oferir una possibilitat de resistència, enfrontament i construcció del socialisme. El capitalisme no porta gèrmens del socialisme i, encara que ell hagi de començar a ser creat dintre d’aquesta societat capitalista, ell solament es realitza de fet en un procés de ruptura revolucionària. Aquest procés de construcció ha de ser fet en el sí de les lluites socials quotidianes, que acumulen força per al nostre projecte de poder popular.
És llavors una qüestió de constituir els nous subjectes històrics, les lluites, promoure els nostres projectes en el sí d’aquestes, i crear un poble fort. Es tracta, llavors, de la reconstrucció del teixit social, de les relacions socials, i també d’altra cultura, que permetrà, juntament amb elements econòmics i polítics, forjant nous subjectes, que puguin conèixer-se a si i als altres i a la realitat. Fonamentalment, capaces de construir i enfortir els moviments populars, prenent les seves decisions, compartint amb els altres, capacitant-se, estimulant l’enfortiment d’altres persones en el tot de la societat, amb autonomia, i no depenents.
Federalisme Llibertari
El federalisme ha estat una forma organitzativa, un model, un concepte que comprèn la vida social i política de l’anarquisme al llarg de la història. El mateix es correspon amb la incorporació i adequació de les seves forces per a la resistència a l’embat del capitalisme, la conjunció de qui conflueixen en pensament cap a la ideologia llibertària, i també com pràctica per a poder projectar, imaginar, i crear una ofensiva contra el capitalisme que construeixi la societat que volem: una nova civilització.
És per això, que el federalisme no ha de ser comprès com un model legítim per si sol. El mateix ha de ser llibertari i en tant això la constitució ideològica que contingui serà element determinant en el desenvolupament de les seves forces de canvi. Aquesta constitució ideològica determina les pràctiques que es generaran, alienes a l’autoritarisme, al vanguardisme, i amb una dinàmica de discussions des de "baix cap amunt", oposada al centralisme i unitarisme.
En tant això, el "dalt" ha de ser comprès com una construcció, mitjançant democràcia directa, sent delegat de la base, i en presència d’ella les seves potestats cessaran. No es tracta d’un baix submís, no es tracta d’una jerarquització en una relació verticalista, sinó d’una articulació dinàmica i funcional dels anarquistes des dels diversos espais on l’organització política projecta la seva ideologia. Aquests espais específics es construeixen i constituïxen des dels fronts de lluita popular en nucleaments o grups de base, organitzats per a una millor interpretació i abordatge de la realitat que viu cada espai, en una concepció organitzativa de conjunt i des de l’organització política anarquista.
Aquest conjunt, aquesta integralitat, ha de ser àmplia i diversa segons es desenvolupi la lluita en els diferents espais d’inserció. És necessari en la globalitat que es tingui reconèixer que no hi ha "una sola lluita" transcendental, per sobre de les altres, que opaca i disminueix la importància de les altres. Aquestes lluites han de ser conviscudes en l’intern de l’organització. Comunicar, ensenyar, les pràctiques polítiques de diversos fronts de lluita que provinguin d’altres mitjans específics de militància. Enriquir mitjançant aquestes pràctiques l’anàlisi política de la realitat, l’elaboració teòrica, la solidaritat de classe tan necessària i demandada en aquests temps.
El federalisme llibertari ha de potenciar l’accionar específic i com conjunt de l’organització. A això ens referim amb federalisme dinàmic i que serveix als propòsits establerts. Aquell que en el marc d’una línia estratègica general, de ruptura revolucionària, dóna aliment al desenvolupament de la resistència al capitalisme, i a la projecció del món nou. En funció de l’anterior, aquest model, aquesta forma organitzativa, ha d’integrar-se en un organigrama delegat des de la base, amb respecte a les posicions minoritàries, però construint una forma de cos, amb acords integrats que delineïn l’accionar de l’organització en espai i temps, amb estaments i pautes de convivència necessàries que no generin un assambleisme inoperant, amb dinàmiques i ritmes que combatin pràctiques autoritàries.
Sobreviure aïllats, treballant cadascú pel seu costat, sense entendre’s amb els altres, sense entrenar-se i preparar-se, sense ajuntar-se en un puny fort per a colpejar "significa condemnar-se a la impotència, malgastar la pròpia energia en petits actes sense eficàcia i perdre ben aviat la fe en la meta i caure en la completa inacció". En aquests aspectes es concreta i enforteix la unitat dels anarquistes, la trobada per a practicar una nova humanitat, i programar i delinear l’estratègia amb la qual desarmarem aquest món.
Pilars i principis com la igualtat, la democràcia directa, l’autonomia, independència de classe, autogestió, són elements constituents essencials per als llibertaris del món. Ells han de ser, per tant, fonamentals en l’organització política. Es tracta llavors, de gestar, de concebre i practicar un tipus d’organització que nosaltres l’entenem Federalista, amb pràctiques, acords, estils, diferents als del capitalisme.
Des de l’organització política i cap al mitjà popular, i així aprofundint una mica més la idea de desenvolupar una organització no sols per a les necessitats tàctiques del present. La mateixa no pot ser circumstancial, una necessitat momentània, ha de ser la roca on tallem les nostres passions i ànsies, la nostra utopia, la nostra Llibertat. Imaginar, somiar, estimar un món nou. Mirar en els companys de lluita i en el poble la necessitat urgent de canvi davant tanta injustícia, explotació, opressió, per part d’un sistema vomitiu que empassa i escup en la seva voràgine quotidiana a tants germans, tanta gent, tant poble.
Per la construcció del Socialisme Llibertari, en un procés ferm i sòlid.
Per tots els nostres anhels, en la memòria dels nostres germans que han patit el pitjor d’aquesta fastigositat anomenada capitalisme.
A construir la utopia practicant llibertat!!!.
Per la construcció d’un poble fort!!!.
Amunt les i els que lluiten!!!.
- Signen la declaració:
Coletivo Anarquista Luta de Classes (Brasil), Coletivo Anarquista Zumbi dos Palmares (Brasil), Columna Libertaria Errico Malatesta (Argentina), Columna Libertaria Joaquin Penina (Argentina), Federação Anarquista de São Paulo (Brasil), Federação Anarquista do Rio de Janeiro (Brasil), Federação Anarquista Gaúcha (Brasil), Federación Anarquista Uruguaya (Uruguay), Federación Comunista Libertaria (Chile), Fórum do Anarquismo Organizado (FAO, Brasil), Núcleo Pró-Especifista de Recife (Brasil), Organização Resistência Libertária (Brasil), Para Além do Estado e do Mercado (Brasil), Rusga Libertária (Brasil).
Comunicat extret de: www.alasbarricadas.org/noticias/?q=node/16712
Entrevista a Rafael Uzcátegui, militant llibertari de Veneçuela: "Tot lideratge carismàtic té data de caducitat"Per a afirmar que el procés polític liderat per Hugo Chávez no és una revolució sinó un espectacle, que pot alegrar o entristir a un aforament estès per la globalització, Rafael Uzcátegui contrasta les paraules amb els fets: durant els últims 11 anys no s’ha trencat amb l’esquema de país subjecte al petroli i “cada vegada que el Govern afirma que la seva política petroliera és de caràcter sobirà i antiimperialista, aprofundeix la seva relació comercial amb empreses transnacionals”. Des del títol, "Venezuela: la revolución bolivariana como espectáculo", el seu llibre convida a la desmitificació. Amb el subtítol "Una crítica anarquista al gobierno bolivariano", avança la seva perspectiva del país i del món.
* Molt s’ha escrit sobre, contra i a favor de Chávez. Què és el que aporta de nou el seu llibre?
Intentem analitzar a Chávez des del seu propi discurs. És una confrontació dels postulats del chavisme des d’una posició clara i obertament d’esquerra.
* Els indicadors socials que exhibeix el chavisme són el signe d’un Govern efectiu?
El Govern va poder mostrar uns indicadors molt bons entre 2006 i 2008. A partir de 2010 la situació és deplorable. Per això sostenim que l’anomenada revolució bolivariana és un espectacle per a l’auditori global sense millores estructurals en la vida quotidiana de la població. Hi ha signes molt greus, com els relacionats amb la inseguretat ciutadana, que també disminueixen la qualitat de vida. S’han desenvolupat polítiques assistencialistes que no han significat una millora estructural. Hi ha unes missions que en algun moment van tenir resultats positius, però en els últims 11 anys, per exemple, les dones han parit en les condicions més precàries i més insalubres.
* Es refereix a les missions com una expressió de la cultura de campament. Què vol dir?
La imatge és de José Ignacio Cabrujas. La cultura de campament és pensar que els problemes es resolen amb operatius d’emergència que duren dos dies, sense previsions de mitjà i llarg termini.
* Afirma que el procés que lidera Chávez no és una dictadura ni una rèplica del model cubà, tampoc revolució. Per què no és revolució?
Perquè constitueix una continuació i no una ruptura de totes les matrius sociopolítiques que han existit a Veneçuela. Chávez només admet comparances amb els 10 anys anteriors al seu mandat, que són anys de crisis posteriors al Divendres Negre. Així qualsevol comparança li va serà favorable. Però, si es prenen en compte altres períodes, hi ha unes clares continuïtats. Tot el seu discurs és una mala còpia del dels adecos (del partit Acción Democrática) del 45. Una de les raons per les quals el govern de Chávez no és una revolució, entesa com un trencament estructural, és que persisteix una visió de modernització basada en l’extracció de recursos naturals. Això és una clara continuïtat. Tenim un projecte de modernització que segueix, bàsicament, els patrons del passat. Paradoxalment, el principal referent no té a veure amb el nacionalisme sinó amb la sembra petroliera d’Arturo Uslar Pietri. Estic d’acord amb Domingo Alberto Rangel: Chávez és un adeco extravagant. Encarna una manera de pensar i de governar basada en el control de l’Estat i de totes les forces socials.
* Quan es refereix al tema petrolier, afirma que mentre s’ataca a l’imperi es negocia amb les transnacionals.
Hi ha gent que pensa que Veneçuela és la punta de llança de la conspiració comunista internacional, la qual cosa no té cap base en la realitat. Estem en un món globalitzat on l’important són els fluxos de diners. El paper que se li ha assignat a Veneçuela és de ser una maquila energètica per al mercat internacional. I aquest paper ha estat aprofundit per Chávez. Fa 15 anys era inimaginable la creació d’empreses mixtes amb la Repsol, Chevron, British Petroleum. S’hauria generat una reacció en contra molt forta. Però ara, mitjançant un discurs que emmascara totes aquestes relacions amb els grans centres de poder capitalistes, es pregona un vaporós projecte de sobirania energètica.
* Per què vaporós?
Perquè estem parlant que aquestes companyies transnacionals tenen fins a 45% de les accions de les empreses mixtes. És a dir, no hi ha sobirania de cap tipus, sinó un acoblament progressiu a les principals tendències de la globalització econòmica en el món.
* En el llibre es registren els advertiments d’alguns partidaris del chavisme sobre vicis en el Govern. Es va fer cas omís i es va atacar al crític. Això és definitori d’aquest procés polític?
Aquest és un procés basat en la dominació carismàtica que recela molt dels lideratges intermedis. Les crítiques més dures de Chávez o del chavisme cupular han estat contra els representants de l’anomenat chavisme sense Chávez. El primer que jo els dic als estrangers que vénen a Veneçuela és que aquí no hi ha un simple enfrontament entre l’esquerra i la dreta. En el moviment chavista i en el moviment opositor hi ha una diversitat d’actors que no es poden uniformar en una sola ideologia. Dintre del chavisme hi ha una sèrie d’iniciatives i d’actors que tenen llarga data com líders socials i comunitaris. Aquest sector serà clau en la transició del país cap a qualsevol direcció, perquè difícilment poden ser adjectivats o desqualificats com colpistes o opositors. Són persones que van protegir el projecte polític del President perquè van pensar que anava a redundar en una millora de la qualitat de vida de la població. Tot lideratge carismàtic té una data de caducitat.
* Per què la multipolaritat és un mite?
Molts, sobretot en l’exterior, han comprat la idea que Chávez representa un moviment mundial que qüestiona l’hegemonia d’Estats Units. És un mite perquè aquest és un fenomen que té no menys de 20 anys i que no està sent protagonitzat per Veneçuela. Quan els europeus s’assabenten que a Veneçuela es mostren les relacions amb la Federació Russa com una relació antiimperialista es moren de riure. El món és multipolar amb o sense la participació de Chávez. En l’exterior es té una visió maniquea i infantil sobre el procés polític veneçolà.
* Per què infantil?
Perquè és mentida que a Veneçuela l’esquerra li està guanyant la batalla a les forces del mal.
* Per què apostar tant pels sectors crítics dintre del chavisme?
Perquè després d’haver estat en les entranyes del monstre, estan advertint amb propietat que el rei està nu.
* Per què creu que el terme procés s’ha buidat de contingut?
La majoria de les idees del chavisme són agafades d’altres experiències. De procés es parlava en el Xile de Salvador Allende com trànsit del reformisme a una transformació veritablement revolucionària. Aquí a Veneçuela hem assistit a un procés de resemantització. Parlem de sobirania alimentària quan importem més de 70% dels aliments. S’han col·locat paraules políticament correctes a uns processos de dominació acoblats amb les tendències de globalització mundial. Tot això de la democràcia participativa i protagònica no és més que un discurs per a obtenir vots. No hi ha una real i decidida aposta pels sectors marginats del país, sinó que imperen els desitjos d’una nova burocràcia de romandre en el poder i gaudir de privilegis.
* Hi ha qui opinen que el problema no és Chávez, sinó el chavisme; que no n’hi ha prou amb sortir de Chávez?
Li agradi o no a la gent, Chávez ha creat un fenomen socio-polític que ho transcendeix. Hem d’aprendre del que va passar en Argentina amb Perón i a Perú amb Fujimori. El fujimorisme, per exemple, té 20% del vot dur a Lima. El millor que podríem fer és crear totes les condicions perquè el chavisme i Chávez s’enfonsin dintre de les seves pròpies contradiccions i que no hagi altra sortida que altres persones poguessin estar imaginant.
* Sortides de força?
Aquestes són les pitjors perquè revigoritzarien el mite entorn de Chávez i el chavisme.
* Està parlant d’una implosió del chavisme?
Aquest és el millor escenari, pel qual tots els actors polítics no estatals i no chavistes haurien de treballar. Avui el moviment chavista està necessitat d’un altre 11 d’abril per a poder arribar a 2012.
* L’escenari de la implosió podria implicar una sort d’espera pel que ens ofereixi el destí.
Tot depèn de l’acompliment dels diversos actors. Per a mi ha estat molt important les escissions del chavisme. La popularitat de Chávez no és una garantia al seu favor.
* Vostè conclou amb una aposta pels moviments socials, que no als partits o a la classe obrera.
Els moviments socials autònoms són els únics que poden catalitzar els canvis socials de manera autèntica, sempre que mantinguin autonomia en termes d’objectius i les maneres d’assolir-los.
* En què s’assembla el moviment social que vostè promou a la societat civil i, d’altra banda, a l’anoment poder popular?
Sóc absolutament contrari a la noció de poder popular perquè crec que és una actualització de la vella teoria de la dictadura del proletariat. Les definicions del que és popular es fan des dels centres de poder, que van a cooptar i a institucionalitzar totes aquestes organitzacions. El que pot catalitzar la implosió del chavisme és la crisi econòmica que farà més visible el malestar social i la ineficiència del President. Els esforços per ideologitzar la conjuntura potser no siguin suficients, per exemple per a justificar aquest paquet de lleis aprovades per l’Assemblea Nacional, que no és altra cosa que donar-li a Chávez poders dictatorials.
. Entrevista realitzada per Edgar López pel diari digital veneçolà "El Nacional" el 02.01.11.
